L’art d’estimar. Erich Fromm. La Butxaca. Traducció
Imma Estany.
Pròleg
El llibre pretén mostrar que l’amor no és un sentiment pel qual qualsevol es pot deixar portar, sense tenir en compte el nivell de maduresa que la persona ha assolit. Aquesta obra té per objecte convèncer el lector que tots els seus intents d’estimar estan abocats al fracàs, tret que intenti de la manera més activa possible desenvolupar la seva personalitat total a fi d’aconseguir una orientació productiva, i que no es pot arribar a la satisfacció e l’amor individual sense la capacitat d’estimar el veí i sense una humilitat, valor, fe i disciplina veritables.
Cita
Qui no coneix res, no estima res. Qui no pot fer res, no comprèn res. Qui no comprèn res, no val res. Però qui comprèn també estima, observa, veu…Com més gran és el coneixement inherent a una cosa, més gran és l’amor…Aquell que creu que tots els fruits maduren al mateix temps que les maduixes, no sap res sobre el raïm. Paracels.
I ¿L’amor és un art? (pg.13-18)
(Problemàtica de què és l’amor i què entenem com amor a la nostra cultura. Problemes freqüents:)
Premisa 1
Aleshores requereix coneixement i esforç. ¿O bé l’amor és una sensació agradable i experimentar-la és una qüestió d’atzar, una cosa en què un “cau” si té sort?. (…) La majoria de la gent veu el problea de l’amor abans que res com el fet de ser estimat, en lloc del d’estimar, de la pròpia capacitat d’estimar. (Llanamente, per ser estimats els homes han de tenir poder o diners i les dones ser atractives). Per a la majoria de persones de la nostra cultura, ser estimable bàsicament és una combinació entre ser popular i tenir atractiu sexual.
Premisa 2
El problema de l’amor és el problema d’un objecte, no el d’una aptitud. (És un error pensar que estimar és fàcil i que només cal trobar a qui estimar, és a dir, l’objecte del nostre amor). Una raó és el gran canvi que s’ha produït al segle XX respecte a l’elecció d’un “amor objecte”. (Si a l’era victoriana regnaven els matrimonis de conveniencia on es creia que ja surgiria l’amor amb el matrimoni, a les darreres generacions el concepte romàntic ha arribat a ser gairebé universal al món occidental).Tota la nostra cultura es basa en el desig de comprar, en la idea d’un intercanvi favorable. El que fa que una persona resulti atractiva depèn de la moda del moment. Així, dues persones s’enamoren quan senten que han trobat el millor objecte que hi ha disponible en el mercat, considerant les limitacions dels seus propis valors d’intercanvi. En una cultura en què prevalen les orientacions de màrqueting, en què l’èxit material és el valor més destacat, no ens ha d’estranyar gaire que les relacions amoroses humanes segueixin la mateixa pauta d’intercanvi que regeix per als articles de consum i en el mercal laboral.
Premisa 3
El tercer error que indueix a la suposició que no hi ha res a aprendre pel que fa a l’amor resideix en la confusió entre l’experiència inicial d’”enamorar-se” i l’estat permanent d’estar enamorat, o potser hauríem de dir de mantenir-se enamorat. Després de la consumació, cauen les barreres i les dues persones s’arriben a conèixer bé, la seva intimitat va perdent aquell caràcter miraculós fins que l’antagonisme, les decepcions, l’avorriment mutu maten el que queda de l’emoció inicial. Però al començament no saben res de tot això: de fet, la intensitat de la seca passió i el fet d’estar “bojos” l’un per l’altre els consideren una prova de la intensitat del seu amor, mentre que potser només evidencia el grau de la seva solitud anterior.
L’amor és un art i el procés d’aprendre un art es pot dividir en dues parts: la teoria i la pràctica.
II La teoria de l’amor
L’amor, la resposta al problema de l’existència humana (pg.19)
Qualsevol teoria de l’amor ha de començar amb una teoria sobre l’home, sobre l’existència humana. L’home té el do de la raó; és vida conscient de si mateixa; té consciència d’ell mateix, del proïsme, del seu passat i de les possibilitats del seu futur. (La consciència de la seva petiteta i fugacitat enfront el món i l’univers, el fa sentir sol i isolat. Per superar la isolació i ajudar-se, els humans interactuen). L’experiència de la separació provoca ansietat, culpa i vergonya. (Això va ser reflectit en el passatge de l’expulsió del Paradís). Tot i reconèixer la seva separació, continuen sent estranys, perquè encara no han après a estimar-se l’un a l’altre. La consciència de la separació humana, sense una unió per l’amor, és motiu de vergonya. Al mateix temps, és motiu de culpa i ansietat.
Així doncs, la necessitat més profunda de l’home és la de superar el seu aïllament, de sortir de la presó de la seva solitud. L’home de totes les cultures i edats està confrontat amb la solució d’una única i mateixa pregunta : la de com superar la separació, coma conseguir la unió, com transcendir la pròpia vida individual i trobar unicitat. (…) La història de la religió i de la filosofia és la història d’aquestes despostes, de la seva diversitat, així com de la seva limitació en nombre.
En certa mesura, la resposta depèn del grau d’individuació que un individu hagi assolit. (Un bebé veu una teta i s’emociona, un adult, també. L’ésser humà està vinculat a la naturalesa i se sent un amb la natura. S’expressa amb màscares d’animals o tòtems o deus animals). Com més s’allunya del món natural, més intensa es fa la necessitat de trobar noves maneres d’escapar de la separació. Una manera d’assolir la comunió amb la natura és en els estats orgiàstics amb o sense drogues. Estretament lligat a això trobem l’orgasme sexual i les orgies. Sempre que aquests estats orgiàstics siguin una qüestió de pràctica comuna en una tribu, no generen ansietat ni culpa. L’alcoholisme i la drogoaddicció són les formes que l’individu tria en una cultura no orgiàstica. L’acte sexual sense amor mai no elimina el buit que hi ha entre dos éssers humans, si no és momentàniament.
Tant en les societats primitives com en les contemporànies occidentals la unió amb el grup és la forma prevalent de superar la separació. (…) Únicament es pot comprendre la por de ser diferent, de trobar-se a uns passos de distància del ramat, si es comprèn la profunditat de la necessitat de no estar separat. La gent vol adaptar-se molt més del que són obligats a adaptar-se, si més no en les democracies occidentals. (Es tendeix a la homogeneització o globalització). Aquesta tendència creixent a l’eliminació de diferències està estretament lligada al concepte i a l’experiència de la igualtat tal com s’està desenvolupant en les societats industrials més avançades. Segons Kant, cap home no ha de ser el mitjà per a les finalitats d’un altre home. Que tots els homes som iguals atès que són fins i només fins i mai mitjans per als altres. (p.27)
En la societat capitalista contemporània, el significat de la igualtat s’ha transformat. Per igualtat s’entén la igualtat dels autòmats, homes que han perdut la seva individualitat. Avui, igualtat significa “uniformitat”, i no “identitat”. (…) La proposició de la filosofia de la Il·lustració, l’âme n’a pas de sexe, s’ha convertit en una pràctica general. La polaritat dels sexes està desapareixent, i amb ella, l’amor eròtic, que es basa en aquesta polaritat. Homes i dones es converteixen en el mateix, no en iguals com a pols oposats. La societat contemporània preconitza aquest ideal d’igualtat no individualitzada perquè necessita àtoms humans, tots iguals, per fer-los funcionar en una agregació en massa, suaument, sense friccions; tots obeïnt les mateixes ordres i, tanmateix, convençuts que segueixen els seus propis desitjos. De la mateixa manera que la producció en massa moderna requereix l’estandarització dels articles de consum, el procés social requereix l’estandarització de l’home, i aquesta estandarització s’anomena igualtat.
La unió per conformitat no és intensa ni violenta; és calmada, dictada per la rutina, i per aquesta mateixa raó no, sovint és insuficient per apaivagar l’ansietat pel fet d’estar separat. (…) Ultra la coniformitat com a via per alleujar l’ansietat que emana de la separació, cal considerar un altre factor de la vida contemporània: el paper de la rutina laboral i la del plaer. L’home es converteix en oficinista (…) té poca iniciativa, les seves feines són prescrites per l’organització de la feina. (…) Fins i tot els sentiments estan prescrits: alegria, tolerancia, formalitat, ambició i capacitat de tirar endavant amb tothom sense friccions. La diversió està sotmesa a la rutina d’una manera similar, encara que no tan dràstica. Els llibres són seleccionats pels clubs de lectura, les pel·lícules i el teatre, pels propietaris i pels eslògans publicitaris pagats per ells. (...) Del naixement fins a la mort, de dilluns a dilluns, del matí al vespre, totes les activitats estan rutinitzades i prefabricades. ¿Com pot un home atrapat en aquesta xarza de rutina no oblidar que és un home, un individu únic, algú a qui se li ha donat una única oportunitat de viure, amb l’anhel d’amor i la por del no-res i de la separació?
La tercera via per assolir la unió està en l’activitat creativa (…) l’home s’uneix a ell mateix amb el món en el procés de creació.
La unitat assolida amb el treball productiu no és interpersonal; la unitat assolida amb la fusió orgiàstica és transitòria, i la unitat assolida amb la conformitat només és pseudounitat. (…) La resposta completa radica en la consecució d’una unió interpersonal, una fusió amb una altra persona, en l’amor. Aquest desig de fusió interpersonal és l’anhel més foro que existeix en l’home (…) Sense amor, la humanitat no hauria pogut existir ni un dia. Això no obstant, si anomenem amor el fet d’assolir una unió interpersonal, ens trobem en una dificultat greu. ¿Ens referim a l’amor com la resposta madura al problema de l’existència, o parlem d’aquelles formes d’amor immadures que es poden anomenar unió simbiòtica?.
La unió simbiòtica té el seu model biològic en la relació entre la mare prenyada i el fetus. Són dos, però alhora són un (…) En la unió simbiòtica psíquica, els dos cossos són independents, però psicològicament hi ha el mateix tipus de vincle.
La forma passiva d’unió simbiòtica és la submissió o masoquisme. La persona masoquista escapa de la sensació insoportable d’aïllament i separació convertitnt-se en part integrant d’una altra persona, que la dirigeix, que la guia, la protegeix (…) La persona masoquista no ha de prendre decisions, no ha d’assumir riscos i mai no està sola, però no és independent; no té integritat; encara no ha nascut del tot. (…)
La forma activa de la fusió simbiòtica és la dominació per emprar el terme psicològic corresponent al masoquisme, el sadisme (…) La persona sàdica s’infla i es realça incorporant una altra persona, que el venera.
La persona sàdica és tan dependent com la submisa: l’única diferència és que la sàdica ordena i submisa, obeeix (…)
Contrastant amb la unió simbiòtica, l’amor maduré s una unió amb la condició de preservar la pròpia integritat, la pròpia individualitat. L’amor és una força activa en l’home (…); li fa superar la sensació d’aïllament i de separació i li permet ser ell mateix, conservar la integritat. En l’amor es dóna la paradoxa que dos éssers es converteixen en un però continuen sent dos.
Si diem que l’amor és una activitat, ens enfrontem a una dificultat que deriva del significat ambigú del terme activitat (…) Un home es considera actiu si es dedica als negocis, estudia medicina, (…) El nexe comú entre totes aquestes activitats és que van adreçades a un objectiu exterior que cal assolir. El que no és té en compte és la motivació de l’activitat. Posem per cas un home que és empès a treballar constantment per una sensació de profunda inseguretat i solitud, o un altre empès per l’ambició o l’avaricia dels diners. En aquests casos, la persona és esclava d’una passió, i la seva activitat en realitat és una “passivitat” perquè es veu empesa (…) En canvi, un home que seu en silenci, observant, sense cap propòsit ni objectiu, llevat del d’experimentar-se a si mateix i la seva unicitat amb el món, es considera que és “passiu”, perquè no “fa” res. Però en realitat aquesta actitud de meditació concentrada és l’activitat més elevada que hi ha, una activitat de l’ànima, que només és possible amb la condició de la llibertat i de la independencia interior (…)
En l’exercici d’un afecte actiu, l’home és lliure, és l’amo del seu afecte ; en l’exercici d’un afecte passiu, l’home és empès, ell mateix no és conscient de l’objecte de les seves motivacions. Així, Spinoza arriba a l’afirmació que la virtut i la capacitat són una i són el mateix. L’enveja, la gelosia, l’ambició i qualsevol mena d’avarícia són passions; l’amor és una acció, la pràctica d’una capacitat humana, que es pot practicar només en llibertat i mai a conseqüència d’una compulsió.
L’amor és una activitat, no un afecte passiu; és un “mantenir-se” enamorat, no un “enamorar-se” (p.34)(…)
¿Què és donar? (…) L’equivocació més estesa és pressuposar que donar és “renunciar” a alguna cosa, veure-se’n privat, sacrificat. La persona amb un caràcter que no s’ha desenvolupat més enllà de la fase de l’orientació receptiva, experimenta l’acte de donar d’aquesta manera (…) Per al caràcter productiu, donar té un significat completament diferent. Donar és l’expressió més gran del poder. En l’acte mateix de donar, experimento la meva força, la meva riquesa, el meu poder. Donar fa més feliç que rebre perquè en l’acte de donar resideix l’expressió del meu caràcter vivent (…) La culminació de la funció sexual masculina està en l’acte de donar; l’home es dóna ell mateix, el seu òrgan sexual, a la dona. En el moment de l’orgasme, li dóna el seu semen. No es pot evitar donar-lo si és potent. Si no pot donar, és impotent. En la dona el procés no és diferent però si que una mica més complex. Ella també es dóna a sí mateixa; obre les portes al seu centre femení; en l’acte de rebre, dóna. (…) En l’esfera de les coses materials, donar significa ser ric. No és ric el qui té molt sino el que dóna molt. L’atesorador angoixat per la por de perdre alguna cosa és l’home pobre, empobrit, independentment de tot el que tingui. Aquell qui és capaç de donar alguna cosa d’ell mateix és ric (…) Però l’experiència ensenya diària moderna mostra que allò que una persona considera les necessitats mínimes depèn tant del seu caràcter com de les possessions que té en aquell moment. És ben sabut que els pobres estan més disposats a donar que no els rics (…)
L’àmbit més important en el fet de donar no és el de les coses materials, sinó el reialme específicament humà (…) En l’acte de donar part de la seva vida, un enriqueix l’altra persona, intensifica la sensació d’estar viu en intensificar la seva pròpia sensació d’estar viu. No dóna per tal de rebre; donar és, en sí mateix, una felicitat exquisida (…) En el fet de donar neix alguna cosa, i totes dues persones implicades estan agraïdes per la vida que ha nascut per a tots dos (…) L’amor és una força que produeix amor (…) Marx expressà aquest pensament d’una manera esplèndida: “Suposem l’home com a home, i la seva relació amb el món com una relació humana, i podràs intercambiar amor només per amor, confiança per confiança, etc. Si vols gaudir de l’art, has de ser una persona formada artísticament; si vols tenir influència en altres persones, has de ser una persona que tingui una influència realment estimulant i que fomenti la influència en altres persones. Cada una de les teves relacions amb l’home i la natura han de ser una expressió definitiva de la teva vida real, individual, corresponent a l’objecte que desitges. Si estimes sense demanar amor, és a dir, si el teu amor no produeix amor, si per mitjà d’una expressió de vida com a persona que estima, tu no fas de tu mateix una persona estimada, aleshores el teu amor és impotent, un infortuni”. (p.38). La capacitat d’estimar com a acte de donar depèn del desenvolupament del caràcter de la persona. Pressuposa la consecució d’una orientació predominantment productiva, en la qual la persona ha de superar la dependencia, l’omnipotència narcissista, el desig d’explotar els altres, o d’acumular, i ha adquirit fe en les seves pròpies capacitats humanes, valor per confiar en la seva capacitat d’assolir els objectius. (…) El caràcter actiu de l’amor es fa evident en: l’atenció, la responsabilitat, el respecte i el coneixement. (…) L’amor és l’atenció per la vida i el creixement d’allò que estimem. (…) L’amor i el treball són inseparables. Un estima allò pel què treballa, i un treballa per allò que estima.
L’atenció i la preocupació impliquen responsabilitat que, en l’amor entre adults es refereix sobretot a les necessitats psíquiques i entre mare i fill, físiques (…) La responsabilitat podria degenerar en domini i en el fet de ser possessiu , si no fos per un tercer component de l’amor: el respecte. Respecte significa preocupació perquè l’altra persona pugui créixer i desplegar-se tal com és (…) Si estimo l’altra persona, em sento un amb ell o amb ella, però amb ell o ella tal com és, no com jo necessito que sigui, com un objecte per al meu ús. És ben clar que el respecte només és possible si jo he assolit la independencia (…) El respecte només existeix sobre la base de la llibertat: « l’amour est l’enfant de la liberté ». (...)
Respectar una persona no és possible sense conèixer-la; atenció i responsabilitat serien cegues si no estiguessin guiades pel coneixement i aquest seria buit si no estigués motivat per l’atenció. (…) El nen, quan desmunta alguna cosa, ho fa per conèixer-la, per esbrinar-ne el secret. La mateixa crueltat és motivada per una cosa més profunda: el desig de conèixer el secret de les coses de la vida (…)
L’anhel de conèixer-nos a nosaltres mateixos i de conèixer el proïsme s’ha expressat en el lema dèlfic: “Coneix-te a tu mateix” (…) He de conèixer l’altra persona i a mi mateix objectivament a fi de poder veure la seva realitat o, més ben dit, a fi de superar les il·lusions, la imatge distorsionada irracionalement que m’he creat d’ell (…) La psicología com a ciència té les seves limitacions i, com que la conseqüència lògica de la teologia és el misticismo, la conseqüència final de la psicología és l’amor. (…) La polarització sexual porta l’home a buscar la unió d’una manera específica: la únió amb l’altre sexe (…)
La meva crítica de la teoria de Freud no és per la incidència excesiva en el sexe, sinó pel fer que no aconsegueix comprendre el sexe prou profundament. Va ser el primer pas a l’hora de descobrir el significat de les passions interpersonals; d’acord amb les seves premiases filosòfiques, les va explicar fisiològicament. En el desenvolupament posterior de la psicoanàlisi és necessari corregir i aprofundir el concepte de Freud traslladant les seves percepcions de la dimensió fisiològica als àmbits biològic i existencial.
L’amor entre pare i fill
La mare és l’escalfor, la mare és aliments, la mare és l’estat eufòric de la satisfacció i la seguretat (...) Quan l’infant creix i es desenvolupa, passa a ser capaç de percebre les coses tal com són (…) aprèn a percebre moltes altres coses com a realitats diferents (…) aprèn a donar-los un nom (...) a manejar-les (...) M’estimen perquè sóc. Aquesta experiència de ser estimat per la mare és una experiència passiva. No he de fer res per ser estimat –l’amor de la mare és incondicional. (…)
Per a molts infants de menys de vuit anys i mig a deu, el problema quasi exclusivament és el fet de ser estimat –ser estimat pel que un és. Fins a aquesta edad, l’infant encara no estima; respon agraït, alegre en ser estimat. En aquest punt del desenvolupament de l’infant, entra en joc un altre factor: la nova sensació de produir amor per la pròpia activitat. Per primera vegada, l’infant pensa a donar alguna cosa a la mare (o al pare) o fer alguna cosa –un poema, un dibuix, el que sigui. Per primera vegada en la vida d’un infant la idea de l’amor és transformada de ser estimat a estimar, a crear amor. (…) Més endavant, l’infant, que ja pot ser un adolescent, ha superat el seu egocentrisme; l’altra persona ja no és bàsicament un mitjà per a la satisfacció de les seves pròpies necessitats (…) Ara, donar és més satisfactori, produeix més alegria, que no pas rebre; estimar és ara més important fins i tot que ser estimat (…) L’amor infantil segueix el principi “Estimo perquè sóc estimat”. L’amor madur segueix el principi “sóc estimat perquè estimo”. I l’amor immadur diu: “T’estimo perquè et necessito”. I l’amor madur diu: “Et necessito perquè t’estimo”. (p.53)
Estretament relacionat amb el desenvolupament de la capacitat d’estimar hi ha el desenvolupament de l’objecte de l’amor (…) Però dia a dia es fa més independent: aprèn a caminar, a parlar, a explorar el món per si mateix; la relacio amb la mare perd part de la seva significació vital i, al mateix temps, la relació amb el pare es va fent cada vegada més important.
A fi de comprendre el pas de la mare al pare, hem de considerar les diferències Essentials de qualitat entre l’amor maternal i paternal. L’amor de la mare és incondicional i correspon a un dels anhels més profuns, no només de l’infant, sino de tot ésser humà; d’altra banda, ser estimat per un mèrit propi, perquè un ho mereix, sempre deixa un dubte; potser no vaig agradar a la persona que vull que m’estimi, potser això o allò, sempre hi ha un cert temor que l’amor pugui desaparèixer. A més, l’amor “merescut” és fàcil que causi la sensació amarga que un no és estimat per si mateix, que un és estimat només perquè agrada, que, en una darrera anàlisi, un no és gens estimat, sinó utilitzat. (…) En la naturalesa de l’amor paternal radica el fet que l’obediència passa a ser la principal virtud i la desobediència porta al càstig, la retirada de l’amor paternal (…)
En un cas ideal, l’amor de la mare no intenta evitar que el fill creixi, no intenta premiar la indefensió. La mare hauria de tenir fe en la vida i, per tant, no angoixar-se massa, i així no contagiar al nen amb la seva ansietat. Una part de la seva vida hauria de vesar sobre el desig que el fill arribi a ser independent i, finalment, se separi d’ella. L’amor del pare hauria d’estar guiat per principis i expectativas; hauria de ser pacient i tolerant, i no amenazador i autoritari. Hauria de donar al fill en formació una sensació creixent de competència i, finalment, permetre-li convertir-se en la seva pròpia autoritat i prescindir de la del pare.
Finalment, la persona madura ha arribat al punt en què ell és la seva pròpia mare i el seu propi pare. Es podria dir que té consciència materna (capacitat d’estimar) i paterna (raó i seny). (…) Si només conservés la consciència paterna, es tornaria sever i inhumà. Si només conservés la consciència materna, tindria tendència a perdre el seny i a posar-se traves a ell mateix i als altres en el seu desenvolupament. (…)
En el fracàs d’aquesta evolució radica la causa bàsica de la neurosi. (…) Una causa del comportament neuròtic pot estar en el fet que un noi tingui una mare que l’estima però que és massa indulgent o dominant, i un pare feble i desinteressat. En aquest cas el noi pot quedar lligat al vincle inicial amb la mare i convertir-se en una persona que n’és dependent, que se sent indefensa (…) i que li falten qualitats paternes: disciplina, independencia i capacitat de dominar la vida per si mateix. Pot intentar trobar “mares” en tothom. D’altra banda, si la mare és freda, insensible i dominant, ell pot transferir la necessitat de protecció materna al seu pare, i a posteriors figures paternes. (…) (p.58)
Els objectes de l’amor
L’amor no és abans que res una relació amb una persona específica; és una actitud, una orientació de caràcter que determina el grau de vinculació d’una persona amb el món com un tot, no envers un objecte de l’amor. Si una persona només n’estima una altra i és indiferent a la reta de persones pròximes, el seu amor no és amor, sinó un vincle simbiòtic o un egocentrismo ampliat. Això no obstant, la majoria creu que l’amor és constituït per l’objecte, no per la facultat. De fet, fins i tot pensen que el fet de no estimar ningú, llevat de la persona “estimada”, és una prova de la intensitat del seu amor. És la mateixa fal·làcia que hem analitzat abans. Com que un no veu que l’amor és una activitat, una capacitat de l’ànima, creu que l’únic que cal és trobar l’objecte adequat, i que després tot ve rodat. Aquesta actitud es pot comparar amb la d’un home que vol pintar però que, en comptes d’aprendre aquest art, diu que només li cal esperar l’objecte adient, i que quan el trobi, el pintarà de meravella (…) Si puc dir a una persona: “t’estimo”, he de ser capaç de dir: “En tu, estimo tothom, a través teu, estimo el món, i en tu, també m’estimo a mi mateix” (p.59)(…
Amor fraternal
El tipus d’amor més fonamental, que hi ha darrera de tots els tipus d’amor, és l’amor fraternal. Amb això em refereixo al sentit de responsabilitat, atenció, respecte, coneixement de qualsevol ésser humà, el desig de promoure la seva vida. És el tipus d’amor del qual parla la Bíblia quan diu: “Estima al altres com a tu mateix”. (…) L’amor fraternal es caracteritza per la seva manca d’exclusivitat (…) es basa en l’experiència que tots som un (…) Si d’una altra persona en percebo bàsicament la superficie, n’observo sobretot les diferències, allò que ens separa. Si penetro fins al nucli, percebo la nostra identitat, el fet de la nostra fraternitat.
Incís. Pg 60. incongruència. Segons Simone Weil a La pesanteur et la grâce (1947) : « Les mateixes paraules poder ser un tòpic o extraordinàries segons la manera com es diguin. I aquesta manera depèn de la profunditat de la zona de l’ésser de l’home de la qual procediesen, sense que la voluntat hi pugui fer res. Discrepo perquè estimar és un acte conscient, un acte de voluntad i sí que s’hi pot fer alguna cosa.
L’amor fraternal és amor entre iguals; però, de fet, fins i tot com a iguals no sempre som iguals; en la mesura que som humans, tots necessitem ajuda. Avui jo, demà tu. (p.60)
L’animal estima les seves cries i se’n preocupa. L’indefens estima el seu amo, ja que la seva vida en depèn; l’infant estima els seus pares, ja que els necessita. Solament en l’amor d’aquells que no serveixen a un propòsit, l’amor es comença a desplegar. (…) La compassió implica l’element de coneixement i d’identificació. “Coneixeu el cor del foraster”, diu el Vell Testament, “perquè éreu forasters en terra d’Egipte; …per tant, estimeu el foraster”.
Amor maternal
(…) L’amor maternal és una afirmació incondicional de la vida de l’infant i de les seves necessitats (…) L’afirmació de la vida de l’infant té dos aspectes. L’un és l’atenció i la responsabilitat per a la preservació de la seva vida i per al seu creixement. L’altre aspecte va més enllà de la mera preservació. És l’actitud que instil·la en l’infant un amor per viure, que li dóna la sensació de: és bo ser viu, és bo ser un nen o una nena, és bo ser en aquesta terra! (…) La terra promesa “que regalima llet i mel”. La llet és el símbol del primer aspecte de l’amor, l’atenció, l’afirmació. La mel simbolitza la dolçor de la vida, l’amor per ella i la felicitat de ser viu. La majoria de les mares poden donar llet però una minoria també saben donar mel. A fi de poder donar mel, una mare no ha de ser només una “bona mare”, sinó també una persona feliç, i aquest objectiu no l’aconsegueixen moltes persones (…) L’amor de la mare per la vida és tan contagiós com la seva angoixa. Totes dues actituds tenen un efecte profund en la personalitat de l’infant. De fet, es pot distinguir entre els que només van tenir llet i els que també van tenir mel.
(…) Amb tot, sembla que la consecució real de l’amor maternal no està en l’amor de la mare per l’infant petit, sinó en el seu amor per l’infant que creix (…) Un es pot trobar en l’element narcisista d’aquest amor. En la mesura en què encara percep l’infant com una part d’ella mateixa, en el seu amor i apassionament poden ser una satisfacció del seu narcisismo. Una altra motivació la trobem en un desig de la mare de poder o possessió (…) La necessitat de transcendència: L’home necessita sentir-se creador, sentir que transcendéis el rol passiu de ser creat. Hi ha moltes maneres d’assolir aquesta satisfacció de crear. La més natural i també la més fàcil d’aconseguir és l’atenció i l’amor de la mare per la seva creació. Es transcendeix a ella mateixa en el seu infant, el seu amor per ell dóna un sentit i un significat a la seva vida. (…) Aquí hi ha la diferència bàsica amb l’amor eròtic, on dues persones que estaven separades es converteixen en una. En l’amor maternal, dues persones que eren una se separen. La mare no tan sols ha de tolerar, sinmó que ha de desitjar i donar suport a la separació del fill. No és fins a aquesta etapa quan l’amor maternal esdevé una tasca difícil, que requereix desinterès, la capacitat de donar-ho tot i de no voler res, tret de la felicitat d’aquell a qui s’estima (…) una dona pot ser una mare que estima de veritat només si sap estimar; si sap estimar el marit, l’infant, els estranys i tots els éssers humans. La dona que no és capaç d’estimar en aques sentit, pot ser una mare afectuosa mentre el seu fill sigui petit, però no pot ser una mare que estima; la prova n’és la voluntat de suportar la separació, i, fins i tot després d’aquesta, continuar estimant. (p.65)
L’amor eròtic
L’amor fraternal és amor entre iguals; el maternal és amor envers l’indefens. Són molt diferents però tenen en comú que no estan restringits a una sola persona (…) Contrastant amb aquests dos tipus d’amor hi ha l’amor eròtic. És l’anhel d’una fusió completa, d’unió amb una altra persona. Per la pròpia naturalesa és exclusiu i no universal, i potser també[1] és la forma d’amor més enganyosa que hi ha. En primer lloc, sovint es confon amb l’experiència explosiva “d’enamorar-se”, la caiguda sobtada de les barreres que hi havia fins en aquell moment entre dos estranys (... ) La persona “estimada” passa a ser tan coneguda com un mateix. O bé potser hauria de dir tan poc coneguda. Si hi hagués més profunditat en l’experiència de l’altra persona, si un pogués experimentar la infinitat de la seva personalitat, l’altre mai no seria tan familiar. Però per la majoria, la seva pròpia persona i també els altres aviat estan explotats i esgotats. Per a ells, la intimitat s’estableix principalment per mitjà del contacte sexual. I com que experimenten la separació respecte l’altre abans que res com una separació física, la unió física significa superar-la.
(…) Un busca l’amor en una altra persona, en un estrany que es transforma en una persona “íntima”. Novament l’experiència d’enamorar-se és estimulant i intensa, i novament a poc a poc es va fent menys intensa i acaba amb el desig d’una altra conquista, un altre amor -sempre amb la il·lusió que aquest nou amor serà diferent dels anteriors. Aquestes il·lusions són afavorides enormement pel caràcter enganyós del desig sexual.
El desig sexual aspira a la fusió però pot ser estimulat per l’angoixa de la solitud, pel desig de conquistar o de ser conquistat, per vanitat, pel desig de ferir i, fins i tot, per destruir, de la mateixa manera que pot ser estimulat per l’amor. (…) Com que en la ment de la majoria de persones el desig sexual va unit a la idea de l’amor, fàcilment poder ser induïdes a concloure erròniament que s’estimen, quan en realitat es volen físicament (…) L’atracció sexual crea la il·lusió d’unió, però sense amor aquesta unió deixa els estranys tan ayunitas com ho estaven abans (…) La tendresa no és, en absolut, tal com creia Freud, una sublimació de l’instint sexual; és el resultat directe de l’amor fraternal, i existeix tant en formes físiques com no físiques.
En l’amor eròtic hi ha una exclusivitat que no es dóna en l’amor fraternal ni en el maternal i aquesta exclusivitat es malinterpreta com si signifiqués un lligam possessiu. Sovint trobem persones “enamorades” l’una de l’altra que no senten amor per ningú més. El seu amor en realitat és un egocentrisme à deux; són dues persones que s’identifiquen l’una amb l’altra, i que resolen el problema de la separació ampliant l’individu únic en dos.
(…) L’amor eròtic, si és amor, té una premissa. Que estimo des de l’essència del meu ésser. En essència, tots els éssers humans són idèntics, tots som part d’Un; som Un. Sent així, hauria de ser indiferent a qui estimem (...) L’amor se suposa que és el resultat d’una reacció emocional espontània, de sentir-se aclaparat sobtadament per un sentiment irresistible (…) Es passa per alt un factor important en l’amor eròtic, el de la seva voluntad. Estimar algú no és simplement un sentiment intens, és una decisió, és un criteri, és una promesa. Si l’amor només fos un sentiment, no tindria sentit la promesa d’estimar-se l’un a l’altre per sempre (…) Per tant, l’amor és exclusivament un acte de voluntat i compromís. (…) El caràcter paradoxal de la naturalesa humana i de l’amor eròtic és que tots som Un, però cada un des nosaltres és una entitat única, irrepetible. I en les nostres relacions amb els altres es repeteix la mateixa paradoxa.
Amor per un mateix
(…) Hi ha la creença molt estesa que, així com estimar els altres és una virtud, estimar-se un mateix és un pecat. Es pressuposa que, en la mesura en què jo m’estimo a mi mateix, no estimo els altres, que l’amor per un mateix és el mateix que l’egoisme (Calví, pesta; Freud, narcisisme) (…) ¿L’egoisme és idèntic a l’amor per un mateix o no estaria causat per aquesta falta d’amor per un mateix? (…) Caldria subratllar la fal·làcia lògica de la noció que l’amor pels altres i l’amor per un mateix són mútuament excloents. Si estimar el veí com a ésser humà és una virtud, ha de ser una virtud estimar-me a mi mateix, atès que també sóc un ésser humà (…) Estima als altres com a tu mateix! Implica que el respecte per la pròpia integritat i singularitat, l’amor i la comprensió del propi jo no es poden separar del respecte i l’amor i la comprensió envers un altre individu (…)
L’amor genuí és una expressió de productivitat i implica atenció, respecte, responsabilitat i coneixement. És un esforç actiu pel creixement i la felicitat de la persona estimada.
L’amor per l’home no és, tal com sovint se suposa, una abstracció que deriva de l’amor per una persona concreta, sinó que n’és la premissa, tot i que genèticament s’adquireix estimant individus concrets.
(…) La persona egoísta només està interesada en si mateixa, ho vol tot per a si mateixa, no sent plaer a donar, només a prendre (…) Egoisme i amor per un mateix, lluny de ser idèntics, en realitat són contraris. La persona egoísta s’odia. Aquesta falta d’atenció i d’afecció per ella mateixa la deixa buida i frustrada. Intenta compensar el seu fracàs. Les persones egoistes no poden estimar els altres perquè no es poden estimar primer a si mateixes.
(…) Segons Eckhart. “Si t’estimes a tu mateix, estimes a tothom com a tu mateix. (…) Així, és una persona justa i gran aquell que, estimant-se a si mateix, estima igualment els altres.
L’amor a Déu
(Teoria de la separació). En totes les religions teistes, tant si són politeistes com monoteistes, Déu representa el valor més gran (...) El desenvolupament de la raça humana es pot caracteritzar com la sortida de l’home de la natura, de la mare, dels lligams de la sang i la terra. Al principi de la història humana, l’home encara s’aferra a aquells lligams primitius. Encara se sent identificat amb el món dels animals i els arbres, i intenta buscar la unitat continuant sent un amb el món natural (…) Un animal és transformat en tótem; un es posa màscares d’animals (…) En un estadi de desenvolupament posterior, quan l’habilitat humana s’ha desenvolupat al nivell de l’activitat artesana o artística (…), l’home transforma el producte de la seva pròpia mà en un déu (…) L’home projecta els seus propis poders i capacitats sobre les coses que fa i així, d’una manera alineada, venera les seves capacitats, les seves possessions. En una fase posterior, l’home dóna als seus déus forma d’éssers humans. Sembla que això només pot passar quan ha començat a ser encara més conscient de si mateix (…i es sublima a si mateix, alienant-se del subjecte a l’objecte).
Parlem, en primer lloc, de l’evolució des de les religions centrades en la mare cap a les centrades en el pare (…) No hi ha gaire marge de dubte en el fet que hi va haver una primera fase matriarcal de religió abans de la patriarcal, si més no en moltes cultures. (En la fase matriarcal, se suposa una base d’igualtat per ser un amor incondicional) (…) La naturalesa de l’amor paternal és que fa peticions, estableix principis i lleis; el seu amor pel fill depèn de l’obediència del segon (…) Prefereix el fill que és més com ell (…) i que és més adequat per ser el seu successor i hereu de les seves possessions. (El desenvolupament de la societat patriarcal va associat amb el desenvolupament de la propietat privada). En conseqüència, la societat patriarcal és jerárquica ; la igualtat dels germans dóna pas a la competència i a les rivalitats entre ells. (Tot i la predominància del model patriarcal) el desig d’amor de la mare no es pot eradicar dels cors dels homes (…) i els aspectes materns de Déu són introduïts amb el culte a la Mare de Déu, per exemple (…)
En la mesura que Déu és el pare, jo sóc el fill. No he abandonat el desig autista de l’omnisciència i l’omnipotència. Encara no he adquirit objectivitat per comprendre les meves limitacions com a ésser humà, la meva ignorancia, la meva impotencia. Com un infant, encara afirmo que hi ha d’haver un pare que em rescati, que em vigili, que em castigui, un pare a qui agradi quan sóc obedient, que se senti afalagat amb els meus elogis i que s’enfurismi per la meva desobediència. Evidentment, la majoria de persones, en el seu desenvolupament personal, no han superat aquesta etapa infantil i, per tant, la creença en Déu per a la majoria és la creença en un pare que ajuda –una il·lusió infantil. (…)
En tots els sistemes teistes hi ha la suposició de la realitat del reialme espiritual com un que transcendeix l’home, que dóna significat i validesa a les capacitats espirituals de l’home i als seus esforços per la salvació i el naixement interior. En un sistema no teista, no existeix cap rehílame espiritual fora de l’home o transcendint-lo. El reialme de l’amor, la raó i la justícia existeix com una realitat només perquè l’home ha estat capaç de desenvolupar aquestes capacitats en ell mateix per mitjà del procés de la seva evolució (…)
Cal abordar la diferència fonamental en l’actitud religiosa entre l’Est (la Xina i l’Índia) i l’Oest. Des d’Aristòtil, el món occidental ha seguit els principis lògics de la filosofia aristotèlica basada en la llei d’identitat que afirma que A es A; la llei de la no-contradicció on A no es A; i la llei del tercer exclòs on A pot ser A i no-A, ni tampoc A ni no-A (…)
Enfront a la lògica aristotèlica hi ha el que podríem anomenar lògica paradoxal, que suposa que A i no-A no s’exclouen mútuament. La lògica paradoxal fou predominant en el pensament xinès i indi, en la filosofia d’Heràclit i, més endavant, sota el nom de dialèctica, es convertí en la filosofia de Hegel i de Marx. El principi general de la lògica paradoxal fou descrit clarament per Lao Tsé: “Les paraules que són estrictament veritat semblen paradoxals[2]”. I per Luang Tzu: “El que és un és un. El que no és un, també és un”. Aquestes formulacions de la lògica paradoxal són positives: és i no és. Hi ha una formulació negativa: no és això ni allò. La primera expressió del pensament la trobem en el pensament taoista; la segona és freqüent en la filosofia índia.
(…) La lògica paradoxal en el pensament occidental té l’expressió filosòfica més antiga en la filosofia d’Heràclit (…) “Un i el mateix es manifesten en coses com vivent i mort, despert i adormit, jove i vell”.
En la filosofia de Lao Tsé, la mateixa idea està expresada d’una forma més poètica: “La gravetat és l’arrel de la lleugeresa; la calma, el governant del moviment”. O: “El Tao en el seu curs regular no fa res i, per tant, no hi ha res que no faci”. O: “Les meves paraules són fàcils de conèixer, i molt fàcils de practicar; però no hi ha ningú al món que sigui capaç de conèixer i capaç de practicar-les”. En el pensament taoista, com en l’indi i el socràtic, el pas més gran a què pot conduir el pensament és saber que no sabem: “Saber i, tanmateix, (pensar) que no sabem és l’(assoliment) més elevat; no saber (i així i tot pensar) que sabem és una malaltia” (…)
La filosofia paradoxal no s’ha de confondre, ni amb l’Índia ni a la Xina, amb un punt de vista dualista (…) “El pensament bramànic estava centrat des del principi entorn de la paradoxa dels antagonismes simultanis”. La força definitiva de l’Univers, i també de l’home, transcendeix tant en l’esfera conceptual com la sensual. Per tant, no és “això ni així”. Però, tal com assenyala Zimmer, “no hi ha un antagonisme entre “real i irreal” en aquesta comprensió no dualista”. En la seva recerca d’unitat darrera la multiplicitat, els pensadors bramànics arribaren a la conclusió que el parell de contraris percebut reflectéis la naturalesa no de les coses, sinó de la ment que percep. El pensament que percep s’ha de trasncendir a si mateix per assolir la realitat verdadera. L’oposició és una categoría de la ment en l’home, no un element de la realitat en si mateixa. En el RigVeda, el principi és expressat d’aquesta manera: “Jo sóc tots dos, la força de la vida i el material de la vida, tots dos alhora”. La conseqüència última de la idea que el pensament només port percebre en mig de contradiccions ha trobat un seqüència encara més dràstica en el pensament vedàntic, que postulava que el pensament no era “més que un horitzó d’ignorància subtil; de fet, el més subtil de tots els recursos enganyosos del maia”.
La lògica paradoxal té una implicació significativa en el concepte de Déu. En la mesura que Déu representa la realitat última, i que la ment humana percep la realitat en contradiccions, no es pot fer cap afirmació positiva de Déu. En la Vedanta, la idea d’un Déu omniscient i omnipotent és considerada amb l’absència de noms dels Dos, el nom innominat del Déu que es revela a Moisés, del “No-res absolut” del Mestre Eckhart. L’home només pot conèixer la negació, mai la posició de la realitat última.
“Mentrestant, l’home no pot saber què és Déu, encara que sigui perfectament conscient del que Déu no és…Així, competint amb el no-res, la ment demana a crits el bé més elevat de tots”. Per al Mestre Eckhart, “el Diví és una negació de negacions, i un desmentiment de desmentiments…Cada ésser conté una negació: l’una desmenteix que és l’altra”. Això no és més que una altra conseqüència del fet que Déu esdevé per al Mestre Eckhart “el No-res absolut”, igual que la realitat última és l’”Ein Sof”, l’Infinit, en la Cábala.
He comentat la diferència entre la lògica aristotèlica i la paradoxal en el concepte de l’amor de Deú. Els mestres de la lògica paradoxal diuen que l’home pot percebre la realitat només des de les contradiccions, i que mai no pot percebre la realitat-unitat última, Ell en si mateix. Això portà a la conseqüència que un no tenia com a objectiu últim trobar la resposta en el pensament. El pensament només ens pot portar a saber que aquest no ens pot donar la resposta final. El món del pensament està atrapat en la paradoxa. L’única manera de comprendre el món definitivament no està en el pensament, sinó en l’acte, en l’experiència de la unitat. Així, la lògica paradoxal ens porta a la conclusió que l’amor a Déu no és el coneixement de Déu en el pensament, ni el pensament de l’amor que un té per Déu, sinó l’acte d’experimentar la unitat amb Déu.
Això porta a subratllar la manera correcta de viure. Tota la vida, cada acció trivial i cada acció importan testan dedicades al coneixement de Déu, però un coneixement no en el pensament correcte, sinó en l’acció correcta. Això es pot veure clarament en les religions orientals. En el bramanisme, com també en el budisme i el taoisme, l’objectiu últim de la religió no és la creença correcta, sinó l’acció correcta. Trobem el mateix èmfasi en la religió jueva. Gairebé mai no hi ha hagut un cisma pel que fa a la fe en la tradició jueva (la gran excepció, la diferència entre fariseos i saduceus, en essència, va ser un trencament entre dues classes socials oposades). La religió jueva posava èmfasi en la manera correcta de viure, l’Halajà (té el mateix significat que el Tao).
En la història moderna, el mateix principi està expressat en el pensament d’Spinoza, Marx (Els filòsofs han interpretat el món de diferents maneres, la feina és transformarlo. Feuerbach adoptat per Marx) i Freud. (…)
Des del punt de vista de la lògica paradoxal, l’èmfasi no es posa en el pensament, sinó en l’acte. Aquesta actitud va tenir altres conseqüències. En primer lloc, va conduir a la tolerancia que trobem en el desenvolupament religiós indi i xinès. Si el pensament correcte no és la veritat última, ni tampoc el camí a la salvació, no hi ha cap motiu per combatre amb altres, el pensament dels quals ha arribat a formulacions diferents. Aquesta tolerancia està perfectament expresada en la història de diversos homes a qui es demanà que descrivissin un elefant a les fosques. Un, en tocar-li la trompa, digué: “Aquest animal és com una canonada d’aigua”; un altre, en tocar-li la orella, afirmà: “Aquest animal és com un ventall”, i un tercer, en tocar-li les potes, descrigué l’animal com un pilar.
En segon lloc, el punt de vista paradoxal posà èmfasi en l’home en transformació, i no en el desenvolupament del dogma d’una banda i la ciència de l’altra. Des dels punts de vista indi, xinès i místic, la tasca religiosa de l’home no és pensar correctament, sinó actuar correctament i arribar a ser un amb Ell en l’acte de meditació concentrada.
En els principals corrents del pensament occidental, la veritat és tot el contrari. Com que un esperava trobar la veritat última en el pensament correcte, l’èmfasi es va posar, sobretot, en el pensament, encara que l’acció correcta també es considerava important. En l’evolució de la religió, això deriva en la formulació del dogmes, discussions inacabables sobre formulacions dogmàtiques i intolerancia envers el “no creient” o l’heretge. També conduí a posar èmfasi en el fet “creure en Déu” com a principal objectiu d’una actitud religiosa. Òbviament, això no significava que no existís la idea que un ha de viure correctament. Ara bé, la persona que creia en Déu se sentia superior a la persona que no hi “creia”.
L’èmfasi en el pensament té una altra conseqüència, que històricament ha estat molt important. La idea que un podia trobar la veritat en el pensament conduí no tan sols al dogma, sinó també a la ciència. En el pensament científic, el pensament correcte és tot el que compta, tant des de l’aspecte de l’honestedad intel·lectual com des de l’aplicació del pensament científic en la pràctica. És a dir, a la tècnica.
En poques paraules, el pensament paradoxal conduí a la tolerancia i a un esforç envers l’autotransformació. El punt de vista aristotèlic portà al dogma i a la ciència, a l’Església catòlica i al descobriment de l’energia atòmica. (…)
En el sistema religiós occidental predominant, l’amor a Déu en essència és el mateix que la creença en Déu i en l’amor de Déu. L’amor a Déu bàsicament és una experiencia de pensament. En les religions orientals i el misticismo, l’amor a Déu és una intensa experiencia sentida d’unitat, lligada inseparablement a l’expressió d’aquest seu amor en cada acte de viure (…)
Ara podem tornar a un paral·lel important entre l’amor als pares i l’amor a Déu. El fill al principi està vinculat amb la mare com “la terra de tot ésser”; després es gira cap al pare com el nou centre del seu afecte. En l’etapa de plena maduresa, s’ha alliberat de la persona de la mare i del pare com a forces protectores i dominants, i ha establert els principis del pare i de la mare en si mateix. S’ha convertit en el seu propi pare i mare; és pare i mare. En la història de la raça humana, veiem aquesta mateixa evolució: des de l’inici de l’amor per Déu com el vincle de l’indefens a una Deessa mare, passant per un vincle obedient a un Déu patern, fins a la base madura en què Déu deixa de ser una força externa, en què l’home ha incorporat els principis de l’amor i la justícia en si mateix, en què s’ha fet un amb Déu i, finalment, en què parla de Déu només en un sentit simbòlic i poètic.
D’aquestes consideracions es desprèn que l’amor a Déu no es pot separar de l’amor als pares. Si una persona no s’aparta de la vinculació incestuosa amb la mare (…) si conserva la dependència infantil respecte un pare que castiga i recompensa, o respecte a qualsevol altra autoritat, no pot desenvolupar un amor madur per Déu; aleshores la seva religió és aquella de la primera fase de la religió, en què Déu era experimentat com una mare totalment protectora o com un pare que castiga i premia.
(…) Si l’estructura social és de submissió a l’autoritat, el seu concepte de Déu ha de ser infantil i allunyat del concepte madur, les llavors del qual s’han de buscar en la història de la religió monoteista. (pp.87-96)
III L’amor i la seva desintegració a la societat contemporània
Si l’amor és una capacitat del caràcter productiu madur d’això es dedueix que la capacitat d’estimar d’un individu que viu en una cultura determinada depèn de la influència que aquesta cultura tingui en el caràcter de la persona mitjana. Si parlem de l’amor en la cultura occidental contemporània, es tracta de preguntar si l’estructura social de la civilització occidental i l’esperit que en resulta són conduents al desenvolupament de l’amor. (…) En la nostra vida occidental no es pot dubtar que l’amor és un fenomen relativament escàs, i que el seu lloc és ocupat per un gran nombre de formes de pseudoamor que en realitat són nombroses formes de desintegració de l’amor.
La societat capitalista està basada en el principi de la llibertat política d’una banda i del merca com a regulador de totes les relacions econòmiques i, per tant, socials, de l’altra. El mercat d’articles de consum determina les condicions sota les quals s’intercanvien aquests articles (…) Aquesta estructura econòmica està reflectada en una jerarquia de valors. El capital mana la força de treball; les coses amasadse, allò que és mort, té un valor superior a la força de treball, a les capacitats humanes, a allò que és viu (…)
Com a conseqüència del desenvolupament del capitalisme, som testimonis d’un procés creixent de centralitzacio i de concentració del capital. Les grans empreses esclafen les més petites. Centenars d’accionistes “posseeixen” l’empresa; una burocràcia directiva la dirigeix. Tot fa que es desenvolupi el moviment obrer i apareguin els sindicats on el treballador individual no ha de negociar per si mateix i per a si mateix sino que són representats per una altra burocràcia enfront els colossos industrials.
La concentració del capital també afecta a l’organització del treball. L’individu perd la seva individualitat i passa a ser una peça prescindible de la màquina. El problema humà del capitalismo modern: el capitalismo modern necessita homes que cooperin dòcilment i en gran nombre; que vulguin consumir cada vegada més, i amb uns gustos que estiguin estandaritzats i siguin fàcilment influenciables i previsibles. Necessita homes que se sentin lliures i independents, no subjectes a cap autoritat ni principi de consciència, però desitjosos de ser dirigits, que facin el que s’espera d’ells, per encaixar en la màquina social sense friccions; que puguin ser guiats sense haver de forçar-los, ser conduïts sense líders, empesos sense un objectiu –excepte el de cumplir, estar en moviment, funcionar, tirar endavant. Quin és el resultat? L’home modern és alienat de si mateix, dels seus companys i de la natura[3]. Ha estat transformat en un article de consum (...) Les relacions humanes són bàsicament relacions d’autòmats alienats (...) Malgrat que tothom intenta ser tan a prop dels altres com pot, tothom continua estant completament sol, impregnat d’una profunda sensació d’inseguretat, angoixa i culpa, que sempre sorgeix quan la separació humana no es pot superar. La nostra civilització ofereix molts pal·liatius, que ajuden la persona a ser conscientment ignorant de la seva solitud: en primer lloc, l’estricta rutina de la feina mecànica i burocratitzada (…) En la mesura en què la rutina no ho aconsegueix, l’home supera la seva desesperació inconscient per mitjà de la rutina de la diversió, el consum passiu de sons i imatges que ofereix la indústria de la diversió, i també amb la satisfacció de comprar coses noves, i aviat canviar-les per altres. De fet, l’home modern és semblant a la imatge que Huxley descriu a Un món feliç: ben alimentat, ben vestit, llevat del més superficial, amb les persones que l’envolten, guiat per eslògans “Quan l’individu sent, la comunitat trontolla”, “Mai no deixis per demà la diversió que pots tenir avui”, “Avui dia, tothom és feliç”. Actualment, la felicitat de l’home consisteix a “divertir-se”. La diversió radica en la satisfacció de consumir i “aplegar” articles de consum: imatges, aliments, persones, llibres, pel·lícules. Tot és consumit, engolit. El món és un gran objecte per als nostres desitjos però quedem eternament decebuts. El nostre caràcter està dirigit a intercanviar i rebre, a bescanviar i consumir; tot, tant els objectes espirituals com els materials.
Pel que fa a l’amor, la situació correspon a aquest caràcter social de l’home modern. Els autòmats no poden estimar; poden intercanviar els seus “packs de personalitat” i esperar-ne un tracte just. Una de les expressions més significatives de l’amor, i sobretot el matrimoni feliç, l’ideal descrit és el de l’”equip” (…) Tota aquesta mena de relació equival a una relació sense friccions entre dues persones que continuen sent estranys durant tota la vida, que mai no arriben a una “relació central”, sinó que es tracten l’una a l’altra amb cortesia.
En aquest concepte del matrimoni es posa èmfasi especial a trobar un refugi per a una sensació de solitud que d’una altra manera seria insoportable. En l’”amor” un ha trobat, finalment, un refugi de la solitud. Un forma una aliança de dos contra el món, i aquest egoisme à deux es confon amb l’amor i la intimitat.
Aquesta tolerància mútua és una evolució relativament recent. Abans de la Primera Guerra Mundial se suposava un concepte d’amor en què la satisfacció sexual mútua es creia la base per unes relacions amoroses satisfactòries i, en conseqüència, per a un matrimoni feliç. Molts llibres donaven instruccions referents al comportament sexual correcte en el que es creia un “desajustament sexual”. La idea subjacent era que l’amor és fruit del plaer sexual i que si dos persones aprenen a satisfer-se sexualment l’una a l’altra, s’estimaran. Creien que emprar les tècniques adecuades no tals sols era la solució dels problemes tècnics de la producció industrial, sinó de tots els problemes humans. (Freud: l’amor és un fenomen sexual i no existeix per ell mateix sinó que és generat pel sexe)
Però l’amor no és el resultat d’una bona connexió sexual, sinó al contrari, la bona connexió sexual és resultat de l’amor.
Freud segons Fromm:
Concepte sobrevalorat de l’amor com a resultat del sexe
Reacció contra moral victoriana
Concepte prevalent de l’home que està basat en l’estructura del capitalisme.
Segons Freud, la satisfacció plena i inhibida de tots els desitjos instintius generaria salut mental i felicitat. Però les dades clíniques demostren clarament que els homes –i dones- que dediquen la vida a una satisfacció sexual il·limitada no aconsegueixen la felicitat, i sovint pateixen conflictos o símptomes neuròtics greus.
(…) La condició bàsica per a l’amor neuròtic és el fet que un o tots dos “amants” s’han mantingut vinculats a la figura d’un dels progenitors i transfereixen els sentiments, les expectativas i els temors que abans tenien envers el pare o la mare a la persona estimada en la vida adulta (…) L’exemple de relació amorosa neuròtica que avui dia trobem més sovint està relacionat amb els homes que, en el seu desenvolupament emocional, s’han mantingut lligats en un vincle infantil amb la mare. Són homes que mai no han estat desmamats de la mare. Volen la seva protecció, el seu amor, calidesa, atenció i admiració (…) Aquests homes sovint són força afectuosos i simpàtics (…) Però la seva relació amb la dona és superficial i irresponsable. El seu objectiu és ser estimat, no estimar (...)
La mare pot donar vida, i pot prendre-la. És la que fa reviure i la que destrueix. Pot fer mirades d’amor, i ningú no pot ferir més que ella (…)
És més complicat el tipus d’alteració neuròtica en l’amor basat en un tipus diferent de situació parental, que es dóna quan els pares no s’estimen però estan massa cohibits per batallar-se o donar obertament cap senyal d’insatisfacció. Al mateix temps, el seu distanciament fa que no siguin espontanis en la relació amb els fills. El que experimenta una nena és un ambient de “correcció”, però que no permet mai un contacte estret amb el pare ni amb la mare i que, per tant, fa que no ho entengui i tingui por. No està mai segura del que senten o pensen els pares; sempre hi ha un element desconegut, misteriós, en l’ambient. A conseqüència d’això, la nena es retira al seu món, somia desperta, es mostra distant, i manté aquesta actitud en les seves relacions amoroses posteriors.
A més, la retirada provoca el desenvolupament d’una forta ansietat, un sentiment de no estar fermament arrelada en el món, que sovint condueix a tendències masoquistas com l’única manera d’experimentar una emoció intensa. (…) Alguna vegada, inconscientment provoquen aquest comportament (treure de pollaguera) per tal de posar fi al suspens turmentador de la neutralitat afectiva.
Formes d’amor irracional:
L’amor idòlatra: és una forma de pseudoamor freqüent i que sovint s’experimenta com el “gran amor” (potenciat a les novel·les i a les pel·lícules). Si una persona és inmadura emocionalment tendéis a “idolatrar” la persona estimada i és adorada com el summum bonum (…) Es perd en la persona estimada enlloc de trobar-se a si mateixa en la persona estimada. Com que, de fet, a llarg termini ningú pot satisfer les expectatives del seu adorador idòlatra, s’ha de produir la decepció, i com a remei es busca un altre ídol, de vegades en un cercle sense fi. El tret característic d’aquest tipus d’amor idòlatra és, al començament, la intensitat i la manera sobtada com sorgeix l’experiència amorosa. Sovint es descriu com el gran amor, el veritable. I en veritat, reflecteix la intensitat i la profunditat de l’amor de l’idòlatra.
L’amor sentimental: radica en el fet que l’amor és experimentat només com una fantasia, i no en la realció real amb una persona que és real. La forma més estesa d’aquest tipus d’amor es troba en la satisfacció de l’amor indirecte que experimenta el consumidor de pel·lícules, històries d’amor de revistes i cançons d’amor. Tots els desigs no acomplerts troben la seva satisfacció en el consum d’aquests productes (…) Un aspecto important de l’amor sentimental és l’abstractificació de l’amor en termes de temps (…) L’home modern viu en el passat o en el futur, no en el present (…) Tant si l’amor s’experimenta indirectament participant en experiències fictícies d’altres, com si trasllada des del present cap al passat o al futur, aquesta forma abstractificada i alienada de l’amor serveix d’opiaci que alleuja el dolor de la realitat, la solitud i la separació de l’individu.
Una altra forma de amor neuròtic deriva de l’ús de mecanismes projectius amb el propòsit d’evitar els problemes i concentrar-se en els defectes i les flaqueses de la persona “estimada”. Tenen una valoració molt afinada fins i tot dels defectes menors de l’altra persona, i continuen ignorant feliçment els seus propis defectes (…) Si dos ho fan alhora, la relació d’amor es transforma en una relació de projecció mútua (…)
Una altra forma de projecció és la dels problemes propis en els fills. Primerament, aquesta projecció sovint té lloc en el desig de fills. En aquests casos, el desig de tenir-ne abans que res està determinat per la projecció dels propis problemes d’existència en la dels fills. Quan una persona sent que no ha aconseguit que la seva vida tingui sentit, intenta que n’adquireixi en termes de la vida dels seus fills. Però és segur que un fallarà amb si mateix i amb els fills. En el primer cas perquè cada persona ha de resoldre per si mateixa el problema de l’existència, i no a través d’una altra. En el segon, perquè li falten les qualitats que necessita per guiar els fills en la seva pròpia cerca d’una resposta. Els fills també serveixen per a propòstits projectius quan es planteja la qüestió de dissoldre un matrimoni infeliç (...)
Un error freqüent és la falsa il·lusió que l’amor significa necessàriament l’absència de conflicte. En realitat, els conflictes de la majoria de persones són intents d’evitar conflictes reals. Els conflictes reals entre dues persones no són destructius. Condueixen a l’aclariment, produeixen una catarsi de la qual totes dues persnes surten amb més coneixements i més forces (...)
L’amor únicament és possible si dues persones es comuniquen l’una amb l’altra des del centre de la seva existencia, és a dir, si cada una d’elles s’experimenta des del centre de la seva existencia (…) que són una en l’altra tot sent una amb si mateixes, en lloc d’escapar de si mateixes (…)
Igual que els autòmats no es poden estimar l’un a l’altre, tampoc no poden estimar Déu (…) Aquest fet està en contradicció flagrant amb la idea que som testimonis d’un renaixement religiós en aquesta època. Res no podria estar més lluny de la realitat. El que estem presenciant és una regressió cap a un concepte idòlatra de Déu i una transformació de l’amor a Déu (…) La gent està ansiosa, no té principis ni fe, es troba que no té cap objectiu, excepte el d’avançar (…) continuen sent infants (…)
És cert que en cultures religioses com la de l’edat mitjana l’home contemplava a Déu com un pare i una mare que l’ajudaven però es prenia Déu seriosament, vivint una vida segons els seus principis i aconseguir la “salvació” (…) Avui no es fa aquest esforç. La vida diària està estrictament separada de qualsevol valor religiós. Està dedicada a la lluita per aconseguir articles materials i a l’esforç per triomfar en el mercat de la personalitat. Els principis en què es basen els nostres esforços seculars es fonamenten en els de la indiferència i l’egoisme (individualisme). L’home de les cultures vertaderament religioses es pot comparar amb un infant de tres anys, que plora demanant el pare quan el necessita i, en canvi, és força autosuficient quan pot jugar.
En aquest sentit, en la dependència infantil d’una figura antropomòrfica de Déu sense la transformació de la vida segons els seus principis, estem més a prop d’una tribu idòlatra primitiva que no de la cultura religiosa de l’edat mitjana. En un altre sentit, la nostra situació religiosa mostra trets que són nous i característics només de la societat capitalista contemporània (…) L’home modern s’ha transformat a si mateix en un article de consum. Experimenta la seva energia vital com una inversió amb la qual hauria d’obtenir el màxim profit, considerant la seva posició i la situació en el mercat de la personalitat. Està alienat d’ell mateix, dels homes del seu entorn i de la natura. El seu principal objectiu és un intercanvi avantatjós de les seves aptituds, coneixements i de si mateix, del seu « pack de personalitat », amb altres persones que estiguin igualment interessades en un intercanvi just i beneficiós. La vida no té cap objectiu, excepte moure ; cap principi, tret del d’un intercanvi just, i de cap satisfacció, llevat de consumir (...)
La religió s’alia amb l’autosuggestió i amb la psicoterapia per ajudar l’home en les seves activitats professionals. En els anys 20 un encara no s’adreçava a Déu per “millorar la seva personalitat”. El best-seller de l’any 1938, de Dale Carnegie, How to Win Friends and Influence People o el dels 50 The Power of Positive Thinking del reverend N.V. Peale. En aquest tipus de llibres es recomana l’amor a Déu per tenir més èxit. “Fes que Déu sigui el teu company” significa fer que Déu sigui soci en els negocis, més que ser un amb Ell en l’amor, la justícia i la veritat. Igual que l’amor fraternal s’ha substituït per la justícia impersonal, Déu ha estat transformat en un remot Director General de l’Univers, S.A; saps que és allà, Ell dirigeix el xou (encara que segurament també funcionaria sense Ell) i mai no el veus, però n’adments el liderat mentre tu “hi poses de part teva”.
IV La pràctica de l’amor
¿Es pot aprendre res de la pràctica d’un art, excepte practicant-lo ? (...) La practica de qualsevol art té uns determinats requisits generals:
La disciplina. Qualsevol cosa que només faci “si estic d’humor” pot ser un entreteniment bonic o divertit però no arribaré a ser un mestre en aquell art (…) Un pot pensar que res no és més fàcil d’aprendre per a l’home modern que la disciplina. ¿Que potser no passa vuit hores al dia de la manera més disciplinada en una feina que està estrictament rutinitzada?. El fet, però, és que l’home modern té poquíssima disciplina fora de l’àmbit de treball. Quan no treballa, vol fer el mandrós, el gandul o, per dir-ho amb una paraula més bonica, vol “relaxar-se”. Aquest mateix desig d’indolència és una reacció contra la rutinització de la vida (…) Sense aquesta disciplina, la vida esdevé confusa, caòtica i mancada de concentració. ¿Com es practica la disciplina? La recomanació dels nostres avis seria llevar-se d’hora, no complaure’s en luxes innecessaris i treballar de valent. És una disciplina rígida i autoritària basada en les virtuts de la frugalitat i l’estalvi essent sovint hostil a la vida. La disciplina ha de ser una expressió de la pròpia voluntat; que es percebi com a agradable, i que un s’acostumbri que acabaria trobant a faltar si deixés de practicar-lo. A occident es perceb com a una pràctica dolorosa; a Orient fa temps es va reconèixer que allò que és bo per a l’home –en cos i ànima- també ha de ser agradable encara que calgui superar certes resistències.
La concentració és una condició necessària per dominar un art però és un valor escàs en la nostra cultura, encara més que l’autodisciplina. Al contrari, la nostra cultura porta a una forma de vida no concentrada i difusa. Fem moltes coses alhora: llegir, escoltar la ràdio, parlar, fumar, menjar, beure…Som consumidors amb la boca oberta, àvids i disposats a empastar-nos de tot: imatges, licors, coneixements…Aquesta falta de concentració es mostra clarament en el fet que ens costa estar sols amb nosaltres mateixos. Seure en silenci sense fer res és imposible per a la majoria de persones. (fumar implica : mà, boca, ulls, nas).
La concentració és molt més difícil de practicar. Ser capaç de concentrar-se és ser capaç d’estar sol amb un mateix. I aquesta capacitat és precisament una condició per a la capacitat d’estimar (paradoxa). Si estic lligat a una altra persona perquè no puc valer-me per mi mateix, podrà ser un socorrista, però la relació no és d’amor. Qualsevol que intenti estar sol amb si mateix descobrirà com n’és de difícil. Començarà a sentir-se inquiet, nerviós i pot sentir una forta ansietat. Tendirà a racionalitzar la seva poca predisposició a aquesta pràctica pensant que no té cap valor (…) També observarà que li vénen al cap tota mena de pensaments, i que s’apoderen d’ell. Es trobarà pensant en els seus plans o en alguna cosa que ha de fer, on ha d’anar, en comptes de permetre que la seva ment es buidi (…) Un ha d’estar concentrat en tot el que fa (…) les coses més trivials revesteixen una nova dimensió de realitat perquè reben tota la nostra atenció. Aprendre a concentrar-se requereix evitar, en la mesura del possible, la conversa trivial, és a dir, la que no és genuïna (no abstractificant) (…) Evitar les males companyies (de cercles perniciosos i depriments), de persones cruels i destructives; dels zombis, persones que tenen l’ànima morta, encara que el seu cos és viu; persones els pensaments i les converses dels quals són trivials; que xerren en lloc de parlar, que afirmen opinions clixé en comptes de pensar (…) En primer lloc, estar concentrat amb relació als altres és saber escoltar. La majoria de persones escolten els altres, i fins i tot donen consells, sense escoltar realment. No es prenen seriosament el que diu l’altre i la conversa els cansa. Tenen la falsa sensació que encara estarien més cansats si escoltessin amb concentració. Però el cert és el contrari. Qualsevol activitat, si es duu a terme de manera concentrada, fa que un estigui més despert (encara que després es nota un cansament natural i beneficiós), mentre que qualsevol activitat sense concentració provoca son –tot i que, al mateix temps, fa que resulti difícil dormir al final del dia.
Paciència. Si un busca obtenir resultats ràpids no aprendrà mai un art. Tot el nostre sistema industrial fomenta la rapidesa, és a dir, la no-concentració. Totes les nostres màquines estan dissenyades amb vista a la rapidesa (…) La màquina que pot produir la mateixa quantitat en la meitat de temps és el doble de bona que la més vella, que és més lenta. Com en tants altres aspectes, els valors humans han passat a estar determinats pels econòmics (...) Per tenir una idea de què és la paciència, un només ha de mirar un nen que aprèn a caminar. Cau, torna a caure i cau un altre cop, millorant-se, fins que un dia camina sense caure.
L’home modern pensa que perd alguna cosa –temps- si no fa les coses ràpidament, tot i que no sap què fer amb el temps que estalvia, tret de matar-lo.
Finalment, una condició per aprendre qualsevol art és un interès suprem pel domini d’aquell art (…)
Un no comença a aprendre un art directament, sinó indirectament, com si diguéssim. Cal aprendre moltes altres coses –que sovint sembla que no tinguin relació- abans de començar amb l’art en si (…) Si un vol arribar a ser un mestre en qualsevol art, tota la seva vida ha d’estar-hi dedicada o, si més no, relacionada. La mateixa persona esdevé un instrument en la pràctica de l’art (…)
Abans l’home més valorat era la persona amb unes qualitats espirituals destacades. El mestre no només era font d’informació sinó que la seva funció era transmetre unes determinades actituds humanes. En la societat capitalista contemporània –i també al comunisme rus-, els homes que es proposen per ser sadmirats i emulats són de tot menys portadors de qualitats espirituals significatives. Davant la mirada pública bàsicament hi ha els que donen a l’home mitjà una sensació de satisfacció indirecta: estrelles de cinema, cantants. Aquests són els models per emular. La principal qualificació que tenen per a la seva funció sovint és que han aconseguit ser notícia (…) Si no aconseguim mantenir viva una visió de vida madura, llavors realment estem confrontats amb la probabilitat que tota la nostra tradició cultural s’ensorri (…)
Cenyint-nos a les qualitats necessàries per a la capacitat d’estimar.
La principal condició per aconseguir l’amor és la superació del propi narcissisme on els altres deixen de ser útils o perillosos. El pol contrari del narcissisme és l’objectivitat. És la facultat de veure les persones i les coses tal com són i de ser capaç de separar aquesta imatge objectiva d’una imatge formada pels propis desitjos i pors. Totes les formes de psicosi mostren la incapacitat de ser objectiu. Per a la persona dement, l’única realitat que hi ha és la de dins seu, la de les seves pors i desitjos. Veu el món exterior com si fossin símbols del seu món interior, com la seva creació (…)
La persona dement o el que somia fracassa completament a l’hora de tenir una visió objectiva del món exterior; però tots nosaltres som més o menys dements, o estem més o menys adormits (…)
Quants pares experimenten les reaccions dels fills en termes de si és obedient, si els dóna plaer, si és un orgull per a ells, etc. en lloc de percebre o estar interessats en el que l’infant sent ell mateix i per si mateix? (…)
La facultat de pensar objectivament és la raó, i l’actitud emocional que hi ha darrere la raó, la humilitat (…)
L’amor, doncs, depèn de l’absència relativa de narcisismo i requereix el desenvolupament de la humilitat, l’objectivitat i la raó (…)
La capacitat d’estimar depèn de la nostra capacitat de créixer, de desenvolupar una orientació productiva en la nostra relació amb el món i envers nosaltres mateixos. Aquest procés de sortir, de naixement, de despertar, requereix una qualitat com a condició necessària : la fe. (…)
Per fe irracional entenc la creença (persona o idea) que està basada en la pròpia submissió a l’autoritat irracional. En canvi, la fe racional és una convicció arrelada en la pròpia experiencia de pensament o de sentiment, (…) és una qualitat de la certesa i la fermesa que tenen les nostres conviccions, (…) impregna tota la nostra personalitat.
La fe racional arrela en l’activitat productiva intel·lectual i emocional (…) La fe en la visió com un objectiu racionalment càlid que es vol perseguir, la fe en la hipótesis com una proposició plausible i la fe en la teoria final, isn més no fins que s’ha arribat a un conses general pel que fa a la seva validesa. Aquesta fe està arrelada en la pròpia experiència, en la confiança en la capacitat de pensament, observació i criteri. Així com la fe irracional és l’acceptació d’alguna cosa com a la veritat només perquè una autoritat o la majoria ho diuen, la racional es fonamenta en una convicció independent basada en la pròpia observació i en el pensament productiu (…)
Educació (e-ducere_dur endavant o treure a la llum alguna cosa que hi ha en potència) és ajudar a l’infant a comprendre el seu potencial. El contrari d’educació és manipulació, que està basada en l’absència de fe en el creixement dels potencials i en la convicció que un infant només estarà bé si els adults posen en ell el que és desitjable i reprimiesen el que sembla indesitjable (…)
Prendre’s les dificultats, els contratemos i les penes de la vida com un repte que cal superar i que ens fa més foros, i no com un càstig injust que no hauria de recaure en nosaltres, requereix fe i valor.
La pràctica de la fe i el valor comença amb petits detall de la vida cuotidiana. El primer pas és apreciar on i quan perdem la fe, mirar a través de les racionalitzacions que s’utilitzen per cobrir aquesta pèrdua de fe, reconèixer en què actuem d’una manera covarda, i novament veure com ho racionalitzem. Identificar com cada traïció a la fe ens afebleix i com unamajor felblesa porta a una nova traïció en un cercle viciós (…)
Una actitud indispensable per a la pràctica de l’art d’estimar és l’activitat (…) Seré incapaç de relacionar-me activament amb la persona estimada si sóc mandrós (…) El son és la única situació adecuada per a la inactivitat. L’estat de vigilia és un estat en què la peresa no hi hauria de tenir lloc. Avui dia, la situació paradoxal en un gran nombre de persones es que estan mig adormides quan estan despertes i mig despertes quan dormen, o quan volen dormir (…) No avorrir-se és una de les principals condicions per estimar. Estar actiu en pensament, sentiments, amb els ulls i les orelles, durant tot el dia, per evitar la peresa interior és una condició indispensable per l’art d’estimar (…)
Tot i que es parla molt de l’ideal religiós de l’amor pel veí, les nostres relacions en realita testan determinades pel principi de justícia. Justícia en el sentit de no valer-se pel frau i l’engany en l’intercanvi de béns i serveis i també en el de sentiments. “Et dono tant com em dónes”, en béns materials i també en amor és la màxima ètica predominant en la societat capitalista. Fins i tot es pot dir que el desenvolupament de l’ètica de la justícia és la particular contribució ètica de la societat capitalista (…)
En les societats precapitalistas, l’intercanvi de béns estava determinat per la força directa, la tradició o per llaços personals. En el capitalisme és l’intercanvi en el mercat (…) Cada persona intercambia el que té per vendre per allò que vol adquirir en les condicions del mercat, sense fer ús de la força ni del frau.
L’ètica de la justícia es presta a confusió amb l’ètica de la Regla d’Or. La màxima “fer als altres el que voldries que et fessis a tu” es pot interpretar com “sigues just en els teus intercanvis amb els altres”. Però originàriament es va formular com una versió popular de la frase bíblica: “Estima als altres com a tu mateix”. Realment, la norma judeocristiana de l’amor fraternal és totalment diferent de l’ètica de la justícia. Significa estimar l’altre i sentir-se’n responsable i un amb ell mentre l’ètica de la justícia significa no sentir-se responsable sinó distant i separat. Significa respectar els drests del teu veí però no estimar-lo (…)
La màxima és popular perquè es pot interpretar en termes d’ètica justa (…) Però la pràctica de l’amor ha de començar per reconèixer la diferència entre justícia i amor (…)
Si tota la nostra organització social i econòmica es basa en el fe que cadascú busqui el seu propi benefici, si està governada pel principi de l’egoisme només moderat pel principi de la justícia, ¿com es poden fer negocis i practicar l’amor? (…)
El principi que hi ha al darrere de la societat capitalista i el principi de l’amor són incompatibles. Però la societat moderna vista de manera concreta és un fenomen complex (…)
Les persones capaces d’estimar, dins del sistema actual, necessàriament són excepcions. Actualment, l’amor és, per necessitat, un fenomen marginal. I no tant perquè moltes ocupacions no permetrien una actitud d’amor, sinó pel fet que l’esperit d’una societat centrada en la producció àvida de béns de consum és tal que només l’inconformista se’n pot defensar amb èxit (…)
La nostra societat està regida per una burocràcia directiva, per polítics professionals. Les persones estan motivades per la suggestió de masses, i l’objectiu és produir i consumir més, com a finalitats en si mateixes. Totes les activitats estan subordinades a objectius econòmics, els mitjans s’han convertit en finalitats ; l’home és un autòmat : ben alimentat, ben vestit però sense gaire interès en allò que és la seva qualitat i la seva funcio peculiarment humana. Si un home és capaç d’estimar, cal situar-lo en el seu lloc suprem. La maquinària econòmica l’ha de servir, enlloc de ser ell qui serveixi la maquinària. Se li ha de permetre compartir l’experiència, compartir el treball en compte de compartir beneficis. La societat s’ha d’organitzar de tal manera que la naturalesa social i plena d’amor de l’home no estigui separada de la seva existencia social, sinó que siguin una sola. Si és cert que l’amor és l’única resposta sensata i satisfactòria al problema de l’existència humana, aleshores qualsevol societat que exclogui el desenvolupament de l’amor, a llarg termini ha de desaparèixer per la seva contradicció amb les necessitats bàsiques de la naturalesa humana (…) Analitzar la naturalesa de l’amor és descobrir la seva absència general avui dia i criticar les condicions socials que en són responsables. Tenir fer en la possibilitat de l’amor com un fenomen social i no un d’individual-excepcional és una fe racional basada en la comprensió de la mateixa naturalesa de l’home.
[1] Ja es refereix anteriorment a la forma enganyosa de l’amor maternal. Enganyosa perquè la primera fase de la incondicionalitat normalment ve donada. L’adquirida, la segona fase d’acceptació de la separació i amor per la vida és de treball personal, una expressió d’un mateix, un acte de consciència que metaforitza amb la mel.
[2] Lao Tsé. The Tâo Teh King, The Sacred Books of the East, Max Mueller (ed)., vol. XXXIX, Oxford University Press, Londres, 1927, p.120. (Traduït al castellà com Los libros sagrados de Oriente)
[3] Alienació i societat moderna a Psicoanálisis de la sociedad contemporánea de Fromm. FCE, 1956
Pròleg
El llibre pretén mostrar que l’amor no és un sentiment pel qual qualsevol es pot deixar portar, sense tenir en compte el nivell de maduresa que la persona ha assolit. Aquesta obra té per objecte convèncer el lector que tots els seus intents d’estimar estan abocats al fracàs, tret que intenti de la manera més activa possible desenvolupar la seva personalitat total a fi d’aconseguir una orientació productiva, i que no es pot arribar a la satisfacció e l’amor individual sense la capacitat d’estimar el veí i sense una humilitat, valor, fe i disciplina veritables.
Cita
Qui no coneix res, no estima res. Qui no pot fer res, no comprèn res. Qui no comprèn res, no val res. Però qui comprèn també estima, observa, veu…Com més gran és el coneixement inherent a una cosa, més gran és l’amor…Aquell que creu que tots els fruits maduren al mateix temps que les maduixes, no sap res sobre el raïm. Paracels.
I ¿L’amor és un art? (pg.13-18)
(Problemàtica de què és l’amor i què entenem com amor a la nostra cultura. Problemes freqüents:)
Premisa 1
Aleshores requereix coneixement i esforç. ¿O bé l’amor és una sensació agradable i experimentar-la és una qüestió d’atzar, una cosa en què un “cau” si té sort?. (…) La majoria de la gent veu el problea de l’amor abans que res com el fet de ser estimat, en lloc del d’estimar, de la pròpia capacitat d’estimar. (Llanamente, per ser estimats els homes han de tenir poder o diners i les dones ser atractives). Per a la majoria de persones de la nostra cultura, ser estimable bàsicament és una combinació entre ser popular i tenir atractiu sexual.
Premisa 2
El problema de l’amor és el problema d’un objecte, no el d’una aptitud. (És un error pensar que estimar és fàcil i que només cal trobar a qui estimar, és a dir, l’objecte del nostre amor). Una raó és el gran canvi que s’ha produït al segle XX respecte a l’elecció d’un “amor objecte”. (Si a l’era victoriana regnaven els matrimonis de conveniencia on es creia que ja surgiria l’amor amb el matrimoni, a les darreres generacions el concepte romàntic ha arribat a ser gairebé universal al món occidental).Tota la nostra cultura es basa en el desig de comprar, en la idea d’un intercanvi favorable. El que fa que una persona resulti atractiva depèn de la moda del moment. Així, dues persones s’enamoren quan senten que han trobat el millor objecte que hi ha disponible en el mercat, considerant les limitacions dels seus propis valors d’intercanvi. En una cultura en què prevalen les orientacions de màrqueting, en què l’èxit material és el valor més destacat, no ens ha d’estranyar gaire que les relacions amoroses humanes segueixin la mateixa pauta d’intercanvi que regeix per als articles de consum i en el mercal laboral.
Premisa 3
El tercer error que indueix a la suposició que no hi ha res a aprendre pel que fa a l’amor resideix en la confusió entre l’experiència inicial d’”enamorar-se” i l’estat permanent d’estar enamorat, o potser hauríem de dir de mantenir-se enamorat. Després de la consumació, cauen les barreres i les dues persones s’arriben a conèixer bé, la seva intimitat va perdent aquell caràcter miraculós fins que l’antagonisme, les decepcions, l’avorriment mutu maten el que queda de l’emoció inicial. Però al començament no saben res de tot això: de fet, la intensitat de la seca passió i el fet d’estar “bojos” l’un per l’altre els consideren una prova de la intensitat del seu amor, mentre que potser només evidencia el grau de la seva solitud anterior.
L’amor és un art i el procés d’aprendre un art es pot dividir en dues parts: la teoria i la pràctica.
II La teoria de l’amor
L’amor, la resposta al problema de l’existència humana (pg.19)
Qualsevol teoria de l’amor ha de començar amb una teoria sobre l’home, sobre l’existència humana. L’home té el do de la raó; és vida conscient de si mateixa; té consciència d’ell mateix, del proïsme, del seu passat i de les possibilitats del seu futur. (La consciència de la seva petiteta i fugacitat enfront el món i l’univers, el fa sentir sol i isolat. Per superar la isolació i ajudar-se, els humans interactuen). L’experiència de la separació provoca ansietat, culpa i vergonya. (Això va ser reflectit en el passatge de l’expulsió del Paradís). Tot i reconèixer la seva separació, continuen sent estranys, perquè encara no han après a estimar-se l’un a l’altre. La consciència de la separació humana, sense una unió per l’amor, és motiu de vergonya. Al mateix temps, és motiu de culpa i ansietat.
Així doncs, la necessitat més profunda de l’home és la de superar el seu aïllament, de sortir de la presó de la seva solitud. L’home de totes les cultures i edats està confrontat amb la solució d’una única i mateixa pregunta : la de com superar la separació, coma conseguir la unió, com transcendir la pròpia vida individual i trobar unicitat. (…) La història de la religió i de la filosofia és la història d’aquestes despostes, de la seva diversitat, així com de la seva limitació en nombre.
En certa mesura, la resposta depèn del grau d’individuació que un individu hagi assolit. (Un bebé veu una teta i s’emociona, un adult, també. L’ésser humà està vinculat a la naturalesa i se sent un amb la natura. S’expressa amb màscares d’animals o tòtems o deus animals). Com més s’allunya del món natural, més intensa es fa la necessitat de trobar noves maneres d’escapar de la separació. Una manera d’assolir la comunió amb la natura és en els estats orgiàstics amb o sense drogues. Estretament lligat a això trobem l’orgasme sexual i les orgies. Sempre que aquests estats orgiàstics siguin una qüestió de pràctica comuna en una tribu, no generen ansietat ni culpa. L’alcoholisme i la drogoaddicció són les formes que l’individu tria en una cultura no orgiàstica. L’acte sexual sense amor mai no elimina el buit que hi ha entre dos éssers humans, si no és momentàniament.
Tant en les societats primitives com en les contemporànies occidentals la unió amb el grup és la forma prevalent de superar la separació. (…) Únicament es pot comprendre la por de ser diferent, de trobar-se a uns passos de distància del ramat, si es comprèn la profunditat de la necessitat de no estar separat. La gent vol adaptar-se molt més del que són obligats a adaptar-se, si més no en les democracies occidentals. (Es tendeix a la homogeneització o globalització). Aquesta tendència creixent a l’eliminació de diferències està estretament lligada al concepte i a l’experiència de la igualtat tal com s’està desenvolupant en les societats industrials més avançades. Segons Kant, cap home no ha de ser el mitjà per a les finalitats d’un altre home. Que tots els homes som iguals atès que són fins i només fins i mai mitjans per als altres. (p.27)
En la societat capitalista contemporània, el significat de la igualtat s’ha transformat. Per igualtat s’entén la igualtat dels autòmats, homes que han perdut la seva individualitat. Avui, igualtat significa “uniformitat”, i no “identitat”. (…) La proposició de la filosofia de la Il·lustració, l’âme n’a pas de sexe, s’ha convertit en una pràctica general. La polaritat dels sexes està desapareixent, i amb ella, l’amor eròtic, que es basa en aquesta polaritat. Homes i dones es converteixen en el mateix, no en iguals com a pols oposats. La societat contemporània preconitza aquest ideal d’igualtat no individualitzada perquè necessita àtoms humans, tots iguals, per fer-los funcionar en una agregació en massa, suaument, sense friccions; tots obeïnt les mateixes ordres i, tanmateix, convençuts que segueixen els seus propis desitjos. De la mateixa manera que la producció en massa moderna requereix l’estandarització dels articles de consum, el procés social requereix l’estandarització de l’home, i aquesta estandarització s’anomena igualtat.
La unió per conformitat no és intensa ni violenta; és calmada, dictada per la rutina, i per aquesta mateixa raó no, sovint és insuficient per apaivagar l’ansietat pel fet d’estar separat. (…) Ultra la coniformitat com a via per alleujar l’ansietat que emana de la separació, cal considerar un altre factor de la vida contemporània: el paper de la rutina laboral i la del plaer. L’home es converteix en oficinista (…) té poca iniciativa, les seves feines són prescrites per l’organització de la feina. (…) Fins i tot els sentiments estan prescrits: alegria, tolerancia, formalitat, ambició i capacitat de tirar endavant amb tothom sense friccions. La diversió està sotmesa a la rutina d’una manera similar, encara que no tan dràstica. Els llibres són seleccionats pels clubs de lectura, les pel·lícules i el teatre, pels propietaris i pels eslògans publicitaris pagats per ells. (...) Del naixement fins a la mort, de dilluns a dilluns, del matí al vespre, totes les activitats estan rutinitzades i prefabricades. ¿Com pot un home atrapat en aquesta xarza de rutina no oblidar que és un home, un individu únic, algú a qui se li ha donat una única oportunitat de viure, amb l’anhel d’amor i la por del no-res i de la separació?
La tercera via per assolir la unió està en l’activitat creativa (…) l’home s’uneix a ell mateix amb el món en el procés de creació.
La unitat assolida amb el treball productiu no és interpersonal; la unitat assolida amb la fusió orgiàstica és transitòria, i la unitat assolida amb la conformitat només és pseudounitat. (…) La resposta completa radica en la consecució d’una unió interpersonal, una fusió amb una altra persona, en l’amor. Aquest desig de fusió interpersonal és l’anhel més foro que existeix en l’home (…) Sense amor, la humanitat no hauria pogut existir ni un dia. Això no obstant, si anomenem amor el fet d’assolir una unió interpersonal, ens trobem en una dificultat greu. ¿Ens referim a l’amor com la resposta madura al problema de l’existència, o parlem d’aquelles formes d’amor immadures que es poden anomenar unió simbiòtica?.
La unió simbiòtica té el seu model biològic en la relació entre la mare prenyada i el fetus. Són dos, però alhora són un (…) En la unió simbiòtica psíquica, els dos cossos són independents, però psicològicament hi ha el mateix tipus de vincle.
La forma passiva d’unió simbiòtica és la submissió o masoquisme. La persona masoquista escapa de la sensació insoportable d’aïllament i separació convertitnt-se en part integrant d’una altra persona, que la dirigeix, que la guia, la protegeix (…) La persona masoquista no ha de prendre decisions, no ha d’assumir riscos i mai no està sola, però no és independent; no té integritat; encara no ha nascut del tot. (…)
La forma activa de la fusió simbiòtica és la dominació per emprar el terme psicològic corresponent al masoquisme, el sadisme (…) La persona sàdica s’infla i es realça incorporant una altra persona, que el venera.
La persona sàdica és tan dependent com la submisa: l’única diferència és que la sàdica ordena i submisa, obeeix (…)
Contrastant amb la unió simbiòtica, l’amor maduré s una unió amb la condició de preservar la pròpia integritat, la pròpia individualitat. L’amor és una força activa en l’home (…); li fa superar la sensació d’aïllament i de separació i li permet ser ell mateix, conservar la integritat. En l’amor es dóna la paradoxa que dos éssers es converteixen en un però continuen sent dos.
Si diem que l’amor és una activitat, ens enfrontem a una dificultat que deriva del significat ambigú del terme activitat (…) Un home es considera actiu si es dedica als negocis, estudia medicina, (…) El nexe comú entre totes aquestes activitats és que van adreçades a un objectiu exterior que cal assolir. El que no és té en compte és la motivació de l’activitat. Posem per cas un home que és empès a treballar constantment per una sensació de profunda inseguretat i solitud, o un altre empès per l’ambició o l’avaricia dels diners. En aquests casos, la persona és esclava d’una passió, i la seva activitat en realitat és una “passivitat” perquè es veu empesa (…) En canvi, un home que seu en silenci, observant, sense cap propòsit ni objectiu, llevat del d’experimentar-se a si mateix i la seva unicitat amb el món, es considera que és “passiu”, perquè no “fa” res. Però en realitat aquesta actitud de meditació concentrada és l’activitat més elevada que hi ha, una activitat de l’ànima, que només és possible amb la condició de la llibertat i de la independencia interior (…)
En l’exercici d’un afecte actiu, l’home és lliure, és l’amo del seu afecte ; en l’exercici d’un afecte passiu, l’home és empès, ell mateix no és conscient de l’objecte de les seves motivacions. Així, Spinoza arriba a l’afirmació que la virtut i la capacitat són una i són el mateix. L’enveja, la gelosia, l’ambició i qualsevol mena d’avarícia són passions; l’amor és una acció, la pràctica d’una capacitat humana, que es pot practicar només en llibertat i mai a conseqüència d’una compulsió.
L’amor és una activitat, no un afecte passiu; és un “mantenir-se” enamorat, no un “enamorar-se” (p.34)(…)
¿Què és donar? (…) L’equivocació més estesa és pressuposar que donar és “renunciar” a alguna cosa, veure-se’n privat, sacrificat. La persona amb un caràcter que no s’ha desenvolupat més enllà de la fase de l’orientació receptiva, experimenta l’acte de donar d’aquesta manera (…) Per al caràcter productiu, donar té un significat completament diferent. Donar és l’expressió més gran del poder. En l’acte mateix de donar, experimento la meva força, la meva riquesa, el meu poder. Donar fa més feliç que rebre perquè en l’acte de donar resideix l’expressió del meu caràcter vivent (…) La culminació de la funció sexual masculina està en l’acte de donar; l’home es dóna ell mateix, el seu òrgan sexual, a la dona. En el moment de l’orgasme, li dóna el seu semen. No es pot evitar donar-lo si és potent. Si no pot donar, és impotent. En la dona el procés no és diferent però si que una mica més complex. Ella també es dóna a sí mateixa; obre les portes al seu centre femení; en l’acte de rebre, dóna. (…) En l’esfera de les coses materials, donar significa ser ric. No és ric el qui té molt sino el que dóna molt. L’atesorador angoixat per la por de perdre alguna cosa és l’home pobre, empobrit, independentment de tot el que tingui. Aquell qui és capaç de donar alguna cosa d’ell mateix és ric (…) Però l’experiència ensenya diària moderna mostra que allò que una persona considera les necessitats mínimes depèn tant del seu caràcter com de les possessions que té en aquell moment. És ben sabut que els pobres estan més disposats a donar que no els rics (…)
L’àmbit més important en el fet de donar no és el de les coses materials, sinó el reialme específicament humà (…) En l’acte de donar part de la seva vida, un enriqueix l’altra persona, intensifica la sensació d’estar viu en intensificar la seva pròpia sensació d’estar viu. No dóna per tal de rebre; donar és, en sí mateix, una felicitat exquisida (…) En el fet de donar neix alguna cosa, i totes dues persones implicades estan agraïdes per la vida que ha nascut per a tots dos (…) L’amor és una força que produeix amor (…) Marx expressà aquest pensament d’una manera esplèndida: “Suposem l’home com a home, i la seva relació amb el món com una relació humana, i podràs intercambiar amor només per amor, confiança per confiança, etc. Si vols gaudir de l’art, has de ser una persona formada artísticament; si vols tenir influència en altres persones, has de ser una persona que tingui una influència realment estimulant i que fomenti la influència en altres persones. Cada una de les teves relacions amb l’home i la natura han de ser una expressió definitiva de la teva vida real, individual, corresponent a l’objecte que desitges. Si estimes sense demanar amor, és a dir, si el teu amor no produeix amor, si per mitjà d’una expressió de vida com a persona que estima, tu no fas de tu mateix una persona estimada, aleshores el teu amor és impotent, un infortuni”. (p.38). La capacitat d’estimar com a acte de donar depèn del desenvolupament del caràcter de la persona. Pressuposa la consecució d’una orientació predominantment productiva, en la qual la persona ha de superar la dependencia, l’omnipotència narcissista, el desig d’explotar els altres, o d’acumular, i ha adquirit fe en les seves pròpies capacitats humanes, valor per confiar en la seva capacitat d’assolir els objectius. (…) El caràcter actiu de l’amor es fa evident en: l’atenció, la responsabilitat, el respecte i el coneixement. (…) L’amor és l’atenció per la vida i el creixement d’allò que estimem. (…) L’amor i el treball són inseparables. Un estima allò pel què treballa, i un treballa per allò que estima.
L’atenció i la preocupació impliquen responsabilitat que, en l’amor entre adults es refereix sobretot a les necessitats psíquiques i entre mare i fill, físiques (…) La responsabilitat podria degenerar en domini i en el fet de ser possessiu , si no fos per un tercer component de l’amor: el respecte. Respecte significa preocupació perquè l’altra persona pugui créixer i desplegar-se tal com és (…) Si estimo l’altra persona, em sento un amb ell o amb ella, però amb ell o ella tal com és, no com jo necessito que sigui, com un objecte per al meu ús. És ben clar que el respecte només és possible si jo he assolit la independencia (…) El respecte només existeix sobre la base de la llibertat: « l’amour est l’enfant de la liberté ». (...)
Respectar una persona no és possible sense conèixer-la; atenció i responsabilitat serien cegues si no estiguessin guiades pel coneixement i aquest seria buit si no estigués motivat per l’atenció. (…) El nen, quan desmunta alguna cosa, ho fa per conèixer-la, per esbrinar-ne el secret. La mateixa crueltat és motivada per una cosa més profunda: el desig de conèixer el secret de les coses de la vida (…)
L’anhel de conèixer-nos a nosaltres mateixos i de conèixer el proïsme s’ha expressat en el lema dèlfic: “Coneix-te a tu mateix” (…) He de conèixer l’altra persona i a mi mateix objectivament a fi de poder veure la seva realitat o, més ben dit, a fi de superar les il·lusions, la imatge distorsionada irracionalement que m’he creat d’ell (…) La psicología com a ciència té les seves limitacions i, com que la conseqüència lògica de la teologia és el misticismo, la conseqüència final de la psicología és l’amor. (…) La polarització sexual porta l’home a buscar la unió d’una manera específica: la únió amb l’altre sexe (…)
La meva crítica de la teoria de Freud no és per la incidència excesiva en el sexe, sinó pel fer que no aconsegueix comprendre el sexe prou profundament. Va ser el primer pas a l’hora de descobrir el significat de les passions interpersonals; d’acord amb les seves premiases filosòfiques, les va explicar fisiològicament. En el desenvolupament posterior de la psicoanàlisi és necessari corregir i aprofundir el concepte de Freud traslladant les seves percepcions de la dimensió fisiològica als àmbits biològic i existencial.
L’amor entre pare i fill
La mare és l’escalfor, la mare és aliments, la mare és l’estat eufòric de la satisfacció i la seguretat (...) Quan l’infant creix i es desenvolupa, passa a ser capaç de percebre les coses tal com són (…) aprèn a percebre moltes altres coses com a realitats diferents (…) aprèn a donar-los un nom (...) a manejar-les (...) M’estimen perquè sóc. Aquesta experiència de ser estimat per la mare és una experiència passiva. No he de fer res per ser estimat –l’amor de la mare és incondicional. (…)
Per a molts infants de menys de vuit anys i mig a deu, el problema quasi exclusivament és el fet de ser estimat –ser estimat pel que un és. Fins a aquesta edad, l’infant encara no estima; respon agraït, alegre en ser estimat. En aquest punt del desenvolupament de l’infant, entra en joc un altre factor: la nova sensació de produir amor per la pròpia activitat. Per primera vegada, l’infant pensa a donar alguna cosa a la mare (o al pare) o fer alguna cosa –un poema, un dibuix, el que sigui. Per primera vegada en la vida d’un infant la idea de l’amor és transformada de ser estimat a estimar, a crear amor. (…) Més endavant, l’infant, que ja pot ser un adolescent, ha superat el seu egocentrisme; l’altra persona ja no és bàsicament un mitjà per a la satisfacció de les seves pròpies necessitats (…) Ara, donar és més satisfactori, produeix més alegria, que no pas rebre; estimar és ara més important fins i tot que ser estimat (…) L’amor infantil segueix el principi “Estimo perquè sóc estimat”. L’amor madur segueix el principi “sóc estimat perquè estimo”. I l’amor immadur diu: “T’estimo perquè et necessito”. I l’amor madur diu: “Et necessito perquè t’estimo”. (p.53)
Estretament relacionat amb el desenvolupament de la capacitat d’estimar hi ha el desenvolupament de l’objecte de l’amor (…) Però dia a dia es fa més independent: aprèn a caminar, a parlar, a explorar el món per si mateix; la relacio amb la mare perd part de la seva significació vital i, al mateix temps, la relació amb el pare es va fent cada vegada més important.
A fi de comprendre el pas de la mare al pare, hem de considerar les diferències Essentials de qualitat entre l’amor maternal i paternal. L’amor de la mare és incondicional i correspon a un dels anhels més profuns, no només de l’infant, sino de tot ésser humà; d’altra banda, ser estimat per un mèrit propi, perquè un ho mereix, sempre deixa un dubte; potser no vaig agradar a la persona que vull que m’estimi, potser això o allò, sempre hi ha un cert temor que l’amor pugui desaparèixer. A més, l’amor “merescut” és fàcil que causi la sensació amarga que un no és estimat per si mateix, que un és estimat només perquè agrada, que, en una darrera anàlisi, un no és gens estimat, sinó utilitzat. (…) En la naturalesa de l’amor paternal radica el fet que l’obediència passa a ser la principal virtud i la desobediència porta al càstig, la retirada de l’amor paternal (…)
En un cas ideal, l’amor de la mare no intenta evitar que el fill creixi, no intenta premiar la indefensió. La mare hauria de tenir fe en la vida i, per tant, no angoixar-se massa, i així no contagiar al nen amb la seva ansietat. Una part de la seva vida hauria de vesar sobre el desig que el fill arribi a ser independent i, finalment, se separi d’ella. L’amor del pare hauria d’estar guiat per principis i expectativas; hauria de ser pacient i tolerant, i no amenazador i autoritari. Hauria de donar al fill en formació una sensació creixent de competència i, finalment, permetre-li convertir-se en la seva pròpia autoritat i prescindir de la del pare.
Finalment, la persona madura ha arribat al punt en què ell és la seva pròpia mare i el seu propi pare. Es podria dir que té consciència materna (capacitat d’estimar) i paterna (raó i seny). (…) Si només conservés la consciència paterna, es tornaria sever i inhumà. Si només conservés la consciència materna, tindria tendència a perdre el seny i a posar-se traves a ell mateix i als altres en el seu desenvolupament. (…)
En el fracàs d’aquesta evolució radica la causa bàsica de la neurosi. (…) Una causa del comportament neuròtic pot estar en el fet que un noi tingui una mare que l’estima però que és massa indulgent o dominant, i un pare feble i desinteressat. En aquest cas el noi pot quedar lligat al vincle inicial amb la mare i convertir-se en una persona que n’és dependent, que se sent indefensa (…) i que li falten qualitats paternes: disciplina, independencia i capacitat de dominar la vida per si mateix. Pot intentar trobar “mares” en tothom. D’altra banda, si la mare és freda, insensible i dominant, ell pot transferir la necessitat de protecció materna al seu pare, i a posteriors figures paternes. (…) (p.58)
Els objectes de l’amor
L’amor no és abans que res una relació amb una persona específica; és una actitud, una orientació de caràcter que determina el grau de vinculació d’una persona amb el món com un tot, no envers un objecte de l’amor. Si una persona només n’estima una altra i és indiferent a la reta de persones pròximes, el seu amor no és amor, sinó un vincle simbiòtic o un egocentrismo ampliat. Això no obstant, la majoria creu que l’amor és constituït per l’objecte, no per la facultat. De fet, fins i tot pensen que el fet de no estimar ningú, llevat de la persona “estimada”, és una prova de la intensitat del seu amor. És la mateixa fal·làcia que hem analitzat abans. Com que un no veu que l’amor és una activitat, una capacitat de l’ànima, creu que l’únic que cal és trobar l’objecte adequat, i que després tot ve rodat. Aquesta actitud es pot comparar amb la d’un home que vol pintar però que, en comptes d’aprendre aquest art, diu que només li cal esperar l’objecte adient, i que quan el trobi, el pintarà de meravella (…) Si puc dir a una persona: “t’estimo”, he de ser capaç de dir: “En tu, estimo tothom, a través teu, estimo el món, i en tu, també m’estimo a mi mateix” (p.59)(…
Amor fraternal
El tipus d’amor més fonamental, que hi ha darrera de tots els tipus d’amor, és l’amor fraternal. Amb això em refereixo al sentit de responsabilitat, atenció, respecte, coneixement de qualsevol ésser humà, el desig de promoure la seva vida. És el tipus d’amor del qual parla la Bíblia quan diu: “Estima al altres com a tu mateix”. (…) L’amor fraternal es caracteritza per la seva manca d’exclusivitat (…) es basa en l’experiència que tots som un (…) Si d’una altra persona en percebo bàsicament la superficie, n’observo sobretot les diferències, allò que ens separa. Si penetro fins al nucli, percebo la nostra identitat, el fet de la nostra fraternitat.
Incís. Pg 60. incongruència. Segons Simone Weil a La pesanteur et la grâce (1947) : « Les mateixes paraules poder ser un tòpic o extraordinàries segons la manera com es diguin. I aquesta manera depèn de la profunditat de la zona de l’ésser de l’home de la qual procediesen, sense que la voluntat hi pugui fer res. Discrepo perquè estimar és un acte conscient, un acte de voluntad i sí que s’hi pot fer alguna cosa.
L’amor fraternal és amor entre iguals; però, de fet, fins i tot com a iguals no sempre som iguals; en la mesura que som humans, tots necessitem ajuda. Avui jo, demà tu. (p.60)
L’animal estima les seves cries i se’n preocupa. L’indefens estima el seu amo, ja que la seva vida en depèn; l’infant estima els seus pares, ja que els necessita. Solament en l’amor d’aquells que no serveixen a un propòsit, l’amor es comença a desplegar. (…) La compassió implica l’element de coneixement i d’identificació. “Coneixeu el cor del foraster”, diu el Vell Testament, “perquè éreu forasters en terra d’Egipte; …per tant, estimeu el foraster”.
Amor maternal
(…) L’amor maternal és una afirmació incondicional de la vida de l’infant i de les seves necessitats (…) L’afirmació de la vida de l’infant té dos aspectes. L’un és l’atenció i la responsabilitat per a la preservació de la seva vida i per al seu creixement. L’altre aspecte va més enllà de la mera preservació. És l’actitud que instil·la en l’infant un amor per viure, que li dóna la sensació de: és bo ser viu, és bo ser un nen o una nena, és bo ser en aquesta terra! (…) La terra promesa “que regalima llet i mel”. La llet és el símbol del primer aspecte de l’amor, l’atenció, l’afirmació. La mel simbolitza la dolçor de la vida, l’amor per ella i la felicitat de ser viu. La majoria de les mares poden donar llet però una minoria també saben donar mel. A fi de poder donar mel, una mare no ha de ser només una “bona mare”, sinó també una persona feliç, i aquest objectiu no l’aconsegueixen moltes persones (…) L’amor de la mare per la vida és tan contagiós com la seva angoixa. Totes dues actituds tenen un efecte profund en la personalitat de l’infant. De fet, es pot distinguir entre els que només van tenir llet i els que també van tenir mel.
(…) Amb tot, sembla que la consecució real de l’amor maternal no està en l’amor de la mare per l’infant petit, sinó en el seu amor per l’infant que creix (…) Un es pot trobar en l’element narcisista d’aquest amor. En la mesura en què encara percep l’infant com una part d’ella mateixa, en el seu amor i apassionament poden ser una satisfacció del seu narcisismo. Una altra motivació la trobem en un desig de la mare de poder o possessió (…) La necessitat de transcendència: L’home necessita sentir-se creador, sentir que transcendéis el rol passiu de ser creat. Hi ha moltes maneres d’assolir aquesta satisfacció de crear. La més natural i també la més fàcil d’aconseguir és l’atenció i l’amor de la mare per la seva creació. Es transcendeix a ella mateixa en el seu infant, el seu amor per ell dóna un sentit i un significat a la seva vida. (…) Aquí hi ha la diferència bàsica amb l’amor eròtic, on dues persones que estaven separades es converteixen en una. En l’amor maternal, dues persones que eren una se separen. La mare no tan sols ha de tolerar, sinmó que ha de desitjar i donar suport a la separació del fill. No és fins a aquesta etapa quan l’amor maternal esdevé una tasca difícil, que requereix desinterès, la capacitat de donar-ho tot i de no voler res, tret de la felicitat d’aquell a qui s’estima (…) una dona pot ser una mare que estima de veritat només si sap estimar; si sap estimar el marit, l’infant, els estranys i tots els éssers humans. La dona que no és capaç d’estimar en aques sentit, pot ser una mare afectuosa mentre el seu fill sigui petit, però no pot ser una mare que estima; la prova n’és la voluntat de suportar la separació, i, fins i tot després d’aquesta, continuar estimant. (p.65)
L’amor eròtic
L’amor fraternal és amor entre iguals; el maternal és amor envers l’indefens. Són molt diferents però tenen en comú que no estan restringits a una sola persona (…) Contrastant amb aquests dos tipus d’amor hi ha l’amor eròtic. És l’anhel d’una fusió completa, d’unió amb una altra persona. Per la pròpia naturalesa és exclusiu i no universal, i potser també[1] és la forma d’amor més enganyosa que hi ha. En primer lloc, sovint es confon amb l’experiència explosiva “d’enamorar-se”, la caiguda sobtada de les barreres que hi havia fins en aquell moment entre dos estranys (... ) La persona “estimada” passa a ser tan coneguda com un mateix. O bé potser hauria de dir tan poc coneguda. Si hi hagués més profunditat en l’experiència de l’altra persona, si un pogués experimentar la infinitat de la seva personalitat, l’altre mai no seria tan familiar. Però per la majoria, la seva pròpia persona i també els altres aviat estan explotats i esgotats. Per a ells, la intimitat s’estableix principalment per mitjà del contacte sexual. I com que experimenten la separació respecte l’altre abans que res com una separació física, la unió física significa superar-la.
(…) Un busca l’amor en una altra persona, en un estrany que es transforma en una persona “íntima”. Novament l’experiència d’enamorar-se és estimulant i intensa, i novament a poc a poc es va fent menys intensa i acaba amb el desig d’una altra conquista, un altre amor -sempre amb la il·lusió que aquest nou amor serà diferent dels anteriors. Aquestes il·lusions són afavorides enormement pel caràcter enganyós del desig sexual.
El desig sexual aspira a la fusió però pot ser estimulat per l’angoixa de la solitud, pel desig de conquistar o de ser conquistat, per vanitat, pel desig de ferir i, fins i tot, per destruir, de la mateixa manera que pot ser estimulat per l’amor. (…) Com que en la ment de la majoria de persones el desig sexual va unit a la idea de l’amor, fàcilment poder ser induïdes a concloure erròniament que s’estimen, quan en realitat es volen físicament (…) L’atracció sexual crea la il·lusió d’unió, però sense amor aquesta unió deixa els estranys tan ayunitas com ho estaven abans (…) La tendresa no és, en absolut, tal com creia Freud, una sublimació de l’instint sexual; és el resultat directe de l’amor fraternal, i existeix tant en formes físiques com no físiques.
En l’amor eròtic hi ha una exclusivitat que no es dóna en l’amor fraternal ni en el maternal i aquesta exclusivitat es malinterpreta com si signifiqués un lligam possessiu. Sovint trobem persones “enamorades” l’una de l’altra que no senten amor per ningú més. El seu amor en realitat és un egocentrisme à deux; són dues persones que s’identifiquen l’una amb l’altra, i que resolen el problema de la separació ampliant l’individu únic en dos.
(…) L’amor eròtic, si és amor, té una premissa. Que estimo des de l’essència del meu ésser. En essència, tots els éssers humans són idèntics, tots som part d’Un; som Un. Sent així, hauria de ser indiferent a qui estimem (...) L’amor se suposa que és el resultat d’una reacció emocional espontània, de sentir-se aclaparat sobtadament per un sentiment irresistible (…) Es passa per alt un factor important en l’amor eròtic, el de la seva voluntad. Estimar algú no és simplement un sentiment intens, és una decisió, és un criteri, és una promesa. Si l’amor només fos un sentiment, no tindria sentit la promesa d’estimar-se l’un a l’altre per sempre (…) Per tant, l’amor és exclusivament un acte de voluntat i compromís. (…) El caràcter paradoxal de la naturalesa humana i de l’amor eròtic és que tots som Un, però cada un des nosaltres és una entitat única, irrepetible. I en les nostres relacions amb els altres es repeteix la mateixa paradoxa.
Amor per un mateix
(…) Hi ha la creença molt estesa que, així com estimar els altres és una virtud, estimar-se un mateix és un pecat. Es pressuposa que, en la mesura en què jo m’estimo a mi mateix, no estimo els altres, que l’amor per un mateix és el mateix que l’egoisme (Calví, pesta; Freud, narcisisme) (…) ¿L’egoisme és idèntic a l’amor per un mateix o no estaria causat per aquesta falta d’amor per un mateix? (…) Caldria subratllar la fal·làcia lògica de la noció que l’amor pels altres i l’amor per un mateix són mútuament excloents. Si estimar el veí com a ésser humà és una virtud, ha de ser una virtud estimar-me a mi mateix, atès que també sóc un ésser humà (…) Estima als altres com a tu mateix! Implica que el respecte per la pròpia integritat i singularitat, l’amor i la comprensió del propi jo no es poden separar del respecte i l’amor i la comprensió envers un altre individu (…)
L’amor genuí és una expressió de productivitat i implica atenció, respecte, responsabilitat i coneixement. És un esforç actiu pel creixement i la felicitat de la persona estimada.
L’amor per l’home no és, tal com sovint se suposa, una abstracció que deriva de l’amor per una persona concreta, sinó que n’és la premissa, tot i que genèticament s’adquireix estimant individus concrets.
(…) La persona egoísta només està interesada en si mateixa, ho vol tot per a si mateixa, no sent plaer a donar, només a prendre (…) Egoisme i amor per un mateix, lluny de ser idèntics, en realitat són contraris. La persona egoísta s’odia. Aquesta falta d’atenció i d’afecció per ella mateixa la deixa buida i frustrada. Intenta compensar el seu fracàs. Les persones egoistes no poden estimar els altres perquè no es poden estimar primer a si mateixes.
(…) Segons Eckhart. “Si t’estimes a tu mateix, estimes a tothom com a tu mateix. (…) Així, és una persona justa i gran aquell que, estimant-se a si mateix, estima igualment els altres.
L’amor a Déu
(Teoria de la separació). En totes les religions teistes, tant si són politeistes com monoteistes, Déu representa el valor més gran (...) El desenvolupament de la raça humana es pot caracteritzar com la sortida de l’home de la natura, de la mare, dels lligams de la sang i la terra. Al principi de la història humana, l’home encara s’aferra a aquells lligams primitius. Encara se sent identificat amb el món dels animals i els arbres, i intenta buscar la unitat continuant sent un amb el món natural (…) Un animal és transformat en tótem; un es posa màscares d’animals (…) En un estadi de desenvolupament posterior, quan l’habilitat humana s’ha desenvolupat al nivell de l’activitat artesana o artística (…), l’home transforma el producte de la seva pròpia mà en un déu (…) L’home projecta els seus propis poders i capacitats sobre les coses que fa i així, d’una manera alineada, venera les seves capacitats, les seves possessions. En una fase posterior, l’home dóna als seus déus forma d’éssers humans. Sembla que això només pot passar quan ha començat a ser encara més conscient de si mateix (…i es sublima a si mateix, alienant-se del subjecte a l’objecte).
Parlem, en primer lloc, de l’evolució des de les religions centrades en la mare cap a les centrades en el pare (…) No hi ha gaire marge de dubte en el fet que hi va haver una primera fase matriarcal de religió abans de la patriarcal, si més no en moltes cultures. (En la fase matriarcal, se suposa una base d’igualtat per ser un amor incondicional) (…) La naturalesa de l’amor paternal és que fa peticions, estableix principis i lleis; el seu amor pel fill depèn de l’obediència del segon (…) Prefereix el fill que és més com ell (…) i que és més adequat per ser el seu successor i hereu de les seves possessions. (El desenvolupament de la societat patriarcal va associat amb el desenvolupament de la propietat privada). En conseqüència, la societat patriarcal és jerárquica ; la igualtat dels germans dóna pas a la competència i a les rivalitats entre ells. (Tot i la predominància del model patriarcal) el desig d’amor de la mare no es pot eradicar dels cors dels homes (…) i els aspectes materns de Déu són introduïts amb el culte a la Mare de Déu, per exemple (…)
En la mesura que Déu és el pare, jo sóc el fill. No he abandonat el desig autista de l’omnisciència i l’omnipotència. Encara no he adquirit objectivitat per comprendre les meves limitacions com a ésser humà, la meva ignorancia, la meva impotencia. Com un infant, encara afirmo que hi ha d’haver un pare que em rescati, que em vigili, que em castigui, un pare a qui agradi quan sóc obedient, que se senti afalagat amb els meus elogis i que s’enfurismi per la meva desobediència. Evidentment, la majoria de persones, en el seu desenvolupament personal, no han superat aquesta etapa infantil i, per tant, la creença en Déu per a la majoria és la creença en un pare que ajuda –una il·lusió infantil. (…)
En tots els sistemes teistes hi ha la suposició de la realitat del reialme espiritual com un que transcendeix l’home, que dóna significat i validesa a les capacitats espirituals de l’home i als seus esforços per la salvació i el naixement interior. En un sistema no teista, no existeix cap rehílame espiritual fora de l’home o transcendint-lo. El reialme de l’amor, la raó i la justícia existeix com una realitat només perquè l’home ha estat capaç de desenvolupar aquestes capacitats en ell mateix per mitjà del procés de la seva evolució (…)
Cal abordar la diferència fonamental en l’actitud religiosa entre l’Est (la Xina i l’Índia) i l’Oest. Des d’Aristòtil, el món occidental ha seguit els principis lògics de la filosofia aristotèlica basada en la llei d’identitat que afirma que A es A; la llei de la no-contradicció on A no es A; i la llei del tercer exclòs on A pot ser A i no-A, ni tampoc A ni no-A (…)
Enfront a la lògica aristotèlica hi ha el que podríem anomenar lògica paradoxal, que suposa que A i no-A no s’exclouen mútuament. La lògica paradoxal fou predominant en el pensament xinès i indi, en la filosofia d’Heràclit i, més endavant, sota el nom de dialèctica, es convertí en la filosofia de Hegel i de Marx. El principi general de la lògica paradoxal fou descrit clarament per Lao Tsé: “Les paraules que són estrictament veritat semblen paradoxals[2]”. I per Luang Tzu: “El que és un és un. El que no és un, també és un”. Aquestes formulacions de la lògica paradoxal són positives: és i no és. Hi ha una formulació negativa: no és això ni allò. La primera expressió del pensament la trobem en el pensament taoista; la segona és freqüent en la filosofia índia.
(…) La lògica paradoxal en el pensament occidental té l’expressió filosòfica més antiga en la filosofia d’Heràclit (…) “Un i el mateix es manifesten en coses com vivent i mort, despert i adormit, jove i vell”.
En la filosofia de Lao Tsé, la mateixa idea està expresada d’una forma més poètica: “La gravetat és l’arrel de la lleugeresa; la calma, el governant del moviment”. O: “El Tao en el seu curs regular no fa res i, per tant, no hi ha res que no faci”. O: “Les meves paraules són fàcils de conèixer, i molt fàcils de practicar; però no hi ha ningú al món que sigui capaç de conèixer i capaç de practicar-les”. En el pensament taoista, com en l’indi i el socràtic, el pas més gran a què pot conduir el pensament és saber que no sabem: “Saber i, tanmateix, (pensar) que no sabem és l’(assoliment) més elevat; no saber (i així i tot pensar) que sabem és una malaltia” (…)
La filosofia paradoxal no s’ha de confondre, ni amb l’Índia ni a la Xina, amb un punt de vista dualista (…) “El pensament bramànic estava centrat des del principi entorn de la paradoxa dels antagonismes simultanis”. La força definitiva de l’Univers, i també de l’home, transcendeix tant en l’esfera conceptual com la sensual. Per tant, no és “això ni així”. Però, tal com assenyala Zimmer, “no hi ha un antagonisme entre “real i irreal” en aquesta comprensió no dualista”. En la seva recerca d’unitat darrera la multiplicitat, els pensadors bramànics arribaren a la conclusió que el parell de contraris percebut reflectéis la naturalesa no de les coses, sinó de la ment que percep. El pensament que percep s’ha de trasncendir a si mateix per assolir la realitat verdadera. L’oposició és una categoría de la ment en l’home, no un element de la realitat en si mateixa. En el RigVeda, el principi és expressat d’aquesta manera: “Jo sóc tots dos, la força de la vida i el material de la vida, tots dos alhora”. La conseqüència última de la idea que el pensament només port percebre en mig de contradiccions ha trobat un seqüència encara més dràstica en el pensament vedàntic, que postulava que el pensament no era “més que un horitzó d’ignorància subtil; de fet, el més subtil de tots els recursos enganyosos del maia”.
La lògica paradoxal té una implicació significativa en el concepte de Déu. En la mesura que Déu representa la realitat última, i que la ment humana percep la realitat en contradiccions, no es pot fer cap afirmació positiva de Déu. En la Vedanta, la idea d’un Déu omniscient i omnipotent és considerada amb l’absència de noms dels Dos, el nom innominat del Déu que es revela a Moisés, del “No-res absolut” del Mestre Eckhart. L’home només pot conèixer la negació, mai la posició de la realitat última.
“Mentrestant, l’home no pot saber què és Déu, encara que sigui perfectament conscient del que Déu no és…Així, competint amb el no-res, la ment demana a crits el bé més elevat de tots”. Per al Mestre Eckhart, “el Diví és una negació de negacions, i un desmentiment de desmentiments…Cada ésser conté una negació: l’una desmenteix que és l’altra”. Això no és més que una altra conseqüència del fet que Déu esdevé per al Mestre Eckhart “el No-res absolut”, igual que la realitat última és l’”Ein Sof”, l’Infinit, en la Cábala.
He comentat la diferència entre la lògica aristotèlica i la paradoxal en el concepte de l’amor de Deú. Els mestres de la lògica paradoxal diuen que l’home pot percebre la realitat només des de les contradiccions, i que mai no pot percebre la realitat-unitat última, Ell en si mateix. Això portà a la conseqüència que un no tenia com a objectiu últim trobar la resposta en el pensament. El pensament només ens pot portar a saber que aquest no ens pot donar la resposta final. El món del pensament està atrapat en la paradoxa. L’única manera de comprendre el món definitivament no està en el pensament, sinó en l’acte, en l’experiència de la unitat. Així, la lògica paradoxal ens porta a la conclusió que l’amor a Déu no és el coneixement de Déu en el pensament, ni el pensament de l’amor que un té per Déu, sinó l’acte d’experimentar la unitat amb Déu.
Això porta a subratllar la manera correcta de viure. Tota la vida, cada acció trivial i cada acció importan testan dedicades al coneixement de Déu, però un coneixement no en el pensament correcte, sinó en l’acció correcta. Això es pot veure clarament en les religions orientals. En el bramanisme, com també en el budisme i el taoisme, l’objectiu últim de la religió no és la creença correcta, sinó l’acció correcta. Trobem el mateix èmfasi en la religió jueva. Gairebé mai no hi ha hagut un cisma pel que fa a la fe en la tradició jueva (la gran excepció, la diferència entre fariseos i saduceus, en essència, va ser un trencament entre dues classes socials oposades). La religió jueva posava èmfasi en la manera correcta de viure, l’Halajà (té el mateix significat que el Tao).
En la història moderna, el mateix principi està expressat en el pensament d’Spinoza, Marx (Els filòsofs han interpretat el món de diferents maneres, la feina és transformarlo. Feuerbach adoptat per Marx) i Freud. (…)
Des del punt de vista de la lògica paradoxal, l’èmfasi no es posa en el pensament, sinó en l’acte. Aquesta actitud va tenir altres conseqüències. En primer lloc, va conduir a la tolerancia que trobem en el desenvolupament religiós indi i xinès. Si el pensament correcte no és la veritat última, ni tampoc el camí a la salvació, no hi ha cap motiu per combatre amb altres, el pensament dels quals ha arribat a formulacions diferents. Aquesta tolerancia està perfectament expresada en la història de diversos homes a qui es demanà que descrivissin un elefant a les fosques. Un, en tocar-li la trompa, digué: “Aquest animal és com una canonada d’aigua”; un altre, en tocar-li la orella, afirmà: “Aquest animal és com un ventall”, i un tercer, en tocar-li les potes, descrigué l’animal com un pilar.
En segon lloc, el punt de vista paradoxal posà èmfasi en l’home en transformació, i no en el desenvolupament del dogma d’una banda i la ciència de l’altra. Des dels punts de vista indi, xinès i místic, la tasca religiosa de l’home no és pensar correctament, sinó actuar correctament i arribar a ser un amb Ell en l’acte de meditació concentrada.
En els principals corrents del pensament occidental, la veritat és tot el contrari. Com que un esperava trobar la veritat última en el pensament correcte, l’èmfasi es va posar, sobretot, en el pensament, encara que l’acció correcta també es considerava important. En l’evolució de la religió, això deriva en la formulació del dogmes, discussions inacabables sobre formulacions dogmàtiques i intolerancia envers el “no creient” o l’heretge. També conduí a posar èmfasi en el fet “creure en Déu” com a principal objectiu d’una actitud religiosa. Òbviament, això no significava que no existís la idea que un ha de viure correctament. Ara bé, la persona que creia en Déu se sentia superior a la persona que no hi “creia”.
L’èmfasi en el pensament té una altra conseqüència, que històricament ha estat molt important. La idea que un podia trobar la veritat en el pensament conduí no tan sols al dogma, sinó també a la ciència. En el pensament científic, el pensament correcte és tot el que compta, tant des de l’aspecte de l’honestedad intel·lectual com des de l’aplicació del pensament científic en la pràctica. És a dir, a la tècnica.
En poques paraules, el pensament paradoxal conduí a la tolerancia i a un esforç envers l’autotransformació. El punt de vista aristotèlic portà al dogma i a la ciència, a l’Església catòlica i al descobriment de l’energia atòmica. (…)
En el sistema religiós occidental predominant, l’amor a Déu en essència és el mateix que la creença en Déu i en l’amor de Déu. L’amor a Déu bàsicament és una experiencia de pensament. En les religions orientals i el misticismo, l’amor a Déu és una intensa experiencia sentida d’unitat, lligada inseparablement a l’expressió d’aquest seu amor en cada acte de viure (…)
Ara podem tornar a un paral·lel important entre l’amor als pares i l’amor a Déu. El fill al principi està vinculat amb la mare com “la terra de tot ésser”; després es gira cap al pare com el nou centre del seu afecte. En l’etapa de plena maduresa, s’ha alliberat de la persona de la mare i del pare com a forces protectores i dominants, i ha establert els principis del pare i de la mare en si mateix. S’ha convertit en el seu propi pare i mare; és pare i mare. En la història de la raça humana, veiem aquesta mateixa evolució: des de l’inici de l’amor per Déu com el vincle de l’indefens a una Deessa mare, passant per un vincle obedient a un Déu patern, fins a la base madura en què Déu deixa de ser una força externa, en què l’home ha incorporat els principis de l’amor i la justícia en si mateix, en què s’ha fet un amb Déu i, finalment, en què parla de Déu només en un sentit simbòlic i poètic.
D’aquestes consideracions es desprèn que l’amor a Déu no es pot separar de l’amor als pares. Si una persona no s’aparta de la vinculació incestuosa amb la mare (…) si conserva la dependència infantil respecte un pare que castiga i recompensa, o respecte a qualsevol altra autoritat, no pot desenvolupar un amor madur per Déu; aleshores la seva religió és aquella de la primera fase de la religió, en què Déu era experimentat com una mare totalment protectora o com un pare que castiga i premia.
(…) Si l’estructura social és de submissió a l’autoritat, el seu concepte de Déu ha de ser infantil i allunyat del concepte madur, les llavors del qual s’han de buscar en la història de la religió monoteista. (pp.87-96)
III L’amor i la seva desintegració a la societat contemporània
Si l’amor és una capacitat del caràcter productiu madur d’això es dedueix que la capacitat d’estimar d’un individu que viu en una cultura determinada depèn de la influència que aquesta cultura tingui en el caràcter de la persona mitjana. Si parlem de l’amor en la cultura occidental contemporània, es tracta de preguntar si l’estructura social de la civilització occidental i l’esperit que en resulta són conduents al desenvolupament de l’amor. (…) En la nostra vida occidental no es pot dubtar que l’amor és un fenomen relativament escàs, i que el seu lloc és ocupat per un gran nombre de formes de pseudoamor que en realitat són nombroses formes de desintegració de l’amor.
La societat capitalista està basada en el principi de la llibertat política d’una banda i del merca com a regulador de totes les relacions econòmiques i, per tant, socials, de l’altra. El mercat d’articles de consum determina les condicions sota les quals s’intercanvien aquests articles (…) Aquesta estructura econòmica està reflectada en una jerarquia de valors. El capital mana la força de treball; les coses amasadse, allò que és mort, té un valor superior a la força de treball, a les capacitats humanes, a allò que és viu (…)
Com a conseqüència del desenvolupament del capitalisme, som testimonis d’un procés creixent de centralitzacio i de concentració del capital. Les grans empreses esclafen les més petites. Centenars d’accionistes “posseeixen” l’empresa; una burocràcia directiva la dirigeix. Tot fa que es desenvolupi el moviment obrer i apareguin els sindicats on el treballador individual no ha de negociar per si mateix i per a si mateix sino que són representats per una altra burocràcia enfront els colossos industrials.
La concentració del capital també afecta a l’organització del treball. L’individu perd la seva individualitat i passa a ser una peça prescindible de la màquina. El problema humà del capitalismo modern: el capitalismo modern necessita homes que cooperin dòcilment i en gran nombre; que vulguin consumir cada vegada més, i amb uns gustos que estiguin estandaritzats i siguin fàcilment influenciables i previsibles. Necessita homes que se sentin lliures i independents, no subjectes a cap autoritat ni principi de consciència, però desitjosos de ser dirigits, que facin el que s’espera d’ells, per encaixar en la màquina social sense friccions; que puguin ser guiats sense haver de forçar-los, ser conduïts sense líders, empesos sense un objectiu –excepte el de cumplir, estar en moviment, funcionar, tirar endavant. Quin és el resultat? L’home modern és alienat de si mateix, dels seus companys i de la natura[3]. Ha estat transformat en un article de consum (...) Les relacions humanes són bàsicament relacions d’autòmats alienats (...) Malgrat que tothom intenta ser tan a prop dels altres com pot, tothom continua estant completament sol, impregnat d’una profunda sensació d’inseguretat, angoixa i culpa, que sempre sorgeix quan la separació humana no es pot superar. La nostra civilització ofereix molts pal·liatius, que ajuden la persona a ser conscientment ignorant de la seva solitud: en primer lloc, l’estricta rutina de la feina mecànica i burocratitzada (…) En la mesura en què la rutina no ho aconsegueix, l’home supera la seva desesperació inconscient per mitjà de la rutina de la diversió, el consum passiu de sons i imatges que ofereix la indústria de la diversió, i també amb la satisfacció de comprar coses noves, i aviat canviar-les per altres. De fet, l’home modern és semblant a la imatge que Huxley descriu a Un món feliç: ben alimentat, ben vestit, llevat del més superficial, amb les persones que l’envolten, guiat per eslògans “Quan l’individu sent, la comunitat trontolla”, “Mai no deixis per demà la diversió que pots tenir avui”, “Avui dia, tothom és feliç”. Actualment, la felicitat de l’home consisteix a “divertir-se”. La diversió radica en la satisfacció de consumir i “aplegar” articles de consum: imatges, aliments, persones, llibres, pel·lícules. Tot és consumit, engolit. El món és un gran objecte per als nostres desitjos però quedem eternament decebuts. El nostre caràcter està dirigit a intercanviar i rebre, a bescanviar i consumir; tot, tant els objectes espirituals com els materials.
Pel que fa a l’amor, la situació correspon a aquest caràcter social de l’home modern. Els autòmats no poden estimar; poden intercanviar els seus “packs de personalitat” i esperar-ne un tracte just. Una de les expressions més significatives de l’amor, i sobretot el matrimoni feliç, l’ideal descrit és el de l’”equip” (…) Tota aquesta mena de relació equival a una relació sense friccions entre dues persones que continuen sent estranys durant tota la vida, que mai no arriben a una “relació central”, sinó que es tracten l’una a l’altra amb cortesia.
En aquest concepte del matrimoni es posa èmfasi especial a trobar un refugi per a una sensació de solitud que d’una altra manera seria insoportable. En l’”amor” un ha trobat, finalment, un refugi de la solitud. Un forma una aliança de dos contra el món, i aquest egoisme à deux es confon amb l’amor i la intimitat.
Aquesta tolerància mútua és una evolució relativament recent. Abans de la Primera Guerra Mundial se suposava un concepte d’amor en què la satisfacció sexual mútua es creia la base per unes relacions amoroses satisfactòries i, en conseqüència, per a un matrimoni feliç. Molts llibres donaven instruccions referents al comportament sexual correcte en el que es creia un “desajustament sexual”. La idea subjacent era que l’amor és fruit del plaer sexual i que si dos persones aprenen a satisfer-se sexualment l’una a l’altra, s’estimaran. Creien que emprar les tècniques adecuades no tals sols era la solució dels problemes tècnics de la producció industrial, sinó de tots els problemes humans. (Freud: l’amor és un fenomen sexual i no existeix per ell mateix sinó que és generat pel sexe)
Però l’amor no és el resultat d’una bona connexió sexual, sinó al contrari, la bona connexió sexual és resultat de l’amor.
Freud segons Fromm:
Concepte sobrevalorat de l’amor com a resultat del sexe
Reacció contra moral victoriana
Concepte prevalent de l’home que està basat en l’estructura del capitalisme.
Segons Freud, la satisfacció plena i inhibida de tots els desitjos instintius generaria salut mental i felicitat. Però les dades clíniques demostren clarament que els homes –i dones- que dediquen la vida a una satisfacció sexual il·limitada no aconsegueixen la felicitat, i sovint pateixen conflictos o símptomes neuròtics greus.
(…) La condició bàsica per a l’amor neuròtic és el fet que un o tots dos “amants” s’han mantingut vinculats a la figura d’un dels progenitors i transfereixen els sentiments, les expectativas i els temors que abans tenien envers el pare o la mare a la persona estimada en la vida adulta (…) L’exemple de relació amorosa neuròtica que avui dia trobem més sovint està relacionat amb els homes que, en el seu desenvolupament emocional, s’han mantingut lligats en un vincle infantil amb la mare. Són homes que mai no han estat desmamats de la mare. Volen la seva protecció, el seu amor, calidesa, atenció i admiració (…) Aquests homes sovint són força afectuosos i simpàtics (…) Però la seva relació amb la dona és superficial i irresponsable. El seu objectiu és ser estimat, no estimar (...)
La mare pot donar vida, i pot prendre-la. És la que fa reviure i la que destrueix. Pot fer mirades d’amor, i ningú no pot ferir més que ella (…)
És més complicat el tipus d’alteració neuròtica en l’amor basat en un tipus diferent de situació parental, que es dóna quan els pares no s’estimen però estan massa cohibits per batallar-se o donar obertament cap senyal d’insatisfacció. Al mateix temps, el seu distanciament fa que no siguin espontanis en la relació amb els fills. El que experimenta una nena és un ambient de “correcció”, però que no permet mai un contacte estret amb el pare ni amb la mare i que, per tant, fa que no ho entengui i tingui por. No està mai segura del que senten o pensen els pares; sempre hi ha un element desconegut, misteriós, en l’ambient. A conseqüència d’això, la nena es retira al seu món, somia desperta, es mostra distant, i manté aquesta actitud en les seves relacions amoroses posteriors.
A més, la retirada provoca el desenvolupament d’una forta ansietat, un sentiment de no estar fermament arrelada en el món, que sovint condueix a tendències masoquistas com l’única manera d’experimentar una emoció intensa. (…) Alguna vegada, inconscientment provoquen aquest comportament (treure de pollaguera) per tal de posar fi al suspens turmentador de la neutralitat afectiva.
Formes d’amor irracional:
L’amor idòlatra: és una forma de pseudoamor freqüent i que sovint s’experimenta com el “gran amor” (potenciat a les novel·les i a les pel·lícules). Si una persona és inmadura emocionalment tendéis a “idolatrar” la persona estimada i és adorada com el summum bonum (…) Es perd en la persona estimada enlloc de trobar-se a si mateixa en la persona estimada. Com que, de fet, a llarg termini ningú pot satisfer les expectatives del seu adorador idòlatra, s’ha de produir la decepció, i com a remei es busca un altre ídol, de vegades en un cercle sense fi. El tret característic d’aquest tipus d’amor idòlatra és, al començament, la intensitat i la manera sobtada com sorgeix l’experiència amorosa. Sovint es descriu com el gran amor, el veritable. I en veritat, reflecteix la intensitat i la profunditat de l’amor de l’idòlatra.
L’amor sentimental: radica en el fet que l’amor és experimentat només com una fantasia, i no en la realció real amb una persona que és real. La forma més estesa d’aquest tipus d’amor es troba en la satisfacció de l’amor indirecte que experimenta el consumidor de pel·lícules, històries d’amor de revistes i cançons d’amor. Tots els desigs no acomplerts troben la seva satisfacció en el consum d’aquests productes (…) Un aspecto important de l’amor sentimental és l’abstractificació de l’amor en termes de temps (…) L’home modern viu en el passat o en el futur, no en el present (…) Tant si l’amor s’experimenta indirectament participant en experiències fictícies d’altres, com si trasllada des del present cap al passat o al futur, aquesta forma abstractificada i alienada de l’amor serveix d’opiaci que alleuja el dolor de la realitat, la solitud i la separació de l’individu.
Una altra forma de amor neuròtic deriva de l’ús de mecanismes projectius amb el propòsit d’evitar els problemes i concentrar-se en els defectes i les flaqueses de la persona “estimada”. Tenen una valoració molt afinada fins i tot dels defectes menors de l’altra persona, i continuen ignorant feliçment els seus propis defectes (…) Si dos ho fan alhora, la relació d’amor es transforma en una relació de projecció mútua (…)
Una altra forma de projecció és la dels problemes propis en els fills. Primerament, aquesta projecció sovint té lloc en el desig de fills. En aquests casos, el desig de tenir-ne abans que res està determinat per la projecció dels propis problemes d’existència en la dels fills. Quan una persona sent que no ha aconseguit que la seva vida tingui sentit, intenta que n’adquireixi en termes de la vida dels seus fills. Però és segur que un fallarà amb si mateix i amb els fills. En el primer cas perquè cada persona ha de resoldre per si mateixa el problema de l’existència, i no a través d’una altra. En el segon, perquè li falten les qualitats que necessita per guiar els fills en la seva pròpia cerca d’una resposta. Els fills també serveixen per a propòstits projectius quan es planteja la qüestió de dissoldre un matrimoni infeliç (...)
Un error freqüent és la falsa il·lusió que l’amor significa necessàriament l’absència de conflicte. En realitat, els conflictes de la majoria de persones són intents d’evitar conflictes reals. Els conflictes reals entre dues persones no són destructius. Condueixen a l’aclariment, produeixen una catarsi de la qual totes dues persnes surten amb més coneixements i més forces (...)
L’amor únicament és possible si dues persones es comuniquen l’una amb l’altra des del centre de la seva existencia, és a dir, si cada una d’elles s’experimenta des del centre de la seva existencia (…) que són una en l’altra tot sent una amb si mateixes, en lloc d’escapar de si mateixes (…)
Igual que els autòmats no es poden estimar l’un a l’altre, tampoc no poden estimar Déu (…) Aquest fet està en contradicció flagrant amb la idea que som testimonis d’un renaixement religiós en aquesta època. Res no podria estar més lluny de la realitat. El que estem presenciant és una regressió cap a un concepte idòlatra de Déu i una transformació de l’amor a Déu (…) La gent està ansiosa, no té principis ni fe, es troba que no té cap objectiu, excepte el d’avançar (…) continuen sent infants (…)
És cert que en cultures religioses com la de l’edat mitjana l’home contemplava a Déu com un pare i una mare que l’ajudaven però es prenia Déu seriosament, vivint una vida segons els seus principis i aconseguir la “salvació” (…) Avui no es fa aquest esforç. La vida diària està estrictament separada de qualsevol valor religiós. Està dedicada a la lluita per aconseguir articles materials i a l’esforç per triomfar en el mercat de la personalitat. Els principis en què es basen els nostres esforços seculars es fonamenten en els de la indiferència i l’egoisme (individualisme). L’home de les cultures vertaderament religioses es pot comparar amb un infant de tres anys, que plora demanant el pare quan el necessita i, en canvi, és força autosuficient quan pot jugar.
En aquest sentit, en la dependència infantil d’una figura antropomòrfica de Déu sense la transformació de la vida segons els seus principis, estem més a prop d’una tribu idòlatra primitiva que no de la cultura religiosa de l’edat mitjana. En un altre sentit, la nostra situació religiosa mostra trets que són nous i característics només de la societat capitalista contemporània (…) L’home modern s’ha transformat a si mateix en un article de consum. Experimenta la seva energia vital com una inversió amb la qual hauria d’obtenir el màxim profit, considerant la seva posició i la situació en el mercat de la personalitat. Està alienat d’ell mateix, dels homes del seu entorn i de la natura. El seu principal objectiu és un intercanvi avantatjós de les seves aptituds, coneixements i de si mateix, del seu « pack de personalitat », amb altres persones que estiguin igualment interessades en un intercanvi just i beneficiós. La vida no té cap objectiu, excepte moure ; cap principi, tret del d’un intercanvi just, i de cap satisfacció, llevat de consumir (...)
La religió s’alia amb l’autosuggestió i amb la psicoterapia per ajudar l’home en les seves activitats professionals. En els anys 20 un encara no s’adreçava a Déu per “millorar la seva personalitat”. El best-seller de l’any 1938, de Dale Carnegie, How to Win Friends and Influence People o el dels 50 The Power of Positive Thinking del reverend N.V. Peale. En aquest tipus de llibres es recomana l’amor a Déu per tenir més èxit. “Fes que Déu sigui el teu company” significa fer que Déu sigui soci en els negocis, més que ser un amb Ell en l’amor, la justícia i la veritat. Igual que l’amor fraternal s’ha substituït per la justícia impersonal, Déu ha estat transformat en un remot Director General de l’Univers, S.A; saps que és allà, Ell dirigeix el xou (encara que segurament també funcionaria sense Ell) i mai no el veus, però n’adments el liderat mentre tu “hi poses de part teva”.
IV La pràctica de l’amor
¿Es pot aprendre res de la pràctica d’un art, excepte practicant-lo ? (...) La practica de qualsevol art té uns determinats requisits generals:
La disciplina. Qualsevol cosa que només faci “si estic d’humor” pot ser un entreteniment bonic o divertit però no arribaré a ser un mestre en aquell art (…) Un pot pensar que res no és més fàcil d’aprendre per a l’home modern que la disciplina. ¿Que potser no passa vuit hores al dia de la manera més disciplinada en una feina que està estrictament rutinitzada?. El fet, però, és que l’home modern té poquíssima disciplina fora de l’àmbit de treball. Quan no treballa, vol fer el mandrós, el gandul o, per dir-ho amb una paraula més bonica, vol “relaxar-se”. Aquest mateix desig d’indolència és una reacció contra la rutinització de la vida (…) Sense aquesta disciplina, la vida esdevé confusa, caòtica i mancada de concentració. ¿Com es practica la disciplina? La recomanació dels nostres avis seria llevar-se d’hora, no complaure’s en luxes innecessaris i treballar de valent. És una disciplina rígida i autoritària basada en les virtuts de la frugalitat i l’estalvi essent sovint hostil a la vida. La disciplina ha de ser una expressió de la pròpia voluntat; que es percebi com a agradable, i que un s’acostumbri que acabaria trobant a faltar si deixés de practicar-lo. A occident es perceb com a una pràctica dolorosa; a Orient fa temps es va reconèixer que allò que és bo per a l’home –en cos i ànima- també ha de ser agradable encara que calgui superar certes resistències.
La concentració és una condició necessària per dominar un art però és un valor escàs en la nostra cultura, encara més que l’autodisciplina. Al contrari, la nostra cultura porta a una forma de vida no concentrada i difusa. Fem moltes coses alhora: llegir, escoltar la ràdio, parlar, fumar, menjar, beure…Som consumidors amb la boca oberta, àvids i disposats a empastar-nos de tot: imatges, licors, coneixements…Aquesta falta de concentració es mostra clarament en el fet que ens costa estar sols amb nosaltres mateixos. Seure en silenci sense fer res és imposible per a la majoria de persones. (fumar implica : mà, boca, ulls, nas).
La concentració és molt més difícil de practicar. Ser capaç de concentrar-se és ser capaç d’estar sol amb un mateix. I aquesta capacitat és precisament una condició per a la capacitat d’estimar (paradoxa). Si estic lligat a una altra persona perquè no puc valer-me per mi mateix, podrà ser un socorrista, però la relació no és d’amor. Qualsevol que intenti estar sol amb si mateix descobrirà com n’és de difícil. Començarà a sentir-se inquiet, nerviós i pot sentir una forta ansietat. Tendirà a racionalitzar la seva poca predisposició a aquesta pràctica pensant que no té cap valor (…) També observarà que li vénen al cap tota mena de pensaments, i que s’apoderen d’ell. Es trobarà pensant en els seus plans o en alguna cosa que ha de fer, on ha d’anar, en comptes de permetre que la seva ment es buidi (…) Un ha d’estar concentrat en tot el que fa (…) les coses més trivials revesteixen una nova dimensió de realitat perquè reben tota la nostra atenció. Aprendre a concentrar-se requereix evitar, en la mesura del possible, la conversa trivial, és a dir, la que no és genuïna (no abstractificant) (…) Evitar les males companyies (de cercles perniciosos i depriments), de persones cruels i destructives; dels zombis, persones que tenen l’ànima morta, encara que el seu cos és viu; persones els pensaments i les converses dels quals són trivials; que xerren en lloc de parlar, que afirmen opinions clixé en comptes de pensar (…) En primer lloc, estar concentrat amb relació als altres és saber escoltar. La majoria de persones escolten els altres, i fins i tot donen consells, sense escoltar realment. No es prenen seriosament el que diu l’altre i la conversa els cansa. Tenen la falsa sensació que encara estarien més cansats si escoltessin amb concentració. Però el cert és el contrari. Qualsevol activitat, si es duu a terme de manera concentrada, fa que un estigui més despert (encara que després es nota un cansament natural i beneficiós), mentre que qualsevol activitat sense concentració provoca son –tot i que, al mateix temps, fa que resulti difícil dormir al final del dia.
Paciència. Si un busca obtenir resultats ràpids no aprendrà mai un art. Tot el nostre sistema industrial fomenta la rapidesa, és a dir, la no-concentració. Totes les nostres màquines estan dissenyades amb vista a la rapidesa (…) La màquina que pot produir la mateixa quantitat en la meitat de temps és el doble de bona que la més vella, que és més lenta. Com en tants altres aspectes, els valors humans han passat a estar determinats pels econòmics (...) Per tenir una idea de què és la paciència, un només ha de mirar un nen que aprèn a caminar. Cau, torna a caure i cau un altre cop, millorant-se, fins que un dia camina sense caure.
L’home modern pensa que perd alguna cosa –temps- si no fa les coses ràpidament, tot i que no sap què fer amb el temps que estalvia, tret de matar-lo.
Finalment, una condició per aprendre qualsevol art és un interès suprem pel domini d’aquell art (…)
Un no comença a aprendre un art directament, sinó indirectament, com si diguéssim. Cal aprendre moltes altres coses –que sovint sembla que no tinguin relació- abans de començar amb l’art en si (…) Si un vol arribar a ser un mestre en qualsevol art, tota la seva vida ha d’estar-hi dedicada o, si més no, relacionada. La mateixa persona esdevé un instrument en la pràctica de l’art (…)
Abans l’home més valorat era la persona amb unes qualitats espirituals destacades. El mestre no només era font d’informació sinó que la seva funció era transmetre unes determinades actituds humanes. En la societat capitalista contemporània –i també al comunisme rus-, els homes que es proposen per ser sadmirats i emulats són de tot menys portadors de qualitats espirituals significatives. Davant la mirada pública bàsicament hi ha els que donen a l’home mitjà una sensació de satisfacció indirecta: estrelles de cinema, cantants. Aquests són els models per emular. La principal qualificació que tenen per a la seva funció sovint és que han aconseguit ser notícia (…) Si no aconseguim mantenir viva una visió de vida madura, llavors realment estem confrontats amb la probabilitat que tota la nostra tradició cultural s’ensorri (…)
Cenyint-nos a les qualitats necessàries per a la capacitat d’estimar.
La principal condició per aconseguir l’amor és la superació del propi narcissisme on els altres deixen de ser útils o perillosos. El pol contrari del narcissisme és l’objectivitat. És la facultat de veure les persones i les coses tal com són i de ser capaç de separar aquesta imatge objectiva d’una imatge formada pels propis desitjos i pors. Totes les formes de psicosi mostren la incapacitat de ser objectiu. Per a la persona dement, l’única realitat que hi ha és la de dins seu, la de les seves pors i desitjos. Veu el món exterior com si fossin símbols del seu món interior, com la seva creació (…)
La persona dement o el que somia fracassa completament a l’hora de tenir una visió objectiva del món exterior; però tots nosaltres som més o menys dements, o estem més o menys adormits (…)
Quants pares experimenten les reaccions dels fills en termes de si és obedient, si els dóna plaer, si és un orgull per a ells, etc. en lloc de percebre o estar interessats en el que l’infant sent ell mateix i per si mateix? (…)
La facultat de pensar objectivament és la raó, i l’actitud emocional que hi ha darrere la raó, la humilitat (…)
L’amor, doncs, depèn de l’absència relativa de narcisismo i requereix el desenvolupament de la humilitat, l’objectivitat i la raó (…)
La capacitat d’estimar depèn de la nostra capacitat de créixer, de desenvolupar una orientació productiva en la nostra relació amb el món i envers nosaltres mateixos. Aquest procés de sortir, de naixement, de despertar, requereix una qualitat com a condició necessària : la fe. (…)
Per fe irracional entenc la creença (persona o idea) que està basada en la pròpia submissió a l’autoritat irracional. En canvi, la fe racional és una convicció arrelada en la pròpia experiencia de pensament o de sentiment, (…) és una qualitat de la certesa i la fermesa que tenen les nostres conviccions, (…) impregna tota la nostra personalitat.
La fe racional arrela en l’activitat productiva intel·lectual i emocional (…) La fe en la visió com un objectiu racionalment càlid que es vol perseguir, la fe en la hipótesis com una proposició plausible i la fe en la teoria final, isn més no fins que s’ha arribat a un conses general pel que fa a la seva validesa. Aquesta fe està arrelada en la pròpia experiència, en la confiança en la capacitat de pensament, observació i criteri. Així com la fe irracional és l’acceptació d’alguna cosa com a la veritat només perquè una autoritat o la majoria ho diuen, la racional es fonamenta en una convicció independent basada en la pròpia observació i en el pensament productiu (…)
Educació (e-ducere_dur endavant o treure a la llum alguna cosa que hi ha en potència) és ajudar a l’infant a comprendre el seu potencial. El contrari d’educació és manipulació, que està basada en l’absència de fe en el creixement dels potencials i en la convicció que un infant només estarà bé si els adults posen en ell el que és desitjable i reprimiesen el que sembla indesitjable (…)
Prendre’s les dificultats, els contratemos i les penes de la vida com un repte que cal superar i que ens fa més foros, i no com un càstig injust que no hauria de recaure en nosaltres, requereix fe i valor.
La pràctica de la fe i el valor comença amb petits detall de la vida cuotidiana. El primer pas és apreciar on i quan perdem la fe, mirar a través de les racionalitzacions que s’utilitzen per cobrir aquesta pèrdua de fe, reconèixer en què actuem d’una manera covarda, i novament veure com ho racionalitzem. Identificar com cada traïció a la fe ens afebleix i com unamajor felblesa porta a una nova traïció en un cercle viciós (…)
Una actitud indispensable per a la pràctica de l’art d’estimar és l’activitat (…) Seré incapaç de relacionar-me activament amb la persona estimada si sóc mandrós (…) El son és la única situació adecuada per a la inactivitat. L’estat de vigilia és un estat en què la peresa no hi hauria de tenir lloc. Avui dia, la situació paradoxal en un gran nombre de persones es que estan mig adormides quan estan despertes i mig despertes quan dormen, o quan volen dormir (…) No avorrir-se és una de les principals condicions per estimar. Estar actiu en pensament, sentiments, amb els ulls i les orelles, durant tot el dia, per evitar la peresa interior és una condició indispensable per l’art d’estimar (…)
Tot i que es parla molt de l’ideal religiós de l’amor pel veí, les nostres relacions en realita testan determinades pel principi de justícia. Justícia en el sentit de no valer-se pel frau i l’engany en l’intercanvi de béns i serveis i també en el de sentiments. “Et dono tant com em dónes”, en béns materials i també en amor és la màxima ètica predominant en la societat capitalista. Fins i tot es pot dir que el desenvolupament de l’ètica de la justícia és la particular contribució ètica de la societat capitalista (…)
En les societats precapitalistas, l’intercanvi de béns estava determinat per la força directa, la tradició o per llaços personals. En el capitalisme és l’intercanvi en el mercat (…) Cada persona intercambia el que té per vendre per allò que vol adquirir en les condicions del mercat, sense fer ús de la força ni del frau.
L’ètica de la justícia es presta a confusió amb l’ètica de la Regla d’Or. La màxima “fer als altres el que voldries que et fessis a tu” es pot interpretar com “sigues just en els teus intercanvis amb els altres”. Però originàriament es va formular com una versió popular de la frase bíblica: “Estima als altres com a tu mateix”. Realment, la norma judeocristiana de l’amor fraternal és totalment diferent de l’ètica de la justícia. Significa estimar l’altre i sentir-se’n responsable i un amb ell mentre l’ètica de la justícia significa no sentir-se responsable sinó distant i separat. Significa respectar els drests del teu veí però no estimar-lo (…)
La màxima és popular perquè es pot interpretar en termes d’ètica justa (…) Però la pràctica de l’amor ha de començar per reconèixer la diferència entre justícia i amor (…)
Si tota la nostra organització social i econòmica es basa en el fe que cadascú busqui el seu propi benefici, si està governada pel principi de l’egoisme només moderat pel principi de la justícia, ¿com es poden fer negocis i practicar l’amor? (…)
El principi que hi ha al darrere de la societat capitalista i el principi de l’amor són incompatibles. Però la societat moderna vista de manera concreta és un fenomen complex (…)
Les persones capaces d’estimar, dins del sistema actual, necessàriament són excepcions. Actualment, l’amor és, per necessitat, un fenomen marginal. I no tant perquè moltes ocupacions no permetrien una actitud d’amor, sinó pel fet que l’esperit d’una societat centrada en la producció àvida de béns de consum és tal que només l’inconformista se’n pot defensar amb èxit (…)
La nostra societat està regida per una burocràcia directiva, per polítics professionals. Les persones estan motivades per la suggestió de masses, i l’objectiu és produir i consumir més, com a finalitats en si mateixes. Totes les activitats estan subordinades a objectius econòmics, els mitjans s’han convertit en finalitats ; l’home és un autòmat : ben alimentat, ben vestit però sense gaire interès en allò que és la seva qualitat i la seva funcio peculiarment humana. Si un home és capaç d’estimar, cal situar-lo en el seu lloc suprem. La maquinària econòmica l’ha de servir, enlloc de ser ell qui serveixi la maquinària. Se li ha de permetre compartir l’experiència, compartir el treball en compte de compartir beneficis. La societat s’ha d’organitzar de tal manera que la naturalesa social i plena d’amor de l’home no estigui separada de la seva existencia social, sinó que siguin una sola. Si és cert que l’amor és l’única resposta sensata i satisfactòria al problema de l’existència humana, aleshores qualsevol societat que exclogui el desenvolupament de l’amor, a llarg termini ha de desaparèixer per la seva contradicció amb les necessitats bàsiques de la naturalesa humana (…) Analitzar la naturalesa de l’amor és descobrir la seva absència general avui dia i criticar les condicions socials que en són responsables. Tenir fer en la possibilitat de l’amor com un fenomen social i no un d’individual-excepcional és una fe racional basada en la comprensió de la mateixa naturalesa de l’home.
[1] Ja es refereix anteriorment a la forma enganyosa de l’amor maternal. Enganyosa perquè la primera fase de la incondicionalitat normalment ve donada. L’adquirida, la segona fase d’acceptació de la separació i amor per la vida és de treball personal, una expressió d’un mateix, un acte de consciència que metaforitza amb la mel.
[2] Lao Tsé. The Tâo Teh King, The Sacred Books of the East, Max Mueller (ed)., vol. XXXIX, Oxford University Press, Londres, 1927, p.120. (Traduït al castellà com Los libros sagrados de Oriente)
[3] Alienació i societat moderna a Psicoanálisis de la sociedad contemporánea de Fromm. FCE, 1956