FREUD, Sigmund: El malestar en la civilització. Ed. Accent. Barcelona, 2008. Traducció i pròleg de J.M. Terricabres
Pròleg:
“La civilització engendra en nosaltres el sentiment de culpa, que és el problema més important de l’evolució de la civilització. Llavors ens veiem inmersos en una gran paradoxa. D’una banda, la civilització és la que ens causa el sofriment; de l’altra, és també la que ens ajuda a protegir-nos i a superar aquest sofriment.” P.16
ELS VALORS
“No aconseguim alliberar-nos de la impressió que en general els humans apliquen criteris de mesura equivocats, que s’esforcen a aconseguir poder, èxit i riquesa, i ho admiren en els altres, però subestimen els vertaders valors de la vida.” P. 25
JO I L’ALTRE I L’AMOR
“Res no ens resulta més segur que el sentiment d’un mateix, del nostre propi jo. Aquest jo ens apareix autònom, unitari, ben diferenciat de tota la resta. Que aquesta aparença és enganyosa (…) només ens ho ha ensenyat la investigació psicoanalítica, que encara ens deu molta informació sobre la relació del jo amb l’allò. (…) En el cim de l’enamorament, la frontera entre jo i objecte amenaça de desaparèixer. En contra de tots els testimonis dels sentits, l’enamorat afirma que jo i tu són un de sol i està disposat a comportar-se com si fos així. » P.27
Si jo estimo algú altre, aquest s’ho ha de merèixer d’alguna manera. S’ho mereix quan, en aspectes importants, és tant semblant a mi que jo em puc estimar a mi mateix en ell ; s’ho mereix quan és tan més perfecte que jo, que puc estimar en ell l’ideal de la meva pròpia persona. P.81
Reflexió meva : El part és dolorós: la mare crida i el fill, plora. Plorar com a signe vital tant al néixer com per “demanar” : menjar, atenció, incomoditat. Inspirant-me en el Càndid i parodiant a Leibniz, en el millor dels móns possibles, regna el sofriment.
EL TEMPS A TRAVÉS DE L’ESPAI
“Si volem presentar espacialment una successió històrica, només ho podem aconseguir amb una successió en l’espai.” P.33
RELIGIÓ-INFANTILISME
“Jo no sabria indicar cap necessitat infantil tan forta com la de la protecció paterna (…) Es pot reseguir, amb trets clars, l’origen de l’actitud religiosa fins al sentiment de desemparament infantil (…) Aquest “ser una sola cosa amb el tot” ens interpel·la certament com un primer intent de consol religiós, com a un altre camí per desmentir el perill que el jo reconeix com a amenaça del món exterior”. P.34-35
“…allò que l’home corrent entén per la seva religió: el sistema de doctrines i promeses que, d’una banda, li aclareix els enigmes d’aquest món de forma envejablement completa i que, d’altra banda, li assegura que una curosa providència vetllarà sobre la seva vida i, en una existencia més enllà, li recompensarà possibles frustracions en aquest món (…) El conjunt és tan obertament infantil, tan allunyat de la realitat que, a algú amb sentiments humanitaris, li resulta dolorós pensar que la majoria dels mortals no pugui arribar mai a superar aquesta concepció de la vida. Però encara resulta més vergonyós comprovar com una part ben gran dels vivents actuals, que bé han de veure que la religió no es pot sostenir, amb tot, mira de defensar-se’n, pam a pam, en llastimosos combats de retirada.” P. 37
La religió perjudica aquest joc de la tria i l’adaptació, ja que imposa a tothom, d’igual manera, el seu camí per adquirir la felicitat i protegir-se del sofriment. La seva tècnica consisteix en rebaixar el valor de la vida i a deformar de manera delirant la imatge del món real, i això pressuposa la intimidació de la intel·ligència. A aquest preu, a través de la fixació forçada d’un infantilismo psíquic i de la incorporació a un deliri massiu, la religió aconsegueix estalviar a moltes persones la neurosi individual. Però poca cosa més (…) Quan el creient es troba finalment amb la necessitat de parlar de les inescrutables decisions de Déu, reconeix amb això que, en el sofriment, només li ha quedar la submissió incondicional com a darrera possibilitat de consol i font de plaer.
P. 51
SOFRIMENT: TÈCNIQUES
“La vida, tal com ens és imposada, ens resulta massa pesada, ens porta massa sofriments, desenganys, tasques irresolubles. Per suportar-ho, no podem prescindir dels calmants. D’aquests mitjans, n’hi ha potser de tres tipus: distraccions poderoses, que ens permeten fer poc cas de la nostra misèria; satisfaccions substitutòries, que la disminueixen,; drogues, que ens hi fan insensibles. Voltaire apunta a la distracció, quan remata el seu Càndid amb el consell de cultivar el seu jardí. Les satisfaccions substitutòries, com les que ofereixen l’art, són il·lusions enfront de la realitat. Les drogues influeixen el nostre organisme, ens canvien l’activitat química. » P.38/39
FELICITAT INDIVIDUAL-SOCIETAT
« La pregunta per la finalitat de la vida humana s’ha plantejat incomptables vegades ; encara mai no ha trobat resposta satisfactòria, potser tampoc en pot tenir (…) Només és la religió la que sap respondre la pregunta per la finalitat de la vida. Per això nosaltres ens girem cap a aquesta pregunta menys ambiciosa: què és allò que els humans mateixos, a través del seu comportament, fan que es reconegui com a finalitat i intenció de la seva vida, què n’exigeixen, què hi volen aconseguir? És difícil d’errar la resposta: aspiren a la felicitat. (…) Aquesta aspiració té dues cares, un objectiu positiu i un de negatiu; d’una banda, vol l’absència de dolor i de desplaer, d’altra banda, la vivència de sentiments de plaers forts (…) Com es pot observar, és simplement el programa del principi de plaer allò que posa finalitat a la vida (…) i, tanmateix, el seu programa es troba en litigi amb el món sencer (…) No és de cap manera realitzable, tots els dispositius de l’univers se li oposen; vénen ganes de dir que la intenció que els humans siguin feliços no està contiguda en el pal de la creació (…) Qualsevol prolongació d’una situació vivament desitjada pel principi de plaer només dóna com a resultat un sentiment de benestar tebi; la nostra disposició fa que només puguem fruir intensament del contrast (…) Experimentar la infelicitat té moltes menys dificultats. El sofriment amenaça per tres costats: pel propi cos, destinat a la decadència i a la desintegració, no pot prescindir ni del dolor ni de l’angoixa com a senyals d’alarma; pel món exterior, que pot desencadenar ira contra nosaltres amb forces poderosíssimes, implacables, destructores; i, finalment, per les relacions amb altres persones (…) No és estranys doncs, que els humans, sota la pressió d’aquestes possibilitats de sofriment, procurin reduir la seva pretensió a la felicitat; no és estrany que algú ja es consideri feliç per haver esquivat la desgràcia (…) La reflexió ensenya que es pot intentar la solució d’aquesta tasca per camins molt diferents; tots aquests camins han estat recomanats per les diverses escoles de saviesa i han estat transitats pels humans (…) Els altres mètodes, que tenen com a objectiu evitar el desplaer, es diferencien entre si segons quina sigui la font de desplaer (...) L’aïllament volgut, l’allunyament dels altres, és la protecció més a l’abast contra aquell sofriment que pot venir de les relacions humanes. No és possible defensar-se contra el temut món exterior sinó apartar-se’n d’alguna manera (...) Hi ha un altre camí millor que, com a membre que s’és de la comunitat humana, consisteix en sotmetre la naturalesa a la voluntat humana (…) El métode més tosc és la intoxicació (...) Als estupefaents, no es deu només el guany de plaer immediat, sinó una part vivament desitjada d’independència respecte al món exterior P.39-42
PLAER
Quan se satisfà una pulsió salvatge, el sentiment de felicitat és incomparablement més intens que quan se sadolla una pulsió domesticada. P.44
SOFRIMENT
Una altra tècnica per refusar el sofriment se serveix dels desplaçaments de la libido. La tasca que s’ha de fer consisteix a desplaçar de tal manera els objectius pulsionals que aquests ja no puguin ser afectats per la frustració del món exterior. La sublimació de les pulsions hi ajuda. P.44
EL TREBALL
No hi ha cap altra tècnica de condució de la vida que lligui l’individu de manera segura en un fragment de la realitat, en la comunitat humana (…) El treball com a camí cap a la felicitat és poc apreciat pels humans. La majoria dels humans treballa només empesa per la necessitat, i d’aquesta aversió natural al treball dels humans, se’n deriven els problemes socials més difícils. P.45
L’ART
Entre aquestes satisfaccions fantasioses, hi ha en primer lloc el gaudiment de les obres d’art que, gràcies a la mediació de l’artista, també es fa accesible a qui no ho és, ell mateix, un creador. Qui és receptiu a la influència de l’art, no sap com ponderar-lo mai prou com a font de plaer i consol vital. P.45
CREAR MÓN PROPI
Però encara es pot fer més, es pot voler destruir el món , construir-ne un halarte en lloc seu, un en què s’hagin esborrat els trets insoportables i hagin estat substituïts per altres en el sentit dels propis desigs. Qui, amb indignació desesperada, tira per aquest camí cap a la felicitat, per regla general no aconseguirà res; la realita és massa forta per a ell. Esdevé un dement que, en la consecució del seu deliri, la majoria de vegades no troba cap ajudant (…) Hi ha un cas que reclama una significació especial: quan un nombre força gran de persones resol conjuntament de fer l’intent d’assegurar-se la felicitat i de protegir-se del sofriment a través d’una delirant transformació de la realitat. Les religions de la humanitat, les hem de caracteritzar també como a deliri massiu d’aquest tipus. Naturalment que mai no reconeix el deliri qui encara hi participa. P.46-47
L’AMOR I LA BELLESA
Mai no estem més desprotegits contra el sofriment que quan estimem, mai no som més desemparadament infeliços que quan hem perdut l’objecte estimat (…) Es pot connectar amb això el cas interessant de buscar la felicitat a la vida preferentment en el gaudi de la bellesa (…) El gaudi de la bellesa té un caràcter sensorial especial, suaument embriagador. La utilitat de la bellesa no és ben manifesta, que sigui necesaria a la civilització no és evident (…) No s’ha pogut donar cap aclariment sobre l anaturalesa i l’origen de la bellesa. Malauradament, la psicoanálisis tampoc no sap dir res sobre la bellesa. P.48-49
LA FELICITAT
La felicitat és un problema d’economia individual de la libido. Tot depèn de quanta satisfacció real pot esperar cadascú del món exterior i de fins a quin punt està disposat a fer-se’n independent i de si confía gaire en les seves forces per canviar el món segons els seus desigs (…) La persona predominantment eròtica anteposarà les relacions sentimentals amb altres persones; el que més aviat sigui narcisista autosuficient buscarà les satisfaccions Essentials en els seus processos psíquics interiors; la persona d’acció no renunciarà al món exterior, en el qual pot exercitar la seva força (…) Tal com el comerciant prudent evita invertir tot el seu capital en un sol lloc, de la mateix amanera sembla que la saviesa també aconsellarà que no s’esperi tota la satifacció del fet de concentrar-se en una única aspiració. P.49-50
FELICITAT-DIFICULTATS
Per què és tan difícil per als humans arribar a ser feliços: Per la supremacia de la natura, la debilitat del nostre propi cos i la insuficiencia de les estructures que regulen les relacions dels humans entre ells. P.53
CIVILITZACIÓ
Una bona part de la culpa de la nostra misèria, la té allò que nosaltres anomenem civilització; seríem molt més feliços si l’abandonessim i tornéssim a acostumar-nos a les relacions primitives. P.54
No pensem que hi hagi cap altre tret que ens faci caracteritzar millor la civilització que la valoració i cura de les activitats psíquiques superiors, dels assoliments intel·lectuals, científics i artístics, de la funció dirigent que, en la vida de les persones, es concedeix a les idees. Entre aquestes idees, hi ha, a primera fila, els sistemes religiosos i les especulacions filosòfiques. P.63
L’home civilitzat ha descanviat una part de la possibilitat de felicitat per una part de seguretat (…) Si al nostre actual estat de civilitzacio li objectem que satisfà molt insuficientment les nostres exigències d’un sistema de vida que ens faci feliços i que permet molt sofriment que probablement es podria evitar, no ens declarem pas enemics de la civilització (…) A més dels problemes de la restricció de les pulsions, per als quals estem preparats, ens importuna el perill d’un estat que podem anomenar de misèria psicològica de la massa (…) L’estat actual de la civilització d’Amèrica donaria una bona oportunitat per estudiar aquest temut perjudici per a la civilització. Però evitaré la temptació d’entrar en la crítica de la civilització d’Amèrica; no vull provocar la impressió de voler-me servir jo mateix de mètodes americans. P.88-89
El procés civilitzador de l’espècie humana és una abstracció d’ordre més elevat qu no pas l’evolució de l’individu (…) L’evolució individual ens apareix com un producte de la interferència de dues tendències, la tendència a la felicitat –que anomenem egoísta- i la tendència a la reunió amb els altres en la comunitat –que anomenem altruista. P.120
Algunes manifestacions del superjò poden ser reconegudes més fàcilment en el comportament que té en la comunitat de civilització que no pas en l’individu. P.123
RELACIONS HUMANES
Hem de valorar de quina manera estan regulades les relacions dels humanes entre si. La vida humana en comú només esdevé possible quan es reuneix una majoria que és més forta que qualsevol individu i que es manté unida enfront de qualsevol individu. El poder d’aquesta comunitat s’oposa com a dret al poder de l’individu. Aquesta substitució del poder de l’individu pel de la comunitat és el pas civilitzador decisiu. La seva essència consisteix en el fet que els membres de la comunitat s’autolimiten en les seves possibilitats de satisfacció (…) La llibertat individual no és un bé propi de la civilització. P.64-65
L’ÈTICA
L’ètica s’ha d’entendre com un intent terapèutic, com un esforç pera conseguir allò que fins ara no ha estat possible d’aconseguir a través de cap altra obra de civilització. P123
L’ètica que recolza en la religió fa intervenir aquí les seves promeses d’un més enllà millor. Mentre la virtut no valgui la pena ja a la terra, em sembla que l’ètica predicarà en va.
PROPIETAT
Em sembla indubtable que una transformació de debò en les relacions dels humans envers la propietat serà de més ajut que qualsevol manament ètic.
TECNOLOGIA
L’home ha esdevingut una mena de déu amb prótesis, ben magnífic quan s’equipa amb tots els òrgans auxiliars. P.60
LA BELLESA INÚTIL
La preocupació dels humans es gira també cap a coses que no són gens ni mica útils com la bellesa; exigim que l’home civilitzat admiri la bellesa (…) La brutícia de qualsevol tipus sembla incompatible amb la civilització i estenem al cos humà l’exigència de netedat (…) Bellesa, netedat i ordre ocupen un lloc especial en les exigències de la civilització. P.61-63
SEXUALITAT
Tot i que periodicitat orgànica del procés sexual s’ha mantingut, la seva influència sobre l’exitació sexual psíquica més aviat s’ha capgirat. Aquesta modificació està sobretot conectada amb la reculada dels estímuls olfactius, a través dels quals el procés de menstruació actuava sobre la psique masculina. El seu paper va ser assumit per excitacions visuals que, contràriament als intermitens estímuls olfactius, podien mantenir un efecte permanent. P.69
La tria de l’objecte per part de l’individu sexualment madur és restringida al sexe oposat. L’exigència d’una vida sexual igual per a tots passa per sobre de les desigualtats en la constitució sexual humana, separa una bona quantitat d’humans del gaudi sexual i esdevé així la font d’una injustícia greu (…) La vida sexual de l’home civilitzat esà greument danyada (…) Entre les poesies de J. Galsworthy vaig apreciar molt aviat una petita història titulada “La pomera”. Mostra, de forma molt penetrant, que en la vida de l’actual home civilitzat ja no hi ha cap espai per a l’amor senzill, natural, de dos éssers humans (…) La doctrina de la bisexualitat encara es troba en una gran obscuritat.
P.76-77
NATURALESA HUMANA: AGRESSIVITAT
L’home no és un ésser amable, necessitat d’amor que es defensa quan és atacat sinó que, entre les seves aptituds pulsionals, també s’hi pot comptar una bona dosi d’agressivitat (…) A conseqüència d’aquesta primera hostilitat dels humans entre ells, la societat civilitzada està constantment amenazada de desintregació. P.83-84
Una vegada em vaig ocupar del fenomen següent. Precisament comunitats veïnes com espanyols i portuguesos, esdevenen hostils i es burlen les unes de les altres. En vaig dir narcissisme de les petites diferències. Aquí s’hi reconeix una còmoda i relativament innòcua satisfacció de l’agressivitat, a través de la qual es facilita que els membres de la comunitat es mantinguin junts. P.87
Perquè, a les criaturetes, no els agrada sentir-ho, quan s’esmenta la tendència innata dels humans al mal, a l’agressió, destrucció i a la crueltat. P.95
La satisfacció de la pulsió de mort està conectada amb un gaudi narcisista extraordinàriament elevat, ja que mostra la jo l’acompliment dels seus antics desigs d’omnipotència. Moderada i amansida, la pulsió de destrucció ha de proporcionar al jo la satisfacció de les sevse necessitats vitals i el domini sobre la naturalesa(…) L’agressivitat és una predisposició pulsional originària i autònoma dels humans, i tornaré a la idea que la civilització troba en l’agressivitat el seu obstacle més fort.
P.96-97
A aquest programa de civilització, s’hi oposa, però la pulsió d’agressió natural dels humans, l’hostilitat d’un contra tots i de tots contra un. Aquesta pulsió d’agressió és el rebrot i principal representant de la pulsió de mort, que hem trobat al costat de l’Eros i que comparteix amb aquest el domini del món. P.97
La civilització inhibeix la pulsió d’agressió però aquesta és introjectada, interioritzada i reenviada cap al lloc d’on ha vingut, per tant, és dirigida contra el propi jo. P.99
La civilització domina el perillós desig d’agressió de l’individu en la mesura que el debilita, el desarma i el fa vigilar per una instancia en el seu interior, tal com es fa amb una guarnició en la ciutat ocupada. P.100
EVIDÈNCIA
En cap altre treball com en aquest no he tingut una sensacio tan forta que estic presentant coses generalment conegudes, que recorro a paper i tinta, i successivament a la tipografia i a la impressió, per explicar, de fet, coses evidents. P.91
TEMPTACIONS
Com és sabut, les temptacions, quan són constantment negades, no fan sinó créixer, mentre que si són ocasionalment satisfetes, remeten almenys una temporada. P.103
LA CULPA
Coneixem dos orígens del sentiment de culpa: el que ve de la por enfront l’autoritat i el posterior, que ve de la por enfront el superjò. El primer obliga a renunciar a les satisfaccions pulsionals; l’altre, a més, empeny al càstig. P.104
No és realment decisiu si hem occit el pare o si ens hem estat de fer-ho; en tot cas, ens hem de sentir culpables, perquè el sentiment de culpa és l’expressió del conflicto d’ambivalència, de la lluita eterna entre l’Eros i la pulsió de destrucció o de mort. P.110
Allò que va començar amb el pare es completa en la massa. Si la civilització és el necessari curs evolutiu de la família cap a la humanitat, llavors –com a conseqüència del conflicto entre l’Eros i el Thanatos-, el creixement del sentiment de culpa està indissolublement unit amb la civilització, potser fins a cimals que l’individu troba difícilment soportables. P.111
El sentiment de culpa és el problema més important de l’evolució de la civilització; el preu per al progrés de la civilització es paga amb la pèrdua de felicitat per l’augment del sentiment de culpa. P.113
Les religions no han deixat de reconèixer el paper del sentiment de culpa en la civilització. És clar que aquestes també es presenten amb la pretenció de redimir la humanitat d’aquest sentiment de culpa que anomenen pecat. En el cristianisme, aquesta redempció s’obté a través del sacrifici d’un de sol, que amb això carrega sobre seu una culpa comuna a tots. P.115
Pròleg:
“La civilització engendra en nosaltres el sentiment de culpa, que és el problema més important de l’evolució de la civilització. Llavors ens veiem inmersos en una gran paradoxa. D’una banda, la civilització és la que ens causa el sofriment; de l’altra, és també la que ens ajuda a protegir-nos i a superar aquest sofriment.” P.16
ELS VALORS
“No aconseguim alliberar-nos de la impressió que en general els humans apliquen criteris de mesura equivocats, que s’esforcen a aconseguir poder, èxit i riquesa, i ho admiren en els altres, però subestimen els vertaders valors de la vida.” P. 25
JO I L’ALTRE I L’AMOR
“Res no ens resulta més segur que el sentiment d’un mateix, del nostre propi jo. Aquest jo ens apareix autònom, unitari, ben diferenciat de tota la resta. Que aquesta aparença és enganyosa (…) només ens ho ha ensenyat la investigació psicoanalítica, que encara ens deu molta informació sobre la relació del jo amb l’allò. (…) En el cim de l’enamorament, la frontera entre jo i objecte amenaça de desaparèixer. En contra de tots els testimonis dels sentits, l’enamorat afirma que jo i tu són un de sol i està disposat a comportar-se com si fos així. » P.27
Si jo estimo algú altre, aquest s’ho ha de merèixer d’alguna manera. S’ho mereix quan, en aspectes importants, és tant semblant a mi que jo em puc estimar a mi mateix en ell ; s’ho mereix quan és tan més perfecte que jo, que puc estimar en ell l’ideal de la meva pròpia persona. P.81
Reflexió meva : El part és dolorós: la mare crida i el fill, plora. Plorar com a signe vital tant al néixer com per “demanar” : menjar, atenció, incomoditat. Inspirant-me en el Càndid i parodiant a Leibniz, en el millor dels móns possibles, regna el sofriment.
EL TEMPS A TRAVÉS DE L’ESPAI
“Si volem presentar espacialment una successió històrica, només ho podem aconseguir amb una successió en l’espai.” P.33
RELIGIÓ-INFANTILISME
“Jo no sabria indicar cap necessitat infantil tan forta com la de la protecció paterna (…) Es pot reseguir, amb trets clars, l’origen de l’actitud religiosa fins al sentiment de desemparament infantil (…) Aquest “ser una sola cosa amb el tot” ens interpel·la certament com un primer intent de consol religiós, com a un altre camí per desmentir el perill que el jo reconeix com a amenaça del món exterior”. P.34-35
“…allò que l’home corrent entén per la seva religió: el sistema de doctrines i promeses que, d’una banda, li aclareix els enigmes d’aquest món de forma envejablement completa i que, d’altra banda, li assegura que una curosa providència vetllarà sobre la seva vida i, en una existencia més enllà, li recompensarà possibles frustracions en aquest món (…) El conjunt és tan obertament infantil, tan allunyat de la realitat que, a algú amb sentiments humanitaris, li resulta dolorós pensar que la majoria dels mortals no pugui arribar mai a superar aquesta concepció de la vida. Però encara resulta més vergonyós comprovar com una part ben gran dels vivents actuals, que bé han de veure que la religió no es pot sostenir, amb tot, mira de defensar-se’n, pam a pam, en llastimosos combats de retirada.” P. 37
La religió perjudica aquest joc de la tria i l’adaptació, ja que imposa a tothom, d’igual manera, el seu camí per adquirir la felicitat i protegir-se del sofriment. La seva tècnica consisteix en rebaixar el valor de la vida i a deformar de manera delirant la imatge del món real, i això pressuposa la intimidació de la intel·ligència. A aquest preu, a través de la fixació forçada d’un infantilismo psíquic i de la incorporació a un deliri massiu, la religió aconsegueix estalviar a moltes persones la neurosi individual. Però poca cosa més (…) Quan el creient es troba finalment amb la necessitat de parlar de les inescrutables decisions de Déu, reconeix amb això que, en el sofriment, només li ha quedar la submissió incondicional com a darrera possibilitat de consol i font de plaer.
P. 51
SOFRIMENT: TÈCNIQUES
“La vida, tal com ens és imposada, ens resulta massa pesada, ens porta massa sofriments, desenganys, tasques irresolubles. Per suportar-ho, no podem prescindir dels calmants. D’aquests mitjans, n’hi ha potser de tres tipus: distraccions poderoses, que ens permeten fer poc cas de la nostra misèria; satisfaccions substitutòries, que la disminueixen,; drogues, que ens hi fan insensibles. Voltaire apunta a la distracció, quan remata el seu Càndid amb el consell de cultivar el seu jardí. Les satisfaccions substitutòries, com les que ofereixen l’art, són il·lusions enfront de la realitat. Les drogues influeixen el nostre organisme, ens canvien l’activitat química. » P.38/39
FELICITAT INDIVIDUAL-SOCIETAT
« La pregunta per la finalitat de la vida humana s’ha plantejat incomptables vegades ; encara mai no ha trobat resposta satisfactòria, potser tampoc en pot tenir (…) Només és la religió la que sap respondre la pregunta per la finalitat de la vida. Per això nosaltres ens girem cap a aquesta pregunta menys ambiciosa: què és allò que els humans mateixos, a través del seu comportament, fan que es reconegui com a finalitat i intenció de la seva vida, què n’exigeixen, què hi volen aconseguir? És difícil d’errar la resposta: aspiren a la felicitat. (…) Aquesta aspiració té dues cares, un objectiu positiu i un de negatiu; d’una banda, vol l’absència de dolor i de desplaer, d’altra banda, la vivència de sentiments de plaers forts (…) Com es pot observar, és simplement el programa del principi de plaer allò que posa finalitat a la vida (…) i, tanmateix, el seu programa es troba en litigi amb el món sencer (…) No és de cap manera realitzable, tots els dispositius de l’univers se li oposen; vénen ganes de dir que la intenció que els humans siguin feliços no està contiguda en el pal de la creació (…) Qualsevol prolongació d’una situació vivament desitjada pel principi de plaer només dóna com a resultat un sentiment de benestar tebi; la nostra disposició fa que només puguem fruir intensament del contrast (…) Experimentar la infelicitat té moltes menys dificultats. El sofriment amenaça per tres costats: pel propi cos, destinat a la decadència i a la desintegració, no pot prescindir ni del dolor ni de l’angoixa com a senyals d’alarma; pel món exterior, que pot desencadenar ira contra nosaltres amb forces poderosíssimes, implacables, destructores; i, finalment, per les relacions amb altres persones (…) No és estranys doncs, que els humans, sota la pressió d’aquestes possibilitats de sofriment, procurin reduir la seva pretensió a la felicitat; no és estrany que algú ja es consideri feliç per haver esquivat la desgràcia (…) La reflexió ensenya que es pot intentar la solució d’aquesta tasca per camins molt diferents; tots aquests camins han estat recomanats per les diverses escoles de saviesa i han estat transitats pels humans (…) Els altres mètodes, que tenen com a objectiu evitar el desplaer, es diferencien entre si segons quina sigui la font de desplaer (...) L’aïllament volgut, l’allunyament dels altres, és la protecció més a l’abast contra aquell sofriment que pot venir de les relacions humanes. No és possible defensar-se contra el temut món exterior sinó apartar-se’n d’alguna manera (...) Hi ha un altre camí millor que, com a membre que s’és de la comunitat humana, consisteix en sotmetre la naturalesa a la voluntat humana (…) El métode més tosc és la intoxicació (...) Als estupefaents, no es deu només el guany de plaer immediat, sinó una part vivament desitjada d’independència respecte al món exterior P.39-42
PLAER
Quan se satisfà una pulsió salvatge, el sentiment de felicitat és incomparablement més intens que quan se sadolla una pulsió domesticada. P.44
SOFRIMENT
Una altra tècnica per refusar el sofriment se serveix dels desplaçaments de la libido. La tasca que s’ha de fer consisteix a desplaçar de tal manera els objectius pulsionals que aquests ja no puguin ser afectats per la frustració del món exterior. La sublimació de les pulsions hi ajuda. P.44
EL TREBALL
No hi ha cap altra tècnica de condució de la vida que lligui l’individu de manera segura en un fragment de la realitat, en la comunitat humana (…) El treball com a camí cap a la felicitat és poc apreciat pels humans. La majoria dels humans treballa només empesa per la necessitat, i d’aquesta aversió natural al treball dels humans, se’n deriven els problemes socials més difícils. P.45
L’ART
Entre aquestes satisfaccions fantasioses, hi ha en primer lloc el gaudiment de les obres d’art que, gràcies a la mediació de l’artista, també es fa accesible a qui no ho és, ell mateix, un creador. Qui és receptiu a la influència de l’art, no sap com ponderar-lo mai prou com a font de plaer i consol vital. P.45
CREAR MÓN PROPI
Però encara es pot fer més, es pot voler destruir el món , construir-ne un halarte en lloc seu, un en què s’hagin esborrat els trets insoportables i hagin estat substituïts per altres en el sentit dels propis desigs. Qui, amb indignació desesperada, tira per aquest camí cap a la felicitat, per regla general no aconseguirà res; la realita és massa forta per a ell. Esdevé un dement que, en la consecució del seu deliri, la majoria de vegades no troba cap ajudant (…) Hi ha un cas que reclama una significació especial: quan un nombre força gran de persones resol conjuntament de fer l’intent d’assegurar-se la felicitat i de protegir-se del sofriment a través d’una delirant transformació de la realitat. Les religions de la humanitat, les hem de caracteritzar també como a deliri massiu d’aquest tipus. Naturalment que mai no reconeix el deliri qui encara hi participa. P.46-47
L’AMOR I LA BELLESA
Mai no estem més desprotegits contra el sofriment que quan estimem, mai no som més desemparadament infeliços que quan hem perdut l’objecte estimat (…) Es pot connectar amb això el cas interessant de buscar la felicitat a la vida preferentment en el gaudi de la bellesa (…) El gaudi de la bellesa té un caràcter sensorial especial, suaument embriagador. La utilitat de la bellesa no és ben manifesta, que sigui necesaria a la civilització no és evident (…) No s’ha pogut donar cap aclariment sobre l anaturalesa i l’origen de la bellesa. Malauradament, la psicoanálisis tampoc no sap dir res sobre la bellesa. P.48-49
LA FELICITAT
La felicitat és un problema d’economia individual de la libido. Tot depèn de quanta satisfacció real pot esperar cadascú del món exterior i de fins a quin punt està disposat a fer-se’n independent i de si confía gaire en les seves forces per canviar el món segons els seus desigs (…) La persona predominantment eròtica anteposarà les relacions sentimentals amb altres persones; el que més aviat sigui narcisista autosuficient buscarà les satisfaccions Essentials en els seus processos psíquics interiors; la persona d’acció no renunciarà al món exterior, en el qual pot exercitar la seva força (…) Tal com el comerciant prudent evita invertir tot el seu capital en un sol lloc, de la mateix amanera sembla que la saviesa també aconsellarà que no s’esperi tota la satifacció del fet de concentrar-se en una única aspiració. P.49-50
FELICITAT-DIFICULTATS
Per què és tan difícil per als humans arribar a ser feliços: Per la supremacia de la natura, la debilitat del nostre propi cos i la insuficiencia de les estructures que regulen les relacions dels humans entre ells. P.53
CIVILITZACIÓ
Una bona part de la culpa de la nostra misèria, la té allò que nosaltres anomenem civilització; seríem molt més feliços si l’abandonessim i tornéssim a acostumar-nos a les relacions primitives. P.54
No pensem que hi hagi cap altre tret que ens faci caracteritzar millor la civilització que la valoració i cura de les activitats psíquiques superiors, dels assoliments intel·lectuals, científics i artístics, de la funció dirigent que, en la vida de les persones, es concedeix a les idees. Entre aquestes idees, hi ha, a primera fila, els sistemes religiosos i les especulacions filosòfiques. P.63
L’home civilitzat ha descanviat una part de la possibilitat de felicitat per una part de seguretat (…) Si al nostre actual estat de civilitzacio li objectem que satisfà molt insuficientment les nostres exigències d’un sistema de vida que ens faci feliços i que permet molt sofriment que probablement es podria evitar, no ens declarem pas enemics de la civilització (…) A més dels problemes de la restricció de les pulsions, per als quals estem preparats, ens importuna el perill d’un estat que podem anomenar de misèria psicològica de la massa (…) L’estat actual de la civilització d’Amèrica donaria una bona oportunitat per estudiar aquest temut perjudici per a la civilització. Però evitaré la temptació d’entrar en la crítica de la civilització d’Amèrica; no vull provocar la impressió de voler-me servir jo mateix de mètodes americans. P.88-89
El procés civilitzador de l’espècie humana és una abstracció d’ordre més elevat qu no pas l’evolució de l’individu (…) L’evolució individual ens apareix com un producte de la interferència de dues tendències, la tendència a la felicitat –que anomenem egoísta- i la tendència a la reunió amb els altres en la comunitat –que anomenem altruista. P.120
Algunes manifestacions del superjò poden ser reconegudes més fàcilment en el comportament que té en la comunitat de civilització que no pas en l’individu. P.123
RELACIONS HUMANES
Hem de valorar de quina manera estan regulades les relacions dels humanes entre si. La vida humana en comú només esdevé possible quan es reuneix una majoria que és més forta que qualsevol individu i que es manté unida enfront de qualsevol individu. El poder d’aquesta comunitat s’oposa com a dret al poder de l’individu. Aquesta substitució del poder de l’individu pel de la comunitat és el pas civilitzador decisiu. La seva essència consisteix en el fet que els membres de la comunitat s’autolimiten en les seves possibilitats de satisfacció (…) La llibertat individual no és un bé propi de la civilització. P.64-65
L’ÈTICA
L’ètica s’ha d’entendre com un intent terapèutic, com un esforç pera conseguir allò que fins ara no ha estat possible d’aconseguir a través de cap altra obra de civilització. P123
L’ètica que recolza en la religió fa intervenir aquí les seves promeses d’un més enllà millor. Mentre la virtut no valgui la pena ja a la terra, em sembla que l’ètica predicarà en va.
PROPIETAT
Em sembla indubtable que una transformació de debò en les relacions dels humans envers la propietat serà de més ajut que qualsevol manament ètic.
TECNOLOGIA
L’home ha esdevingut una mena de déu amb prótesis, ben magnífic quan s’equipa amb tots els òrgans auxiliars. P.60
LA BELLESA INÚTIL
La preocupació dels humans es gira també cap a coses que no són gens ni mica útils com la bellesa; exigim que l’home civilitzat admiri la bellesa (…) La brutícia de qualsevol tipus sembla incompatible amb la civilització i estenem al cos humà l’exigència de netedat (…) Bellesa, netedat i ordre ocupen un lloc especial en les exigències de la civilització. P.61-63
SEXUALITAT
Tot i que periodicitat orgànica del procés sexual s’ha mantingut, la seva influència sobre l’exitació sexual psíquica més aviat s’ha capgirat. Aquesta modificació està sobretot conectada amb la reculada dels estímuls olfactius, a través dels quals el procés de menstruació actuava sobre la psique masculina. El seu paper va ser assumit per excitacions visuals que, contràriament als intermitens estímuls olfactius, podien mantenir un efecte permanent. P.69
La tria de l’objecte per part de l’individu sexualment madur és restringida al sexe oposat. L’exigència d’una vida sexual igual per a tots passa per sobre de les desigualtats en la constitució sexual humana, separa una bona quantitat d’humans del gaudi sexual i esdevé així la font d’una injustícia greu (…) La vida sexual de l’home civilitzat esà greument danyada (…) Entre les poesies de J. Galsworthy vaig apreciar molt aviat una petita història titulada “La pomera”. Mostra, de forma molt penetrant, que en la vida de l’actual home civilitzat ja no hi ha cap espai per a l’amor senzill, natural, de dos éssers humans (…) La doctrina de la bisexualitat encara es troba en una gran obscuritat.
P.76-77
NATURALESA HUMANA: AGRESSIVITAT
L’home no és un ésser amable, necessitat d’amor que es defensa quan és atacat sinó que, entre les seves aptituds pulsionals, també s’hi pot comptar una bona dosi d’agressivitat (…) A conseqüència d’aquesta primera hostilitat dels humans entre ells, la societat civilitzada està constantment amenazada de desintregació. P.83-84
Una vegada em vaig ocupar del fenomen següent. Precisament comunitats veïnes com espanyols i portuguesos, esdevenen hostils i es burlen les unes de les altres. En vaig dir narcissisme de les petites diferències. Aquí s’hi reconeix una còmoda i relativament innòcua satisfacció de l’agressivitat, a través de la qual es facilita que els membres de la comunitat es mantinguin junts. P.87
Perquè, a les criaturetes, no els agrada sentir-ho, quan s’esmenta la tendència innata dels humans al mal, a l’agressió, destrucció i a la crueltat. P.95
La satisfacció de la pulsió de mort està conectada amb un gaudi narcisista extraordinàriament elevat, ja que mostra la jo l’acompliment dels seus antics desigs d’omnipotència. Moderada i amansida, la pulsió de destrucció ha de proporcionar al jo la satisfacció de les sevse necessitats vitals i el domini sobre la naturalesa(…) L’agressivitat és una predisposició pulsional originària i autònoma dels humans, i tornaré a la idea que la civilització troba en l’agressivitat el seu obstacle més fort.
P.96-97
A aquest programa de civilització, s’hi oposa, però la pulsió d’agressió natural dels humans, l’hostilitat d’un contra tots i de tots contra un. Aquesta pulsió d’agressió és el rebrot i principal representant de la pulsió de mort, que hem trobat al costat de l’Eros i que comparteix amb aquest el domini del món. P.97
La civilització inhibeix la pulsió d’agressió però aquesta és introjectada, interioritzada i reenviada cap al lloc d’on ha vingut, per tant, és dirigida contra el propi jo. P.99
La civilització domina el perillós desig d’agressió de l’individu en la mesura que el debilita, el desarma i el fa vigilar per una instancia en el seu interior, tal com es fa amb una guarnició en la ciutat ocupada. P.100
EVIDÈNCIA
En cap altre treball com en aquest no he tingut una sensacio tan forta que estic presentant coses generalment conegudes, que recorro a paper i tinta, i successivament a la tipografia i a la impressió, per explicar, de fet, coses evidents. P.91
TEMPTACIONS
Com és sabut, les temptacions, quan són constantment negades, no fan sinó créixer, mentre que si són ocasionalment satisfetes, remeten almenys una temporada. P.103
LA CULPA
Coneixem dos orígens del sentiment de culpa: el que ve de la por enfront l’autoritat i el posterior, que ve de la por enfront el superjò. El primer obliga a renunciar a les satisfaccions pulsionals; l’altre, a més, empeny al càstig. P.104
No és realment decisiu si hem occit el pare o si ens hem estat de fer-ho; en tot cas, ens hem de sentir culpables, perquè el sentiment de culpa és l’expressió del conflicto d’ambivalència, de la lluita eterna entre l’Eros i la pulsió de destrucció o de mort. P.110
Allò que va començar amb el pare es completa en la massa. Si la civilització és el necessari curs evolutiu de la família cap a la humanitat, llavors –com a conseqüència del conflicto entre l’Eros i el Thanatos-, el creixement del sentiment de culpa està indissolublement unit amb la civilització, potser fins a cimals que l’individu troba difícilment soportables. P.111
El sentiment de culpa és el problema més important de l’evolució de la civilització; el preu per al progrés de la civilització es paga amb la pèrdua de felicitat per l’augment del sentiment de culpa. P.113
Les religions no han deixat de reconèixer el paper del sentiment de culpa en la civilització. És clar que aquestes també es presenten amb la pretenció de redimir la humanitat d’aquest sentiment de culpa que anomenen pecat. En el cristianisme, aquesta redempció s’obté a través del sacrifici d’un de sol, que amb això carrega sobre seu una culpa comuna a tots. P.115