L’art d’estimar, Ovidi. L’esparver
1. Introducció (una mica Freestyle resumint)
(…) serà Aristòtil en la seva Poètica qui farà la primera gran teoria dels gèneres literaris. (…) Per a Aristòtil la literatura és mimesis i les obres es diferencien en la manera d’imitar (els gèneres: narració i drama) i els objectes imitats (els registres: alta, mitja o baixa literatura). (…) Hem d’entendre la poesia en Aristòtil com a creació (del verb poiéo, “fer”). La tragèdia i l’epopeia són els màxims exponents de l’alta literatura.
Horaci (65-27aC) basa la seva Art Poètica en les doctrines aristotèliques però aposta per la mescla i defineix els gèneres en funció de la mètrica i del contingut.
Quintilià (35-95dC) exposa en la seva Institució oratòria una teoria retòrica dels gèneres: divideix els escriptors en poetes (èpics, lírics, tràgics i còmics), historiadors, oradors i filòsofs. Els gèneres seran la lírica, l’èpica, la dramàtica i la didàctica.
Al Renaixement es torna a la poètica clàssica seguint els models d’Aristòtil o d’Horaci.
El pensament il·lustrat preromàntic trenca el concepte d’univesalitat dels gèneres.
La teoria romàntica dels gèneres serà esposada per Hegel en el tercer llibre de les seves Lliçons d’estètica. Serà molt exhaustiu i influent al segle XIX. Per ell, els gèneres literaris son els mitjancers entre la creació artística i l’ideal de bellesa que vol ser expressat. Distingeix entre poesia èpica (formes breus, poemes didàctico-filosòfics, formes bàsiques i formes secundàries), poesia lírica (formes mixtes i formes líriques) i poesia dramàtica (tragèdia, comèdia, tragicomedia i drama modern).
El personatge que més ha aportat a la teoria dels gèneres durant el segle XX ha estat M. Bajtin (1898-1975). Per a ell l’objectiu central de la poètica és el gènere.
2. Classificació dels gèneres literaris
Pel que fa a la literatura llatina la classificació dels gèneres literaris més complera és la que fa refència a la funció principal de cada tipus de discurs, o bé a la finalitat que es proposa l’autor en el moment d’escriure.
Gènere dramàtic
Aquesta finalitat pot ser representar una acció (Concebudes per a ésser representades no llegides. El text s’enriqueix amb elements paratextuals (interpretació i posada en escena). Formes del drama: comèdia, tragèdia.
Gènere narratiu
Presentar una història dins un espai cronològic. Es bàsica la noció de diacronia, de pas del temps, i que no comporten un element paratextual i tenen per destinació la lectura i no la representació. És el cas de l’epopeia, la novel·la, la història, l’autobiografia i la faula.
Gènere demostratiu
Esposar un sistema. La diacronia deixa pas a la sincronia. Es tracta d’una literatura didàctica, que pren a Roma, com ja ho havia fet a Grècia, la triple forma de poema, tractat i diàleg.
Gènere afectiu o expressiu
Expressar un estat d’ànim. La temporalitat recau en la instantanietat. La poesia és la que expressa millor aquesta afectivitat. Es tracta, doncs, de la poesia lírica, de l’elegia, de la sàtir i de l’epigrama. (a més, a Roma trobem els textos oratoris i epistolars).
L’Ars amatoria participa de dos gèneres: la poesia elegíaca i la didàctica. Del primer quant a la temàtica i a la mètrica, del segon pel que fa a la metodología.
2.1. La poesia elegíaca
Segons l’IEC l’elegia és un “poema, sovint d’assumpte trist o planyívol, que en la poesia grega i llatina era format per dístics elegíacs, un hexàmetre seguit d’un pentàmetre”. En les literatures modernesl l’elegia es defineix pel contingut i en les antigues, per la mètrica.
Leg-, de grec, “dir”; e fonema per la interjecció de dolor “ai”. Eleéin “compadir-se”.
El dístic elegíac es presta a expressar tristesa.
2.1.1. L’elegia grega
Escrits en dístics elegíacs hi ha poemes gnòmics, morals i polítics, patriòtics i guerrers, filosòfics i epigrames fúnebres i eròtics. I poemes per cantar a l’amor. És probable que els conceptes de poesia elegíaca i poesía amorosa tendissin a apropar-se.
2.1.2. L’elegia llatina
A Roma trobem escrits en dístics elegíacs poemes didàctics, com L’ar d’estimar i els Fastos d’Ovidi, i tècnics, com el Poema sobre l’empelt de Pal·ladi. El primer llatí que recorre al dístic, Càtul, no li dóna cap funció particular. Al segle I aC el metre elegíac és usat per a diferents temes. Però al “segle d’August” el dístic esdevindrà el metre de la poesia amorosa com havia passat a Grècia. I l’elegia era un poema d’amor que pot expressar tristesa.
2.1.3 Els elegíacs llatins
Tibul, Properci, Ovidi
Catul, primer poeta llatí en cantar els seus propis amors i en fer ús del dístic elegíac sistemàticament però no en temàtica amorosa encara.
Corneli Gal considerat inventor de l’elegia amorosa; Tibul, Properci.
Ovidi Nasó (43-18dc) l’últim dels poetes elegíacs de l’època d’August. L’ars amatoria amb els Remedia amoris constituyesen la cara i la creu de la mateixa moneda: en el primer esposa l’art de seduir i en el segon, a deslliurar-nos de les penes d’amor.
El gènere fou ressuscitat per Maximilià al segle VI. D’ell són cinc elegies de tema eròtic. El llenguatge i les imatges són ovidianes.
2.2. La poesia didàctica
Oralitat, recitar com a mnemotécnica. La poesia precedeix a la prosa. Tractats escrits en vers. Segons M. Bernd Effe a Poesia i ensenyament, es poden distinguir tres tipus de poemes didàctics segons les intencions del poeta: ensenyar la matèria (poètica com a mitjà); l’ensenyament de la matèria no és més que un pretext per la composició del poema. Les vertaderes preocupacions són estètiques i literàries; intencions didàctiques on l’objectiu no és la matèria. Seguint a Bernd Effe parlarem de didàctica científica i filosòfica, didàctica cristiana, didàctica agronòmica, didàctica menor (pesca i caça) i didàctica amorosa.
2.2.1 Didàctica científica i filosòfica
De rerum natura, Tit Lucreci Car (98-55ac). És un tractat de física, història natural i antropología. Conté tota la filosofia d’Epicur però l’originalitat de Car és que escriu en vers.
I altres tractats sobre astronomia, agricultura, vulcanisme.
2.2.2. Didàctica cristinana
La poesa didàctica trobarà en el cristianisme l’ocasió de renovar-se. El poeta Prudenci (348-410) va escriure dos poemes didàctics i polèmics: en un esposa la qüestió del la trinitat de Déu o Apoteosis i en l’altre el problema de l’origen del mal o Hamartigenesis. En ells defensa les tesis de l’ortodoxia catòlica.
2.2.3. Didàctica agronòmica
Les Geòrgiques de Virgili és el primer exemple romà de didàctica sobre teme agrari. Dels quatre cants, el primer està dedicat als cereals, el segon, a la viticultura i a l’arboricultura, el tercer a la ramaderia i el quart a l’apicultura. Es basa ens Els Treballs i els dies d’Hesíode però en realitat no té res de didàctic sino que el poema té una significació social i política.
Pal·ladi, Columel·la…
2.2.4. Didàctica menor: la pesca i la caça
2.2.5. Didàctica amorosa.
L’erotodidaxi o didàctica de l’amor, té els seus precedents en Sócrates, els sofistas i Epicur. Tenim notícia, a través de Suetoni i Marcial, de poemes didàctics amorosos escrits per una poeta grega, Elefantes, els quals sembla que contenien consells per a l’embelliment de la dona. A la literatura hel·lenística abundà el cultiu d’aquest gènere. Dins la mateixa elegia romana trobem exemples de didàctica amatòria. En un poema de Tibul (I 4), el déu Príap dóna consells a un tal Tici sobre como enamorar joves. Properci, en I 5, presenta l’alcavota Acantis aconsellant sobre l’amor la seva estimada. Probablement d’aquestes fonts i moltes altres begué Ovidi, el més gran exponent de la poesia didàctica llatina sobre l’amor. Tres obres seves tracten d’aquest tema, les quals en realitat es consideren més una paròdia d’aquest tipus de poesia que no pas obres didàctiques en el sentit estricte. Es tracta de L’art d’estimar (en tres llibres i 2.400 versos), Remeis a l’amor (en 800 versos) i Cosmètics per al rostre femení (que ens han arribat pocs versos).
3. L’Ars amatoria
Tracta més de l’art d’agradar (seducció) que no pas el d’estimar. Els primers dos llibres van destinats als homes i el tercer a les dones. L’objectiu és ensenyar l’art de la seducció i la conservació de l’amor. Una figura elegíaca i alhora didàctica, el praeceptor amoris, el preceptor de l’amor, s’independitza de l’obra per emetre un discurs totalment elegíac: caràcter autobiogràfic o subjectiu, to planyívol o malenconiós, abundancia de tòpics com el carpe diem, militia amoris, exclusus amador, servitium amoris, adynaton –el món al revés-. Locus amoenus. Ovidi es distancia dels elegíacs llatins anteriors introduint la ironia, la paròdia i l’humor, però de manera que no restin serietat i erudició a la seva obra.
El llibre I comença amb una definició del concepte d’ “art”, la deessa Venus el declara artificem renero Amori “mestre del tendre amor”. On trobar dones?. Al fòrum, pòrtics i sobretot al teatre. Introdueix el rapte de les sabines. Al Circ i naumàquia. Segueix un elegi a August. Als balnearis, als banquets, al temple de Diana. A la segona part, com seduïr-les: guanyar-se la complicitat de la seva esclava, segons les dates, al principi més cartes que regals, eloqüència, insistencia, la cura del cos de l’home: als homes els escau una bellesa descurada. Dones forçades, adaptar-se a cada dona.
El llibre II: com conservar l’amor. Cal cultivar l’esperit mé que no pas el cor, ja que la bellesa física és efímera. Paciencia, insistencia, condescendencia, servicialitat. Guanyar-se als criats, regals senzills, poesia, lloar-la, fingir neguit.
“Els beuratges i encanteris no serveixen de res. Cal cultivar l’esperit m´s que no pas el cosa, ja que la bellesa física és efímera. L’autor és mestre de l’amor per pobres, no pas per rics. De què serveixen als rics les ensenyances si pot oferir regals? (...) Cal guanyar-se la confiança dels criats. Els regals senzills també hi poden ajudar; fins i tot la poesia és apreciada per algunes dones. Lloar els seus encants i el seu vestit, fingir neguit quan l’estimada caigui malalta i altres enganys afavoriran la relació. I si no, la força del costum enfortirà l’amor. Si es produeix una ruptura, el millor remei per a la reconciliacó és la unió sexual. El sexe és un regal de la natura. (…) L’home ha de conèixer les seves qualitats, seguint la màxima apol·línia “coneix-te a tu mateix” (gnosci seautón). Cal ser resignat i tolerant amb les infidelitats (Venus, Vulcà, Mart). Acaba aconsellant la discreció la dissimulació dels defectes de l’estimada, qualitats dones madures, conducta homes acte”
Llibre III. L’amor de les dones és més ferm. Consells aparença externa (pentinats, vestits, higiene, dissimulació defectes) i també pel que fa a petites arts que cal saber (riure, plorar, parlar, ballar, cantar, caminar, jugar, poesia elegíaca). Com evitar amants enganyosos: presumits, lladres, els de mala reputació i els mentiders. Aconsella a les dones tenir estil a l’hora d’escriure cartes i no ser gaire avaricioses. Cal tractar l’amant novell diferentment que a l’experimentat. Pot ser útil intecalar alguna negativa i fingir un rival. Consells útils: evitar la vigilancia del marit, desconfiar de les amigues i criades i fingir amor. Ara bé, la gelosia és perillosa i posa a Cèfal i Procris.
4. Pervivència de l’Ars amatoria
Aquesta obra va gaudir de gran difusió entre els seus contemporanis, com també entre les generacions immediatament posteriors, tal com ho demostren les referències que en fan Séneca el rètor (Contr. 9, 5, 17), Quintilià (Inst. 10, 1, 88), Vel·lei Patèrcul (2, 36) i Tàcit
(Dial. 12). Alguns versos de l’Ars amatoria s’han conservat en les parets de Pompeia, al costat d’altres de Virgili i Properci. Més tard, l’obra decau però Isidor de Sevilla l’esmenta en les seves Etimologies (11, 3, 38). La prova de la difusió d’Ovidi en aquesta època (VII i VIII) és la seva presència en les biblioteques conventuals i episcopals d’Europa. Hi havia un sector de l’església molt antiovidià. Pels poetes del Renaixement carolingi és un dels models i la poesia medieval li dona primacia sobre els altres poetes de l’antiguitat. Així, el segle XII ha estat anomenat aetas ovidiana. A França Chrétien de Troyes va fer una traducció de l’Ars amatoria que s’ha perdut però se’n conserven quatre més. A partir del XII es divulguen per tot Europa dos tractats en vers llatí intitulats Facetus, inspirats en Cató, tracte del Jove refinat amb les dones i de l’art de la seducció. Apareix la literatura trobadoresca a Occitània que desenvolupa l’amor cortès. Tots imiten a Ovidi: Amanieu de Sescars al XIII, Guillaume de Loris i Jean de menú al Roman de la rose, al Cançoner de Ripoll. Ovidi és traduït en molts idiomes. I se li atribueixen poemes.
La imitació és el millor testimoni de la popularitat i aquesta imitació es dóna sobretot en les anomenades “comèdies elegíaques”, la més important de les quals és l’anònim Pamphilus de amore, d’origen espanyol o francès, en què Pàmfil, per aconseguir l’amor de Galatea, recorre a la deessa Venus i a una alcavota, que de tant en tant deixa anar algun vers ovidià. A Italia Ovidi serà un dels autors més cultivats. Dante en la Divina Comèdia (Inferno IV, 88 i ss.) el posa al costat d’autors com Homer, Horaci, Virgili i Lucà. Boccaccio s’inspira en ell per al seu Decameró. A la seva novel·la Fiammetta, a la protagonista se li apareix Venus (i no la verge com era propi) i li fa un discurs perquè s’entregui a l’amant, al més pur estil ovidià. Petrarca també s’inspirarà amb el Trionfo d’Amore, però més endavant la poesia amorosa prendrà un camí més espiritual, contrari al d’Ovidi.
A Espanya, Alfons X el Savi esmenta i tradueix alguna de les seves obres en la General Estoria (par IV). Juan Ruiz, Arcipreste de Hita, serà un dels seguidors més fideos del model literiari ovidià en el Libro del buen amor. D’Ovidi pren el didactisme i la combinació del consell i relat exemplificador. Cita al Pamphilus i a Ovidi com a alumnes avantatjats.
Al segle XIV es fa una traducció al grec, en prosa, de llargs fragments de l’Ars amatoria i d’Amores, que es coneix amb el nom de Ovidiana Graeca. Al segle següent, fou un poeta llatí més traduït al castellà, però no pas pel que fa a les obres amoroses sinó a les Metamorfosis. A Catalunya, Francesc Eiximenis cita en la seva obra l’Ars amatoria com a exemple del tipus d’obres que no s’han de llegir dels clàssics, perquè són perjudicials per la salut cristiana. En canvi, els tractats eròtics d’Ovidi van ser les lectures predilectes de Bernat Metge: escriví una obra anomenada : Ovidi enamorat. Ausiàs March es proclama, com Ovidi, “mestre únic i màxim en l’art d’amar”. L’amor que tracta March però és sublim, contemplatiu, espiritual i intel·lectualitzat. D’altres són Jordi de Sant Jordi.
Al segle XVI Ovidi serà el poeta preferit de Plèiade, un grup d’escriptors i crítics que busquen el refinament i embelliment del francès i l’assimilació de la poesia de Grècia i Roma. Joachim du Bellay imita alguna obra ovidiana i Ronsard pren els tòpics amatoria en els poemes a Cassandra Salviati.
A partir del Renaixement els llibres eròtics foren rebutjats pels homes de gran cultura. Els escriptors prefereixen les Metamorfosis. La concepció menys lúdica, més romàntica i platònica de l’amor, que imposarà Tetrarca, fa desaparèixer l’amor ovidià sensual i inmediat.
En el Renaixement, el personatge de la Celestina, l’alcavota maliciosa, té arrels en l’obra d’Ovidi i trobem també petjades en Gracilazo, Aldana, Castillejo, Lope de Vega. Era l’autor preferit de Shakespeare: Romeo i Julieta inclou cites de l’Ars. Segurament hi va haver a Espanya una traducció de l’Ars entre 1559 i 1583 perquè el Catalogus de l’inquisidor Quiroga la prohibeix sempre que fos traduïda a qualsevol llengua vulgar. El mateix Cervantes posarà en boca del Licenciado Vidriera uns versos de l’Ars sense traduir, així no incomplia la prohibició. Tirso es basa en aquesta prohibició per fer palès el seu rebuig vers l’obra. Alguns sonets de Quevedo fan les recomanacions d’Ovidi.
Al segle XVIII decau la influència d’Ovidi i amb l’arribada del romanticisme és marginat i oblidat.
LLIBRE I
SI ALGÚ D’AQUEST POBLE no coneix l’art d’estimar, que llegeixi aquest poema i, instruït per la seva lectura, que estimi. Amb l’art es mouen ràpides les embarcacions a vela i a rem; amb art es desplacen lleugers els carros: amb art ha de ser regit l’amor.
(…) el circ, que pot encabir tanta gent, té moltes possibilitats. No és necessari fer anar els dits per expressar els teus secrets, ni tampoc cal fer cops de cap per indicar que has rebut els missatges; seu, si ningú no t’ho impedeix, vora la teva estimada; atansa el teu costat al seu fins allà on puguis. El bo és que la filera obliga a ajuntar-se, tant si vols com si no vols, i que has de tocar la noia per imposició de l’espai. Llavors busca un motiu de conversa amistosa…
Aleshores la senzillesa, tan escassa en aquesta època nostra, obre ments, un cop déu ha fet desaparèixer la hipocresía. Allí sovint les noies han captivat els cors del joves, i entre els vins i Venus hi ha hagut foc enmig del foc. Llavors no confiïs massa en el llum enganyós de la llàntia: la nit i el vi són obstacles per valorar la bellesa. (Bacus i Cupido)
Tot això ha estat provocat per la passió femenina; és més violenta que la nostra i té més furor. Biblis, Pasífae, Mirra...
Doncs, apa, no dubtis en tenir esperança en totes les dones : entre moltes gairebé no en trobaràs cap que et refusi. Tant les que cedeixen com les que et refusin, a totes els agrada ser pregades : encara que fossis rebutjat, aquest rebuig no té perill per a tu. Però, per què has de ser rebutjat, si un plaer nou sempre agrada, i si el que és aliè captiva més l’ànim que el que és propi?. La collita en camps aliens sempre és més fértil i el bestiar del veí té els braguers més plens. (350)
Observa amb gran superstició l’aniversari de la teva estimada: que sigui negre qualsevol dia que hagis de fer un regal. Encara que intentis evitar-ho, segur que te l’arrancarà; la dona sempre troba estratègies per treure els diners de l’amant desitjós.
Un venedor mal vestit vindrà cap a la dona delerosa de comprar i, estant tu assegut, exposarà les seves mercaderies; ella et pregarà que les miris perquè sembli que hi entens ; després et farà un petó, i finalment et demanarà que compris. Et jurarà que això la farà contenta per molt anys (425) Et dirà que és ara quan ho necessita i que és ara que fas bé de comprar-ho. Si al·legures que no tens diners a casa per donar-li, et demanarà un pagaré, de manera que et penediràs d’haver après a escriure. I què dir quan demana regals amb un pastís que ella pretén que sigui d’aniversari? I quan neix tantes vegades com calgui per al seu propi benefici’ I què dir quan plora desconsolada per una falsa pèrdua i fingeix que una arracasa li ha caigut de l’orella? Demanen que els prestis moltes coses, i un cop prestades no les volen tornar. Ho perds i no reps cap agraïment pel teu perjudici. Deu boques amb altres tantes llengües no em bastarien per explicar els maleïts paranys d’aquestes meuques.
Aquest és l’objectiu, aquesta és la feina: unir-te a ella sense cap regal previ; per no donar-te gratis allò que ja et va donar, t’ho seguirà donant.
Si no accepta el teu escrit i el torna sense haver-lo llegit, espera que el llegeixi i manté ferm el teu propòsit. Amb el temps els vedells esquerps s’acaben sotmetent a l’arada, amb el temps s’ensenya el cavalls a suportar la resistencia dels frens. L’anell de ferro es desgasta amb l’ús constants de la terra. Què hi ha més dur que una roca, i què més tou que l’aigua? (475) I no obstant això, les roques dures són foradades per l’aigua tova.
No se t’acudeixi arrissar-te els cabells amb les tenalles, ni de depilar-te les cames amb la mordaç pedra tosca. Deixa que facin això els que canten a la mare Cíbele (castrats) udolant amb ritmes frigis. Als homes, els escau una bellesa descuidada. Que els vostres cossos agradin per la netedat, que s’enfosqueixin al Camp de Mart ; que la toga et pari bé i no vagis tacat. Que la llengua no et quedi rígida i no tinguis carrall a les dents, que el peu no et balli d’un costat a l’altre dins la sandalia mal cordada. I que un mal tallat no et deformi els teus cabells deixant-los de punta. Fes-te tallar els cabells i la barba per una mà experta. No han de sobresortir gens les ungles, ni han de tenir brutícia; que no hi hagi cap pèl en els forats del nas. Que no sigui desagradable l’alè de la teva boca pudenda, i que el bóc i pare del Ramat no perjudiqui l’olfacte. Deixa que la resta la facin les noies o els mals homes que cerquen posseir un altre home.
I no prometis poc: les promeses atrauen a les dones.
Enganyeu les que us enganyen: que caiguin en els paranys que elles mateixes han posat. (Peril·li, l’inventor i Fàlaris el tirà d’Agrient). L’infeliç inventor va omplir la seva pròpia obra. Un i altre foren justos, perquè cap llei és més justa que fer morir amb el seu propi invent aquells que inventen maneres de morir.
El que els agrada, desitgen donar-ho sovint per la força. Qualsevol que és violada amb un sobtat atac de passió (675), gaudeix i considera un regal aquesta vilesa.
Moltes desitges allò que se’ls escapa i odien allò que les persegueix. Perseguint-la més subtilment evita que es cansi de tu. I no sempre el que prega ha de confesar la seva esperança d’amor: que l’amor entri encobert sota el nom d’amistat. Amb aquest apropament jo he vist com s’enganyava una noia severa: el que havia estat amic, ha esdevingut amant.
Res atreu més que allò prohibit; cadascú es preocupa del seu plaer i li agrada encara que vingui del dolor de l’altre.
Les dones tenen caràcters diferents: sedueix aquests mil cors de mil maneres diferents. Tampoc una mateixa terra no produeix de tot: una és apropiada pels ceps, una altra per als olivers, aquí creix bé el blat verdejant. En els cors hi ha tantes maneres de ser com expressions en la cara: el que és intel·ligent s’haurà d’adaptar a aquestes innombrables maneres de ser, i, com Proteu, algunes vegades s’esvairà en lleugeres onades, altres es convertirà en lleó, en arbre o en un aspre porc senglar. Aquí pesquen peixos amb arpó, allí amb ham, en un altre un sirga tensa. No et serà útil una única tàctica per a totes les edats. Una cèrvola vella veurà des de més llluny les trampes. Si et presentes docte davant la inculta, o atrevit amb la vergonyosa, de seguida desconfiarà, pobra, d’ella mateixa.
LLIBRE II
Per ser estimat, sigues amable. I això no t’ho donarà la teva cara o simplement la teva bellesa. Si vols posseir la teva estimada i no sorprendre’t de ser abandonat, has d’afegir el talent de l’esperit als béns del cos. La bellesa és un bé frágil, disminueix segons van passant els anys i ella mateixa es consumeix amb el pas del temps. Ni les violetes ni els lliris mig oberts floreixen sempre i, en perdre’s la rosa, queda la punxeguda espina. Ja t’arribaran els cabells blancs, home ara bell; ja et vindran les arrugues que solcaran el teu cos. Prepara’t un esperit que duri i ajunta’l a la bellesa: només aquest roman fins a la darrera pira funerària. I posa no poca atenció a cultivar la teva ment amb les arts liberals i a aprendre les dues llengües.
Doncs tu, siguis qui siguis, fia’t poc de la bellesa fal·laç i tingues alguna cosa més que el teu cos. És sobretot, la tolerancia intel·ligent el que atrau els sentiments. La severitat només crea odi i guerres cruels. Quedeu-vos lluny de disputes i baralles de paraules amargues! L’amor tendre s’ha de nodrir amb paraules dolces.
Recordo que una vegada jo, enrabiat, vaig despentinar els cabells de la meva estimada. Quants dies aquesta rabieta em va tenir lluny d’ella! Jo no me’n vaig adonar ni crec que li esquincés la túnica, però ella ho va dir i n’hi vaig haver de comprar una amb els meus diners. Vosaltres, si sou intel·ligents, eviteu els errors del vostre mestre i temeu el càstig de la meva falta. Els combats que siguin amb els Parts; amb la teva delicada amiga que hi hagi pau, diversió i tot allò que provoca l’amor.
L’amor és una espècie de milícia: fugiu-ne calmosos! (militia amoris)
Despulla’t de l’orgull, siguis qui siguis, si tens interès perquè duri l’amor.
Encara que fos més violenta que la Medusa de mirada ferotge, per al seu amant esdevindrà dolça i serena. Només procura que en les teves praules no es vegi que estàs dissimulant, ni arruïnis el que has dit amb el teu rostre. L’artifici, quan s’amaga, fa efecte; però si es descobreix provoca vergonya i, amb raó, destrueix la confiança per sempre.
Això destrueix els amors ben avinguts, els amors sòlids; els homes previsors han de témer aquestes faltes. Però la meva censura tampoc no us entrega a una sola dona. Oh déus, això no ho pot ser ni una dona casada! Divertiu-vos, però que la vostra falta sigui encoberta per una discreta mentida. No s’ha de buscar cap glòria del propi pecat. No donis un regal que una altra noia pugui reconèixer, i procura que no sigui sempre la mateixa hora la teva infidelitat; perquè una dona no et sorprengui en un amagatall que ja coneix, no t’has de reunir amb totes al mateix lloc. I cada cop que l’escriguis, examina bé abans tu mateix totes les tauletes: moltes llegeixen més del que els envien.
Si tot i amagar bé aquest fets, algú els descobreix, tu nega’ls insistentment, encara que siguin evidents. Llavors no et mostris més obedient ni més amable del que és habitual: això és senyal clar d’un esperit culpable.
Hi ha dones a qui una tímida benevolencia les perjudica i, si no hi ha una rival, l’amor es llangueix.
El plaer per als amants és escàs, més gran són les ferides.
Em proposo a les coses difícils, però no hi ha valor sense esforç: el meu art demana ara una tasca difícil. Suporta amb paciencia el teu rival: la victòria serà amb tu; esdevindràs vencedor a la fortalesa del gran Júpiter. Com pot ser que en presència meva algú faci senyals a la meva estimada i jo ho suporti sense que la ira m’arrossegui a qualsevol cosa? (550). Recordo que el seu amant li havia fet petons; em vaig queixar d’aquells petons : el nostre amor abunda de barbaritats com aquesta. Aquest defecte m’ha perjudicat més d’un cop ; més savi és aquell per mediació del qual vénen altres homes. Però el millor és sempre no saber-ho: deixa que les seves infidelitats restin ocultes per tal que el pudor vençut no fugi del seu rostre, un cop confessat. Per això amb més raó, joves, estalvieu-vos de sorprendre les vostres noies; que us siguin infidels i, mentre ho són, que pensin que us han enganyat. L’amor creix quan són sorpresas: quan la sort de dos és semblant, tots dos persistiesen en la causa del seu perjudici.
N’hi ha qui inventen coses que si fossin veritat les negarien i diuen que no n’hi ha cap que no s’hagi allitat amb ells. Si no poden tocar els seus cossos toquen el que poden, els noms, i així, estant el seu cos intacte, la seva fama pateix delicte.
El pas dels dies per si mateix esbirra totes les imperfeccions del cos, i allò que va ser un defecte amb el temps deixa de ser-ho.
No li preguntis quanta anys té ni que era cònsol quan ella va néixer, sobretot si ja no està en la flor de la vida, si ja ha passat el seu millor moment i si ja s’arrenca els cabells blancs. D’aquesta edad i fins i tot més tardana, joves, també se’n pot treure profit: aquest camp tindrà bona collita, aquest camp s’ha de sembrar. Afegiex que aquestes dones tenen un major domini de l’ofici (675) i experiencia, que és l’única cosa que fa mestres.
Elles arreglen amb refinament els desperfectos del pas dels anys, es cuiden per no semblar velles i fan l’amor amb mil postures, al teu gust: cap pintura mostra més modalitats. Amb elles s’experimenta plaer sense provocar-lo; l’home i la dona han de gaudir del plaer per igual. Odio aquelles unions que no satisfan a tots dos: aquesta és la causa perquè m’atrau menys l’amor d’un noi. Odio la que s’entrega a l’home perquè toca i, seca com està, va pensant en les labors. Aquest plaer que es dóna per obligació no m’agrada: que cap dona s’uneixi a mi per obligació. M’agrada escoltar els seus crits que delaten plaer, que em demani que vagi més a poc a poc o que em retingui; m’agrada veure els ulls vençuts de l’estimada fora de si; que defalleixi i que no vulgui que l’acaroni més. Aquests béns de la natura no els ha concedit a la primera joventut, sinó que solen venir després de set lustres. Els que tinguin pressa, que beguin mostos recents. A mi, que un càntir embodegat en època d’antics cònsols em vessi un vi anyenc.
Heus aquí que un llit còmplice acull dos amants: Musa, atura’t davant les portes closes del seu tàlem. Espontàniament i sense que tu intervinguis se’t diran les paraules més tòpiques; la seva mà esquerra no romandrà inactiva en el llit; els dits trobaran què fer en aqueslles parts en què l’Amor secretament mulla les seves fletxes.
Creu-me, el plaer de Venus no s’ha de fer amb pressa, sinó provocar-lo lentament amb calma. Quan hagis trobat els punts on la dona gaudeix de ser acaronada, que el pudor no t’impedeixi d’acaronar-los: veuràs lluir els seus ulls amb fulgor tremolós igual que el sol lluu sovint en l’aigua transparent; després vindran les queixes, vindrà un murmuri amable, dolços gemecs i les paraules pròpies d’aquest joc. Però tu no deixis enrere l’estimada utitzant veles majors, ni que ella s’avanci en la teva cursa: arribeu junts a la meta! Aleshores el plaer és complet, quan l’home i la dona jeuen vençuts per igual. Aquesta és la conducta que has de seguir quan tinguis temps lliure, i el temor no faci apressar la teva accio furtiva (725). Però quan el retard sigui perillós, convé llençar-se a tot rem i clavar l’esperó al cavall al galop.
“Nasó fou el meu mestre”
LLIBRE III
Deixeu d’atribuir a totes les dones la culpa d’unes poques; que cada dona sigui considerada segons els seus mèrits.
La dona no refusa ni les flames ni l’arc cruel. Veig que aquestes armes fereixen més suaument els homes. Els homes són infidels sovint, les tendres dones no tant. I si ho busques, poques són culpables d’engany.
Us diré el que us heu perdut: no sabeu estimar. Us ha faltat l’art. L’amor perdura amb art.
Seguiu l’exemple de les deesses, llinatge mortal, i no negueu els vostres favors als homes que us desitgen. Fins i tot encara que us enganyin. Què hi perdeu?. Tot queda. Encara que us prenguin mil homes, res no es perd. El ferro es consumeix i les pedres es desgasten amb l’ús, però aquesta part del vostre cos resisteix i no ha de témer cap mal. Què hi perds, digues-me, a part de l’aigua amb què t’has de rentar? Les meves paraules no us volen prostituir, sinó que volen evitar témer falsos danys: els vostres dons estan lliures de danys.
Ara Roma és d’or i posseeix les més gran riqueses del món que ha dominat (…) però vosaltres tampoc no cal que carregueu les vostres orelles amb pedres precioses (…) ni cal que camineu atordides pels vestits farcits d’or: les riqueses amb què ens voleu atraure, sovint ens espanten.
No hi ha un sol tipus de pentinat: que cadascuna esculli el que l’afavoreixi.
Què diré del vestit? (…) Quan s’ofereixen tants colors a un preu més baix, quina bogeria és que algú porti sobre el cos tota la seva fortuna?
He estat a punt d’advertir-vos que no se senti a les vostres aixelles la pudor del mascle cabró, ni que a les cames aspres se us ericen els pèls durs, però no estic instruint noies del rúste Càucas.
Però que l’estimat no trobi escampats per la taula els flascons: l’artifici embelleix el rostre quan és dissimulat (…) Hi ha moltes coses que mentre es fan són repugnants, però un cop fetes agraden (…) Tanca la porta de la teva cambra: per què mostres una obra sense acabar?
La dona que no tingui bons cabells, que posi al llindar un vigilant o que sempre es pentini al temple de la Bona Deessa (un temple prohibit als homes) Una vegada havien anunciat a una dona la meva arribada inesperada: ella, torbada, es va posar la perruna al revés. Que arribi sobre els meus enemics la causa d’una vergonya tan desagradable.
Són poques les cares sense defectes, i en la mesura que puguis, amaga les imperfeccions del teu cos.
M’avergonyeix aconsellar coses tan fútils com dir que conegui les tirades de les tabes i els teus valors quan et llencin, dau!
El que está amagat resta ignorat, i no hi ha desig d’allò ignorat: no serveix de res una cara bonica si no té testimonis.
Què pot fer una dona quan el seu home és més delicat que ella i potser fins i tot té més amants? (…) Hi ha també algunes males fames que provenen de rumors indubtables: les enganyades per molts s’enduen la mala reputació del seu amant.
Que una serventa de confiança rebi les cartes enviades. Mira-les atentament i del que llegeixis dedueix si fingeix o et sol·licita de tot cor. Torna-li resposta després d’una breu espera: l’espera sempre incita els amants, només si és un temps curt. Però ni et prometis fàcilment al jove que et demana ni tampoc li neguis amb duresa el que et demana. Fes que temi i que esperi al mateix temps, i cada vegada que responguis, que l’esperaná sigui més gran i certa, i el temor més petit.
També vosaltres si en ple atac d’ira us mireu al mirall, gairebé no us reconeixereu el rostre. I no menys perjudicial és la supèrbia en la vostra cara: l’amor s’ha d’atraure amb ulls carinyosos.
Allò que es dóna fàcilment no nodreix bé un llarg amor (…) No suportem les coses dolces: renovem-nos amb una beguda amarga. Moltes vegades s’enfonsa una barqueta bolcada pels vents favorables. Aquest és el motiu pel qual no es pot estimar les esposes: els marits jeuen amb elles sempre que volen. Posa una porta i un porter malcarat que li digui “no pots passar” (…) El plaer que arriba sense risc és menys agradós: encara que siguis més lliure que Taïs (puti Atenes), fingeix tenir por. Encara que puguis fer-lo entrar per la porta, fes-lo entrar per la finestra i mostra en el teu rostre senyals de temor. Que una serventa astuta entri de sobte i digui “estem perduts!”. Tu amaga el jove tremolós en qualsevol lloc. Tanmateix, amb aquest temor s’hi ha de barrejar el plaer tranquil, perquè no pensi que les teves nits són tan valuoses.
Arriba tard i entra elegant quan ja estiguin encesos els llums: amb el retard la teva arribada serà grata, el retard és la millor alcavota. Encara que fossis lletja semblaries maca perquè ja hauran begut. La mateixa nit encobrirà els teus defectes. És més propi i més escaient que les dones beguin: tu, Bacus, no et portes malament amb el fill de Venus. Beu mentre el cap ho suporti, el teu ànim i els teus peus siguin ferms, i no vegis dobles les coses que són simples. És vergonyós veure una dona ajaguda a terra, xopa per l’excés de Lieu: es mereix que qualsevol abusi d’ella.
Em poso vermell d’ensenyar el que ve a continuació (…) Que cada una es conegui a si mateixa. Segons el cos que tingueu, agafeu determinades postures (…) La que sigui més bonica de cara, que jegui cara amunt. Les que estiguin contentes de la seva esquena, que es mostrin d’esquena (…)
Que la dona, deixant-se anar, senti plaer des del moll de l’os i que els amors agradin a tots dos per igual. Que no cessin les paraules tendres ni els dolços murmuris. No calleu les expressions excitants enmig dels jocs. Fins i tot tu, a qui la natura t’ha negat sentir el plaer de Venus, fingeix dolços plaers amb crits falsos. Infeliç la dona que té insensible la part amb què tots dos, home i dona, han de gaudir conjuntament! (…) No deixis entrar llum a la teva cambra amb les finestres ben ofertes: és millor que moltes parts del teu cos quedin ocultes.
1. Introducció (una mica Freestyle resumint)
(…) serà Aristòtil en la seva Poètica qui farà la primera gran teoria dels gèneres literaris. (…) Per a Aristòtil la literatura és mimesis i les obres es diferencien en la manera d’imitar (els gèneres: narració i drama) i els objectes imitats (els registres: alta, mitja o baixa literatura). (…) Hem d’entendre la poesia en Aristòtil com a creació (del verb poiéo, “fer”). La tragèdia i l’epopeia són els màxims exponents de l’alta literatura.
Horaci (65-27aC) basa la seva Art Poètica en les doctrines aristotèliques però aposta per la mescla i defineix els gèneres en funció de la mètrica i del contingut.
Quintilià (35-95dC) exposa en la seva Institució oratòria una teoria retòrica dels gèneres: divideix els escriptors en poetes (èpics, lírics, tràgics i còmics), historiadors, oradors i filòsofs. Els gèneres seran la lírica, l’èpica, la dramàtica i la didàctica.
Al Renaixement es torna a la poètica clàssica seguint els models d’Aristòtil o d’Horaci.
El pensament il·lustrat preromàntic trenca el concepte d’univesalitat dels gèneres.
La teoria romàntica dels gèneres serà esposada per Hegel en el tercer llibre de les seves Lliçons d’estètica. Serà molt exhaustiu i influent al segle XIX. Per ell, els gèneres literaris son els mitjancers entre la creació artística i l’ideal de bellesa que vol ser expressat. Distingeix entre poesia èpica (formes breus, poemes didàctico-filosòfics, formes bàsiques i formes secundàries), poesia lírica (formes mixtes i formes líriques) i poesia dramàtica (tragèdia, comèdia, tragicomedia i drama modern).
El personatge que més ha aportat a la teoria dels gèneres durant el segle XX ha estat M. Bajtin (1898-1975). Per a ell l’objectiu central de la poètica és el gènere.
2. Classificació dels gèneres literaris
Pel que fa a la literatura llatina la classificació dels gèneres literaris més complera és la que fa refència a la funció principal de cada tipus de discurs, o bé a la finalitat que es proposa l’autor en el moment d’escriure.
Gènere dramàtic
Aquesta finalitat pot ser representar una acció (Concebudes per a ésser representades no llegides. El text s’enriqueix amb elements paratextuals (interpretació i posada en escena). Formes del drama: comèdia, tragèdia.
Gènere narratiu
Presentar una història dins un espai cronològic. Es bàsica la noció de diacronia, de pas del temps, i que no comporten un element paratextual i tenen per destinació la lectura i no la representació. És el cas de l’epopeia, la novel·la, la història, l’autobiografia i la faula.
Gènere demostratiu
Esposar un sistema. La diacronia deixa pas a la sincronia. Es tracta d’una literatura didàctica, que pren a Roma, com ja ho havia fet a Grècia, la triple forma de poema, tractat i diàleg.
Gènere afectiu o expressiu
Expressar un estat d’ànim. La temporalitat recau en la instantanietat. La poesia és la que expressa millor aquesta afectivitat. Es tracta, doncs, de la poesia lírica, de l’elegia, de la sàtir i de l’epigrama. (a més, a Roma trobem els textos oratoris i epistolars).
L’Ars amatoria participa de dos gèneres: la poesia elegíaca i la didàctica. Del primer quant a la temàtica i a la mètrica, del segon pel que fa a la metodología.
2.1. La poesia elegíaca
Segons l’IEC l’elegia és un “poema, sovint d’assumpte trist o planyívol, que en la poesia grega i llatina era format per dístics elegíacs, un hexàmetre seguit d’un pentàmetre”. En les literatures modernesl l’elegia es defineix pel contingut i en les antigues, per la mètrica.
Leg-, de grec, “dir”; e fonema per la interjecció de dolor “ai”. Eleéin “compadir-se”.
El dístic elegíac es presta a expressar tristesa.
2.1.1. L’elegia grega
Escrits en dístics elegíacs hi ha poemes gnòmics, morals i polítics, patriòtics i guerrers, filosòfics i epigrames fúnebres i eròtics. I poemes per cantar a l’amor. És probable que els conceptes de poesia elegíaca i poesía amorosa tendissin a apropar-se.
2.1.2. L’elegia llatina
A Roma trobem escrits en dístics elegíacs poemes didàctics, com L’ar d’estimar i els Fastos d’Ovidi, i tècnics, com el Poema sobre l’empelt de Pal·ladi. El primer llatí que recorre al dístic, Càtul, no li dóna cap funció particular. Al segle I aC el metre elegíac és usat per a diferents temes. Però al “segle d’August” el dístic esdevindrà el metre de la poesia amorosa com havia passat a Grècia. I l’elegia era un poema d’amor que pot expressar tristesa.
2.1.3 Els elegíacs llatins
Tibul, Properci, Ovidi
Catul, primer poeta llatí en cantar els seus propis amors i en fer ús del dístic elegíac sistemàticament però no en temàtica amorosa encara.
Corneli Gal considerat inventor de l’elegia amorosa; Tibul, Properci.
Ovidi Nasó (43-18dc) l’últim dels poetes elegíacs de l’època d’August. L’ars amatoria amb els Remedia amoris constituyesen la cara i la creu de la mateixa moneda: en el primer esposa l’art de seduir i en el segon, a deslliurar-nos de les penes d’amor.
El gènere fou ressuscitat per Maximilià al segle VI. D’ell són cinc elegies de tema eròtic. El llenguatge i les imatges són ovidianes.
2.2. La poesia didàctica
Oralitat, recitar com a mnemotécnica. La poesia precedeix a la prosa. Tractats escrits en vers. Segons M. Bernd Effe a Poesia i ensenyament, es poden distinguir tres tipus de poemes didàctics segons les intencions del poeta: ensenyar la matèria (poètica com a mitjà); l’ensenyament de la matèria no és més que un pretext per la composició del poema. Les vertaderes preocupacions són estètiques i literàries; intencions didàctiques on l’objectiu no és la matèria. Seguint a Bernd Effe parlarem de didàctica científica i filosòfica, didàctica cristiana, didàctica agronòmica, didàctica menor (pesca i caça) i didàctica amorosa.
2.2.1 Didàctica científica i filosòfica
De rerum natura, Tit Lucreci Car (98-55ac). És un tractat de física, història natural i antropología. Conté tota la filosofia d’Epicur però l’originalitat de Car és que escriu en vers.
I altres tractats sobre astronomia, agricultura, vulcanisme.
2.2.2. Didàctica cristinana
La poesa didàctica trobarà en el cristianisme l’ocasió de renovar-se. El poeta Prudenci (348-410) va escriure dos poemes didàctics i polèmics: en un esposa la qüestió del la trinitat de Déu o Apoteosis i en l’altre el problema de l’origen del mal o Hamartigenesis. En ells defensa les tesis de l’ortodoxia catòlica.
2.2.3. Didàctica agronòmica
Les Geòrgiques de Virgili és el primer exemple romà de didàctica sobre teme agrari. Dels quatre cants, el primer està dedicat als cereals, el segon, a la viticultura i a l’arboricultura, el tercer a la ramaderia i el quart a l’apicultura. Es basa ens Els Treballs i els dies d’Hesíode però en realitat no té res de didàctic sino que el poema té una significació social i política.
Pal·ladi, Columel·la…
2.2.4. Didàctica menor: la pesca i la caça
2.2.5. Didàctica amorosa.
L’erotodidaxi o didàctica de l’amor, té els seus precedents en Sócrates, els sofistas i Epicur. Tenim notícia, a través de Suetoni i Marcial, de poemes didàctics amorosos escrits per una poeta grega, Elefantes, els quals sembla que contenien consells per a l’embelliment de la dona. A la literatura hel·lenística abundà el cultiu d’aquest gènere. Dins la mateixa elegia romana trobem exemples de didàctica amatòria. En un poema de Tibul (I 4), el déu Príap dóna consells a un tal Tici sobre como enamorar joves. Properci, en I 5, presenta l’alcavota Acantis aconsellant sobre l’amor la seva estimada. Probablement d’aquestes fonts i moltes altres begué Ovidi, el més gran exponent de la poesia didàctica llatina sobre l’amor. Tres obres seves tracten d’aquest tema, les quals en realitat es consideren més una paròdia d’aquest tipus de poesia que no pas obres didàctiques en el sentit estricte. Es tracta de L’art d’estimar (en tres llibres i 2.400 versos), Remeis a l’amor (en 800 versos) i Cosmètics per al rostre femení (que ens han arribat pocs versos).
3. L’Ars amatoria
Tracta més de l’art d’agradar (seducció) que no pas el d’estimar. Els primers dos llibres van destinats als homes i el tercer a les dones. L’objectiu és ensenyar l’art de la seducció i la conservació de l’amor. Una figura elegíaca i alhora didàctica, el praeceptor amoris, el preceptor de l’amor, s’independitza de l’obra per emetre un discurs totalment elegíac: caràcter autobiogràfic o subjectiu, to planyívol o malenconiós, abundancia de tòpics com el carpe diem, militia amoris, exclusus amador, servitium amoris, adynaton –el món al revés-. Locus amoenus. Ovidi es distancia dels elegíacs llatins anteriors introduint la ironia, la paròdia i l’humor, però de manera que no restin serietat i erudició a la seva obra.
El llibre I comença amb una definició del concepte d’ “art”, la deessa Venus el declara artificem renero Amori “mestre del tendre amor”. On trobar dones?. Al fòrum, pòrtics i sobretot al teatre. Introdueix el rapte de les sabines. Al Circ i naumàquia. Segueix un elegi a August. Als balnearis, als banquets, al temple de Diana. A la segona part, com seduïr-les: guanyar-se la complicitat de la seva esclava, segons les dates, al principi més cartes que regals, eloqüència, insistencia, la cura del cos de l’home: als homes els escau una bellesa descurada. Dones forçades, adaptar-se a cada dona.
El llibre II: com conservar l’amor. Cal cultivar l’esperit mé que no pas el cor, ja que la bellesa física és efímera. Paciencia, insistencia, condescendencia, servicialitat. Guanyar-se als criats, regals senzills, poesia, lloar-la, fingir neguit.
“Els beuratges i encanteris no serveixen de res. Cal cultivar l’esperit m´s que no pas el cosa, ja que la bellesa física és efímera. L’autor és mestre de l’amor per pobres, no pas per rics. De què serveixen als rics les ensenyances si pot oferir regals? (...) Cal guanyar-se la confiança dels criats. Els regals senzills també hi poden ajudar; fins i tot la poesia és apreciada per algunes dones. Lloar els seus encants i el seu vestit, fingir neguit quan l’estimada caigui malalta i altres enganys afavoriran la relació. I si no, la força del costum enfortirà l’amor. Si es produeix una ruptura, el millor remei per a la reconciliacó és la unió sexual. El sexe és un regal de la natura. (…) L’home ha de conèixer les seves qualitats, seguint la màxima apol·línia “coneix-te a tu mateix” (gnosci seautón). Cal ser resignat i tolerant amb les infidelitats (Venus, Vulcà, Mart). Acaba aconsellant la discreció la dissimulació dels defectes de l’estimada, qualitats dones madures, conducta homes acte”
Llibre III. L’amor de les dones és més ferm. Consells aparença externa (pentinats, vestits, higiene, dissimulació defectes) i també pel que fa a petites arts que cal saber (riure, plorar, parlar, ballar, cantar, caminar, jugar, poesia elegíaca). Com evitar amants enganyosos: presumits, lladres, els de mala reputació i els mentiders. Aconsella a les dones tenir estil a l’hora d’escriure cartes i no ser gaire avaricioses. Cal tractar l’amant novell diferentment que a l’experimentat. Pot ser útil intecalar alguna negativa i fingir un rival. Consells útils: evitar la vigilancia del marit, desconfiar de les amigues i criades i fingir amor. Ara bé, la gelosia és perillosa i posa a Cèfal i Procris.
4. Pervivència de l’Ars amatoria
Aquesta obra va gaudir de gran difusió entre els seus contemporanis, com també entre les generacions immediatament posteriors, tal com ho demostren les referències que en fan Séneca el rètor (Contr. 9, 5, 17), Quintilià (Inst. 10, 1, 88), Vel·lei Patèrcul (2, 36) i Tàcit
(Dial. 12). Alguns versos de l’Ars amatoria s’han conservat en les parets de Pompeia, al costat d’altres de Virgili i Properci. Més tard, l’obra decau però Isidor de Sevilla l’esmenta en les seves Etimologies (11, 3, 38). La prova de la difusió d’Ovidi en aquesta època (VII i VIII) és la seva presència en les biblioteques conventuals i episcopals d’Europa. Hi havia un sector de l’església molt antiovidià. Pels poetes del Renaixement carolingi és un dels models i la poesia medieval li dona primacia sobre els altres poetes de l’antiguitat. Així, el segle XII ha estat anomenat aetas ovidiana. A França Chrétien de Troyes va fer una traducció de l’Ars amatoria que s’ha perdut però se’n conserven quatre més. A partir del XII es divulguen per tot Europa dos tractats en vers llatí intitulats Facetus, inspirats en Cató, tracte del Jove refinat amb les dones i de l’art de la seducció. Apareix la literatura trobadoresca a Occitània que desenvolupa l’amor cortès. Tots imiten a Ovidi: Amanieu de Sescars al XIII, Guillaume de Loris i Jean de menú al Roman de la rose, al Cançoner de Ripoll. Ovidi és traduït en molts idiomes. I se li atribueixen poemes.
La imitació és el millor testimoni de la popularitat i aquesta imitació es dóna sobretot en les anomenades “comèdies elegíaques”, la més important de les quals és l’anònim Pamphilus de amore, d’origen espanyol o francès, en què Pàmfil, per aconseguir l’amor de Galatea, recorre a la deessa Venus i a una alcavota, que de tant en tant deixa anar algun vers ovidià. A Italia Ovidi serà un dels autors més cultivats. Dante en la Divina Comèdia (Inferno IV, 88 i ss.) el posa al costat d’autors com Homer, Horaci, Virgili i Lucà. Boccaccio s’inspira en ell per al seu Decameró. A la seva novel·la Fiammetta, a la protagonista se li apareix Venus (i no la verge com era propi) i li fa un discurs perquè s’entregui a l’amant, al més pur estil ovidià. Petrarca també s’inspirarà amb el Trionfo d’Amore, però més endavant la poesia amorosa prendrà un camí més espiritual, contrari al d’Ovidi.
A Espanya, Alfons X el Savi esmenta i tradueix alguna de les seves obres en la General Estoria (par IV). Juan Ruiz, Arcipreste de Hita, serà un dels seguidors més fideos del model literiari ovidià en el Libro del buen amor. D’Ovidi pren el didactisme i la combinació del consell i relat exemplificador. Cita al Pamphilus i a Ovidi com a alumnes avantatjats.
Al segle XIV es fa una traducció al grec, en prosa, de llargs fragments de l’Ars amatoria i d’Amores, que es coneix amb el nom de Ovidiana Graeca. Al segle següent, fou un poeta llatí més traduït al castellà, però no pas pel que fa a les obres amoroses sinó a les Metamorfosis. A Catalunya, Francesc Eiximenis cita en la seva obra l’Ars amatoria com a exemple del tipus d’obres que no s’han de llegir dels clàssics, perquè són perjudicials per la salut cristiana. En canvi, els tractats eròtics d’Ovidi van ser les lectures predilectes de Bernat Metge: escriví una obra anomenada : Ovidi enamorat. Ausiàs March es proclama, com Ovidi, “mestre únic i màxim en l’art d’amar”. L’amor que tracta March però és sublim, contemplatiu, espiritual i intel·lectualitzat. D’altres són Jordi de Sant Jordi.
Al segle XVI Ovidi serà el poeta preferit de Plèiade, un grup d’escriptors i crítics que busquen el refinament i embelliment del francès i l’assimilació de la poesia de Grècia i Roma. Joachim du Bellay imita alguna obra ovidiana i Ronsard pren els tòpics amatoria en els poemes a Cassandra Salviati.
A partir del Renaixement els llibres eròtics foren rebutjats pels homes de gran cultura. Els escriptors prefereixen les Metamorfosis. La concepció menys lúdica, més romàntica i platònica de l’amor, que imposarà Tetrarca, fa desaparèixer l’amor ovidià sensual i inmediat.
En el Renaixement, el personatge de la Celestina, l’alcavota maliciosa, té arrels en l’obra d’Ovidi i trobem també petjades en Gracilazo, Aldana, Castillejo, Lope de Vega. Era l’autor preferit de Shakespeare: Romeo i Julieta inclou cites de l’Ars. Segurament hi va haver a Espanya una traducció de l’Ars entre 1559 i 1583 perquè el Catalogus de l’inquisidor Quiroga la prohibeix sempre que fos traduïda a qualsevol llengua vulgar. El mateix Cervantes posarà en boca del Licenciado Vidriera uns versos de l’Ars sense traduir, així no incomplia la prohibició. Tirso es basa en aquesta prohibició per fer palès el seu rebuig vers l’obra. Alguns sonets de Quevedo fan les recomanacions d’Ovidi.
Al segle XVIII decau la influència d’Ovidi i amb l’arribada del romanticisme és marginat i oblidat.
LLIBRE I
SI ALGÚ D’AQUEST POBLE no coneix l’art d’estimar, que llegeixi aquest poema i, instruït per la seva lectura, que estimi. Amb l’art es mouen ràpides les embarcacions a vela i a rem; amb art es desplacen lleugers els carros: amb art ha de ser regit l’amor.
(…) el circ, que pot encabir tanta gent, té moltes possibilitats. No és necessari fer anar els dits per expressar els teus secrets, ni tampoc cal fer cops de cap per indicar que has rebut els missatges; seu, si ningú no t’ho impedeix, vora la teva estimada; atansa el teu costat al seu fins allà on puguis. El bo és que la filera obliga a ajuntar-se, tant si vols com si no vols, i que has de tocar la noia per imposició de l’espai. Llavors busca un motiu de conversa amistosa…
Aleshores la senzillesa, tan escassa en aquesta època nostra, obre ments, un cop déu ha fet desaparèixer la hipocresía. Allí sovint les noies han captivat els cors del joves, i entre els vins i Venus hi ha hagut foc enmig del foc. Llavors no confiïs massa en el llum enganyós de la llàntia: la nit i el vi són obstacles per valorar la bellesa. (Bacus i Cupido)
Tot això ha estat provocat per la passió femenina; és més violenta que la nostra i té més furor. Biblis, Pasífae, Mirra...
Doncs, apa, no dubtis en tenir esperança en totes les dones : entre moltes gairebé no en trobaràs cap que et refusi. Tant les que cedeixen com les que et refusin, a totes els agrada ser pregades : encara que fossis rebutjat, aquest rebuig no té perill per a tu. Però, per què has de ser rebutjat, si un plaer nou sempre agrada, i si el que és aliè captiva més l’ànim que el que és propi?. La collita en camps aliens sempre és més fértil i el bestiar del veí té els braguers més plens. (350)
Observa amb gran superstició l’aniversari de la teva estimada: que sigui negre qualsevol dia que hagis de fer un regal. Encara que intentis evitar-ho, segur que te l’arrancarà; la dona sempre troba estratègies per treure els diners de l’amant desitjós.
Un venedor mal vestit vindrà cap a la dona delerosa de comprar i, estant tu assegut, exposarà les seves mercaderies; ella et pregarà que les miris perquè sembli que hi entens ; després et farà un petó, i finalment et demanarà que compris. Et jurarà que això la farà contenta per molt anys (425) Et dirà que és ara quan ho necessita i que és ara que fas bé de comprar-ho. Si al·legures que no tens diners a casa per donar-li, et demanarà un pagaré, de manera que et penediràs d’haver après a escriure. I què dir quan demana regals amb un pastís que ella pretén que sigui d’aniversari? I quan neix tantes vegades com calgui per al seu propi benefici’ I què dir quan plora desconsolada per una falsa pèrdua i fingeix que una arracasa li ha caigut de l’orella? Demanen que els prestis moltes coses, i un cop prestades no les volen tornar. Ho perds i no reps cap agraïment pel teu perjudici. Deu boques amb altres tantes llengües no em bastarien per explicar els maleïts paranys d’aquestes meuques.
Aquest és l’objectiu, aquesta és la feina: unir-te a ella sense cap regal previ; per no donar-te gratis allò que ja et va donar, t’ho seguirà donant.
Si no accepta el teu escrit i el torna sense haver-lo llegit, espera que el llegeixi i manté ferm el teu propòsit. Amb el temps els vedells esquerps s’acaben sotmetent a l’arada, amb el temps s’ensenya el cavalls a suportar la resistencia dels frens. L’anell de ferro es desgasta amb l’ús constants de la terra. Què hi ha més dur que una roca, i què més tou que l’aigua? (475) I no obstant això, les roques dures són foradades per l’aigua tova.
No se t’acudeixi arrissar-te els cabells amb les tenalles, ni de depilar-te les cames amb la mordaç pedra tosca. Deixa que facin això els que canten a la mare Cíbele (castrats) udolant amb ritmes frigis. Als homes, els escau una bellesa descuidada. Que els vostres cossos agradin per la netedat, que s’enfosqueixin al Camp de Mart ; que la toga et pari bé i no vagis tacat. Que la llengua no et quedi rígida i no tinguis carrall a les dents, que el peu no et balli d’un costat a l’altre dins la sandalia mal cordada. I que un mal tallat no et deformi els teus cabells deixant-los de punta. Fes-te tallar els cabells i la barba per una mà experta. No han de sobresortir gens les ungles, ni han de tenir brutícia; que no hi hagi cap pèl en els forats del nas. Que no sigui desagradable l’alè de la teva boca pudenda, i que el bóc i pare del Ramat no perjudiqui l’olfacte. Deixa que la resta la facin les noies o els mals homes que cerquen posseir un altre home.
I no prometis poc: les promeses atrauen a les dones.
Enganyeu les que us enganyen: que caiguin en els paranys que elles mateixes han posat. (Peril·li, l’inventor i Fàlaris el tirà d’Agrient). L’infeliç inventor va omplir la seva pròpia obra. Un i altre foren justos, perquè cap llei és més justa que fer morir amb el seu propi invent aquells que inventen maneres de morir.
El que els agrada, desitgen donar-ho sovint per la força. Qualsevol que és violada amb un sobtat atac de passió (675), gaudeix i considera un regal aquesta vilesa.
Moltes desitges allò que se’ls escapa i odien allò que les persegueix. Perseguint-la més subtilment evita que es cansi de tu. I no sempre el que prega ha de confesar la seva esperança d’amor: que l’amor entri encobert sota el nom d’amistat. Amb aquest apropament jo he vist com s’enganyava una noia severa: el que havia estat amic, ha esdevingut amant.
Res atreu més que allò prohibit; cadascú es preocupa del seu plaer i li agrada encara que vingui del dolor de l’altre.
Les dones tenen caràcters diferents: sedueix aquests mil cors de mil maneres diferents. Tampoc una mateixa terra no produeix de tot: una és apropiada pels ceps, una altra per als olivers, aquí creix bé el blat verdejant. En els cors hi ha tantes maneres de ser com expressions en la cara: el que és intel·ligent s’haurà d’adaptar a aquestes innombrables maneres de ser, i, com Proteu, algunes vegades s’esvairà en lleugeres onades, altres es convertirà en lleó, en arbre o en un aspre porc senglar. Aquí pesquen peixos amb arpó, allí amb ham, en un altre un sirga tensa. No et serà útil una única tàctica per a totes les edats. Una cèrvola vella veurà des de més llluny les trampes. Si et presentes docte davant la inculta, o atrevit amb la vergonyosa, de seguida desconfiarà, pobra, d’ella mateixa.
LLIBRE II
Per ser estimat, sigues amable. I això no t’ho donarà la teva cara o simplement la teva bellesa. Si vols posseir la teva estimada i no sorprendre’t de ser abandonat, has d’afegir el talent de l’esperit als béns del cos. La bellesa és un bé frágil, disminueix segons van passant els anys i ella mateixa es consumeix amb el pas del temps. Ni les violetes ni els lliris mig oberts floreixen sempre i, en perdre’s la rosa, queda la punxeguda espina. Ja t’arribaran els cabells blancs, home ara bell; ja et vindran les arrugues que solcaran el teu cos. Prepara’t un esperit que duri i ajunta’l a la bellesa: només aquest roman fins a la darrera pira funerària. I posa no poca atenció a cultivar la teva ment amb les arts liberals i a aprendre les dues llengües.
Doncs tu, siguis qui siguis, fia’t poc de la bellesa fal·laç i tingues alguna cosa més que el teu cos. És sobretot, la tolerancia intel·ligent el que atrau els sentiments. La severitat només crea odi i guerres cruels. Quedeu-vos lluny de disputes i baralles de paraules amargues! L’amor tendre s’ha de nodrir amb paraules dolces.
Recordo que una vegada jo, enrabiat, vaig despentinar els cabells de la meva estimada. Quants dies aquesta rabieta em va tenir lluny d’ella! Jo no me’n vaig adonar ni crec que li esquincés la túnica, però ella ho va dir i n’hi vaig haver de comprar una amb els meus diners. Vosaltres, si sou intel·ligents, eviteu els errors del vostre mestre i temeu el càstig de la meva falta. Els combats que siguin amb els Parts; amb la teva delicada amiga que hi hagi pau, diversió i tot allò que provoca l’amor.
L’amor és una espècie de milícia: fugiu-ne calmosos! (militia amoris)
Despulla’t de l’orgull, siguis qui siguis, si tens interès perquè duri l’amor.
Encara que fos més violenta que la Medusa de mirada ferotge, per al seu amant esdevindrà dolça i serena. Només procura que en les teves praules no es vegi que estàs dissimulant, ni arruïnis el que has dit amb el teu rostre. L’artifici, quan s’amaga, fa efecte; però si es descobreix provoca vergonya i, amb raó, destrueix la confiança per sempre.
Això destrueix els amors ben avinguts, els amors sòlids; els homes previsors han de témer aquestes faltes. Però la meva censura tampoc no us entrega a una sola dona. Oh déus, això no ho pot ser ni una dona casada! Divertiu-vos, però que la vostra falta sigui encoberta per una discreta mentida. No s’ha de buscar cap glòria del propi pecat. No donis un regal que una altra noia pugui reconèixer, i procura que no sigui sempre la mateixa hora la teva infidelitat; perquè una dona no et sorprengui en un amagatall que ja coneix, no t’has de reunir amb totes al mateix lloc. I cada cop que l’escriguis, examina bé abans tu mateix totes les tauletes: moltes llegeixen més del que els envien.
Si tot i amagar bé aquest fets, algú els descobreix, tu nega’ls insistentment, encara que siguin evidents. Llavors no et mostris més obedient ni més amable del que és habitual: això és senyal clar d’un esperit culpable.
Hi ha dones a qui una tímida benevolencia les perjudica i, si no hi ha una rival, l’amor es llangueix.
El plaer per als amants és escàs, més gran són les ferides.
Em proposo a les coses difícils, però no hi ha valor sense esforç: el meu art demana ara una tasca difícil. Suporta amb paciencia el teu rival: la victòria serà amb tu; esdevindràs vencedor a la fortalesa del gran Júpiter. Com pot ser que en presència meva algú faci senyals a la meva estimada i jo ho suporti sense que la ira m’arrossegui a qualsevol cosa? (550). Recordo que el seu amant li havia fet petons; em vaig queixar d’aquells petons : el nostre amor abunda de barbaritats com aquesta. Aquest defecte m’ha perjudicat més d’un cop ; més savi és aquell per mediació del qual vénen altres homes. Però el millor és sempre no saber-ho: deixa que les seves infidelitats restin ocultes per tal que el pudor vençut no fugi del seu rostre, un cop confessat. Per això amb més raó, joves, estalvieu-vos de sorprendre les vostres noies; que us siguin infidels i, mentre ho són, que pensin que us han enganyat. L’amor creix quan són sorpresas: quan la sort de dos és semblant, tots dos persistiesen en la causa del seu perjudici.
N’hi ha qui inventen coses que si fossin veritat les negarien i diuen que no n’hi ha cap que no s’hagi allitat amb ells. Si no poden tocar els seus cossos toquen el que poden, els noms, i així, estant el seu cos intacte, la seva fama pateix delicte.
El pas dels dies per si mateix esbirra totes les imperfeccions del cos, i allò que va ser un defecte amb el temps deixa de ser-ho.
No li preguntis quanta anys té ni que era cònsol quan ella va néixer, sobretot si ja no està en la flor de la vida, si ja ha passat el seu millor moment i si ja s’arrenca els cabells blancs. D’aquesta edad i fins i tot més tardana, joves, també se’n pot treure profit: aquest camp tindrà bona collita, aquest camp s’ha de sembrar. Afegiex que aquestes dones tenen un major domini de l’ofici (675) i experiencia, que és l’única cosa que fa mestres.
Elles arreglen amb refinament els desperfectos del pas dels anys, es cuiden per no semblar velles i fan l’amor amb mil postures, al teu gust: cap pintura mostra més modalitats. Amb elles s’experimenta plaer sense provocar-lo; l’home i la dona han de gaudir del plaer per igual. Odio aquelles unions que no satisfan a tots dos: aquesta és la causa perquè m’atrau menys l’amor d’un noi. Odio la que s’entrega a l’home perquè toca i, seca com està, va pensant en les labors. Aquest plaer que es dóna per obligació no m’agrada: que cap dona s’uneixi a mi per obligació. M’agrada escoltar els seus crits que delaten plaer, que em demani que vagi més a poc a poc o que em retingui; m’agrada veure els ulls vençuts de l’estimada fora de si; que defalleixi i que no vulgui que l’acaroni més. Aquests béns de la natura no els ha concedit a la primera joventut, sinó que solen venir després de set lustres. Els que tinguin pressa, que beguin mostos recents. A mi, que un càntir embodegat en època d’antics cònsols em vessi un vi anyenc.
Heus aquí que un llit còmplice acull dos amants: Musa, atura’t davant les portes closes del seu tàlem. Espontàniament i sense que tu intervinguis se’t diran les paraules més tòpiques; la seva mà esquerra no romandrà inactiva en el llit; els dits trobaran què fer en aqueslles parts en què l’Amor secretament mulla les seves fletxes.
Creu-me, el plaer de Venus no s’ha de fer amb pressa, sinó provocar-lo lentament amb calma. Quan hagis trobat els punts on la dona gaudeix de ser acaronada, que el pudor no t’impedeixi d’acaronar-los: veuràs lluir els seus ulls amb fulgor tremolós igual que el sol lluu sovint en l’aigua transparent; després vindran les queixes, vindrà un murmuri amable, dolços gemecs i les paraules pròpies d’aquest joc. Però tu no deixis enrere l’estimada utitzant veles majors, ni que ella s’avanci en la teva cursa: arribeu junts a la meta! Aleshores el plaer és complet, quan l’home i la dona jeuen vençuts per igual. Aquesta és la conducta que has de seguir quan tinguis temps lliure, i el temor no faci apressar la teva accio furtiva (725). Però quan el retard sigui perillós, convé llençar-se a tot rem i clavar l’esperó al cavall al galop.
“Nasó fou el meu mestre”
LLIBRE III
Deixeu d’atribuir a totes les dones la culpa d’unes poques; que cada dona sigui considerada segons els seus mèrits.
La dona no refusa ni les flames ni l’arc cruel. Veig que aquestes armes fereixen més suaument els homes. Els homes són infidels sovint, les tendres dones no tant. I si ho busques, poques són culpables d’engany.
Us diré el que us heu perdut: no sabeu estimar. Us ha faltat l’art. L’amor perdura amb art.
Seguiu l’exemple de les deesses, llinatge mortal, i no negueu els vostres favors als homes que us desitgen. Fins i tot encara que us enganyin. Què hi perdeu?. Tot queda. Encara que us prenguin mil homes, res no es perd. El ferro es consumeix i les pedres es desgasten amb l’ús, però aquesta part del vostre cos resisteix i no ha de témer cap mal. Què hi perds, digues-me, a part de l’aigua amb què t’has de rentar? Les meves paraules no us volen prostituir, sinó que volen evitar témer falsos danys: els vostres dons estan lliures de danys.
Ara Roma és d’or i posseeix les més gran riqueses del món que ha dominat (…) però vosaltres tampoc no cal que carregueu les vostres orelles amb pedres precioses (…) ni cal que camineu atordides pels vestits farcits d’or: les riqueses amb què ens voleu atraure, sovint ens espanten.
No hi ha un sol tipus de pentinat: que cadascuna esculli el que l’afavoreixi.
Què diré del vestit? (…) Quan s’ofereixen tants colors a un preu més baix, quina bogeria és que algú porti sobre el cos tota la seva fortuna?
He estat a punt d’advertir-vos que no se senti a les vostres aixelles la pudor del mascle cabró, ni que a les cames aspres se us ericen els pèls durs, però no estic instruint noies del rúste Càucas.
Però que l’estimat no trobi escampats per la taula els flascons: l’artifici embelleix el rostre quan és dissimulat (…) Hi ha moltes coses que mentre es fan són repugnants, però un cop fetes agraden (…) Tanca la porta de la teva cambra: per què mostres una obra sense acabar?
La dona que no tingui bons cabells, que posi al llindar un vigilant o que sempre es pentini al temple de la Bona Deessa (un temple prohibit als homes) Una vegada havien anunciat a una dona la meva arribada inesperada: ella, torbada, es va posar la perruna al revés. Que arribi sobre els meus enemics la causa d’una vergonya tan desagradable.
Són poques les cares sense defectes, i en la mesura que puguis, amaga les imperfeccions del teu cos.
M’avergonyeix aconsellar coses tan fútils com dir que conegui les tirades de les tabes i els teus valors quan et llencin, dau!
El que está amagat resta ignorat, i no hi ha desig d’allò ignorat: no serveix de res una cara bonica si no té testimonis.
Què pot fer una dona quan el seu home és més delicat que ella i potser fins i tot té més amants? (…) Hi ha també algunes males fames que provenen de rumors indubtables: les enganyades per molts s’enduen la mala reputació del seu amant.
Que una serventa de confiança rebi les cartes enviades. Mira-les atentament i del que llegeixis dedueix si fingeix o et sol·licita de tot cor. Torna-li resposta després d’una breu espera: l’espera sempre incita els amants, només si és un temps curt. Però ni et prometis fàcilment al jove que et demana ni tampoc li neguis amb duresa el que et demana. Fes que temi i que esperi al mateix temps, i cada vegada que responguis, que l’esperaná sigui més gran i certa, i el temor més petit.
També vosaltres si en ple atac d’ira us mireu al mirall, gairebé no us reconeixereu el rostre. I no menys perjudicial és la supèrbia en la vostra cara: l’amor s’ha d’atraure amb ulls carinyosos.
Allò que es dóna fàcilment no nodreix bé un llarg amor (…) No suportem les coses dolces: renovem-nos amb una beguda amarga. Moltes vegades s’enfonsa una barqueta bolcada pels vents favorables. Aquest és el motiu pel qual no es pot estimar les esposes: els marits jeuen amb elles sempre que volen. Posa una porta i un porter malcarat que li digui “no pots passar” (…) El plaer que arriba sense risc és menys agradós: encara que siguis més lliure que Taïs (puti Atenes), fingeix tenir por. Encara que puguis fer-lo entrar per la porta, fes-lo entrar per la finestra i mostra en el teu rostre senyals de temor. Que una serventa astuta entri de sobte i digui “estem perduts!”. Tu amaga el jove tremolós en qualsevol lloc. Tanmateix, amb aquest temor s’hi ha de barrejar el plaer tranquil, perquè no pensi que les teves nits són tan valuoses.
Arriba tard i entra elegant quan ja estiguin encesos els llums: amb el retard la teva arribada serà grata, el retard és la millor alcavota. Encara que fossis lletja semblaries maca perquè ja hauran begut. La mateixa nit encobrirà els teus defectes. És més propi i més escaient que les dones beguin: tu, Bacus, no et portes malament amb el fill de Venus. Beu mentre el cap ho suporti, el teu ànim i els teus peus siguin ferms, i no vegis dobles les coses que són simples. És vergonyós veure una dona ajaguda a terra, xopa per l’excés de Lieu: es mereix que qualsevol abusi d’ella.
Em poso vermell d’ensenyar el que ve a continuació (…) Que cada una es conegui a si mateixa. Segons el cos que tingueu, agafeu determinades postures (…) La que sigui més bonica de cara, que jegui cara amunt. Les que estiguin contentes de la seva esquena, que es mostrin d’esquena (…)
Que la dona, deixant-se anar, senti plaer des del moll de l’os i que els amors agradin a tots dos per igual. Que no cessin les paraules tendres ni els dolços murmuris. No calleu les expressions excitants enmig dels jocs. Fins i tot tu, a qui la natura t’ha negat sentir el plaer de Venus, fingeix dolços plaers amb crits falsos. Infeliç la dona que té insensible la part amb què tots dos, home i dona, han de gaudir conjuntament! (…) No deixis entrar llum a la teva cambra amb les finestres ben ofertes: és millor que moltes parts del teu cos quedin ocultes.